El temps desgasta les converses. Les aplica monòtones i superficials . Són uns contrincants que ja estan massa cansats i es deixen la veritat enrera, com la seva única defensa.
De vegades m´agradaria que et despullessis sense que t´ho demanés i em deixessis que els petits vents i els meus dits et recorressin fins que et poguessis sentir tranquila i segura.
No tinc paraules que et puguin sorprendre però vull que sàpigues que encara corro per aquí, atontat i maldestre com sempre, amb una cançó que algú va escriure per tu sense saber-ho, i que la va escriure per mi per fer-me més fàcil dir que t´estimo.,
No puc fingir la meva eterna devoció a la Maria Taylor. Quan veig que tantes i tantes superficialitats tenen milers de visualitzacions em paro a pensar un mica.
Tinc la temptació de desacreditar-les amb un cert supremacisme que de vegades sembla inevitable.
No m´agrado quan tinc aquesta sensació, prefereixo canviar-la i limitar-me a compartir les coses que m´emocionen.
Potser no sumarem, però no seré jo qui resti.
Aquesta cançó es una bellíssima auto-biografia que va des del seu neixement ( maig del 1976 ) fins el neixement dels seus dos fills.
Espero que la disfruteu
HERMOSAS CICATRICES
Nací un viernes del 1976,
hija de un cantante y de una maestra
que en aquella época era una pareja perfecta.
Ellos me dieron todo lo que necesitaba
para poder salir a la carretera,
y aquella canción aún ronda por mi cabeza
como si fuera un eco constante.
Nací un sábado allá en 1992,
yo casi no había besado a ningún chico
hasta el verano en el que te encontré.
Me tocaste una canción de Leonard Cohen,
y en un rincón en el piso donde estaban las habitaciones
supe para qué servía la oscuridad.
Y me voy a quedar aquí para siempre
como un rasgueo en tu primera guitarra.
El tiempo me ha dado unas alas estables
Me ha dado amor.
Me ha dado estas hermosas cicatrices.
Nací un miércoles allá en 1999.
Tu corazón dejó de latir
justo un momento antes de morirte.
Una parte de mi también se murió contigo,
en alguno de tus encantadores abrazos.
Puedo decir que he cambiado mucho desde aquel día.
Se apresuró para esconderme su desconcierto. Lo
intuí enseguida. Cientos de miles de
escudos formaron inmóviles e
implacables delante de su
sonrisa. ¿ Qué podía hacer para que esos valientes centuriones me
abrieran paso?
A mi se
me había pasado el
furor franciscano para intentar cobijarla y protegerla. Aunque era verdad
que ya habían desaparecido los
deseos de conquista, nunca se deben
menospreciar a los deseos
que sospechamos , porque acostumbran a
ser ciertos… Fui prudente y , con mucho esfuerzo, logré abandonarlos a todos, quedarme frente a ella en pelota moral picada, que es
como más me gusto a mi mismo , esperando que del mismo modo le gustara a ella.
Tantos preparativos hicieron que nuestro saludo llegara tres segundos
después de esos dos mejillazos , de esas
tentativas de beso que
malgastamos en el viento.
Me explicó muchas
cosas, que hacía “mindfulness”
, que corría y que se corría, que la
tensión le había arqueado para arriba
sus cejas, y que allí las
había fijado, haciendo más largo el sendero hacia sus ojos parlanchines . Quien no la conociera como yo se hubiera asustado, y en su retirada se distinguiría perfectamente su lamento: ¡ No, por Dios! ¡
Otra loca no , por favor!.....
Repasamos
nuestra historia reciente en una versión apta para menores . Hicimos de periodistas de
nuestra vidas para crear
el contexto adecuado para que
alguno de los dos fuera el primero que dijese; ¿ Estás bien?
Le contesté que sí
y me creyó. Estéticamente estaba
acabado, mi barriga parecía
un cruce de vías de tren con forma de
cicatriz que cruzaban montes
descompensados , un paisaje demasiado desolado para que se extienda más allá de
estas tres líneas.
Pero había
ganado en perspectiva. Ahora me
gustaba más acompañar a mis amigos que ganarlos . Tener la
razón ya no era el propósito si no la
anécdota .
