lunes, 31 de enero de 2011

Un altre vers , avui que plou, tornant de rodalies(III)


La nit plovent en dilluns. Només queda que  surti.

I aquí està, aquesta vegada acompanyat per l´Anna Ternheim i el "Shoreline" de Broder Daniel. Piano i veu al servei de la bellesa

Ideal per tornar  i esperar dimarts amb un no sé què mut i escrit alhora.


Un altre vers , avui que plou, tornant de rodalies(III)

L´indòmit viatger
retrata en blau
aquesta distància.

Només té el que té:
l´aigua que cau
i el temps que falta.

Oblida d´on ve.
Només pot anar on
pugui  trobar-la

Si fa tard, potser
escriurà: amor,
no deixis d´esperar-me

I  si es perd,
cada gota de nit li dirà
com recordar-la.

Ningú és l´amo de res.
Així que torna viatger
amb la pluja desposada.

L´únic equipatge
que saps portar
és estimar-la.



my favorite love

La Maria Taylor ens  ofereix una delicatessen en tota regla.
Us emplaço a l´Spotify per escoltar aquesta  gran miniatura.


My favorite love-Maria Taylor

El meu amor favorit

És aquest fred  en el moll dels meus ossos el que  està fent que les meves  mans estiguin acartronades. Només puc  sentir d´on ve la remor del molí.
I els sons de la solitut  fan que els meus ulls plorin
I tossint,  i donant-me la volta  no  puc  aconseguir que el meu cap s´adormi.

I  em vaig encandilar  per   la gent que simplement em trobava.
Això  crec  que és el motiu de  tot.
És el final dels enamoraments imprudents
però tu ets realment el meu amor favorit

Podem preveure l´ordre , la  febre, la despresió, les setmanes  dolentes?
En el passadís  va estar   però vam abandonar el riu on ens vam conèixer.
I els sons de la solitut  fan que els meus ulls plorin
I tossint,  i donant-me la volta  no  puc  aconseguir que el meu cap s´adormi.

I  em vaig encandilar  per   la gent que simplement em trobava.
Això  crec  que és el motiu de  tot.
És el final dels enamoraments imprudents
però tu ets realment el meu amor favorit


sábado, 29 de enero de 2011

Una cançó per un dia de sol

Ahir vaig sortir de  festa amb els meus amics del gimnàs.- Realment m´ho vaig passar de conya. El nivell moral i intel.lectual d´aquesta tropa es realment immillorable. D´un altíssim nivell, sobretot quan parlem de bona gent.
Tot i dormir només tres hores m´he aixecat molt content, i quan estic content, viatjo cap a Glasgow i celebro amb els Belle & Sebastian  un dia clar i assoleiat com aquest.

viernes, 28 de enero de 2011

Ana la friolera

Bon dia a tothom... avui és un dia  gris, plujós  i fa fred.
Deixeu-me donç que el Nacho us  expliqui un conte. Tapeu-vos amb la  manta de quadres, preneu-vos  