La formación
de centuriones se dispersó y la tranquilidad se adueñó del tiempo. Nuestras sonrisas jugaban
desenfadadamente entre ellas como
si estuvieran en la hora del
recreo, y cuando descansaban lo
hacían satisfechas .
Sentirnos a
gusto entre nosotros, darle lo que
tenía y que me diese lo que
quisiera era lo más cerca de la libertad
que había estado nunca
Lo que él escribió
( What he wrote-Laura Marling)
Perdóname Hera (diosa del matrimonio)
No puedo quedarme más.
Él ha cortado mi lengua.
No hay nada que se pueda salvar.
Ámame oh señor mío!
Él me envió a la mierda
y se rió de mis pecados.
En sus brazos me tengo que quedar.
Él escribió: Estoy roto. Por favor, ven a
buscarme.
Pero yo estoy rota en dos, y
comprometida,
por favor no me tientes.
Ella tiene la piel muy blanca
y yo soy ligera como el sol,
la luz sagrada brilla
en todas las cosas que has hecho.
Así que le pregunté:
¿Cómo te convertiste en esta clase de
hombre?
¿Cómo aprendiste a sostener la fruta en
sus manos?
¿ y de dónde venía el corderito que te
dio el nombre?
Él me dejó aunque yo le supliqué que se
quedara ...
Me dejó sola cuando necesitaba la luz,
caí de rodillas y lloré por mi vida.
Si él se hubiera quedado (Deberías
entender-lo)
Si él se hubiera quedado
tú nunca habrías podido coger mi mano.
Él escribió: Estoy hecho polvo.
Por favor: venme a buscar
Pero yo estoy rota en dos, y
comprometida,
por favor no me tientes.
¿Y de donde venía el corderito que te dio
el nombre?
Él me dejó aunque yo le supliqué que se
quedara ...
Supliqué que se quedara con mi frialdad
de madera,
supliqué que se quedara junto a las luces
de su barco.
Ahir va haver-hi la primera víctima per l´onada de calor. Només importava la calor, no que el mort fos un "sense sostre". Cap referència a aquesta última tragèdia.
Quan més t´apropes a la sensibilitat més t´apropes al dolor. Però quan la teva indiferència el fas servir d´analgèsic et tornes un miserable, un miserable amb sort.
Hi han escriptors que fa anys han visionat la destrucció massiva de totes les nostres dades bancàries, de propietats, d´accions , de possessions en general que ens convertiria d´un sol cop en iguals sobre iguals. Què passaria aleshores?, Què passaria si a la inevitable guerra guanyessin els que estan acostumats a jugar-s´ho tot perque no tenen res a perdre, si guanyessin els cabrons insensibles de sempre......
Potser ens tocaria viure al carrer perque un manter amb el que no vaig ser massa amable no em deixa una habitació, potser la desesperança em fes agafar la botella i en una espiral d´autodestrucció carregar-me totes aquelles coses que he i m´han estimat alguna vegada.
O simplement un gir inesperat del temps convertís Europa en una terra àrida i sense cap tipus de productivitat. Creieu que els pare que va veure ofegar-se el seu fill ens deixaria entrar a casa seva?
Hem regirat el siginificat de la paraula sort per convertir-la en un dret inherent que ens pertany només per haver nascut en un lloc i en una època diferent a molts i molts altres.
Però no menystinguem mai la sort, que la filla de puta aquesta és una cabrona venjativa si se l´igonora,
En fi,,,,,,
De tant en tant gent lúcida com el Townes Van Zandt ens torna a una realitat de la que podem haver escapat de ben poc ( i més enllà la peculiar versió " lliure " que d´aquesta cançó va fer el Nacho Vegas)
Hi han artistes que tenen una sensibilitat tan extrema que qualsevol cosa pot trencar-los. I els trenquen, i es passen la vida intentant re-construir-se com bonament poden.
Però el Daniel, tot i la seva diagnosticada bipolaritat té la lucidesa per dir-nos que els veritables artistes no són els que busquen fama i glòria, o en els temps d´ara, seguidors, lectors , subscriptors...
Els artistes de veritat no busquen això, només miren el món i busquen que algú els escolti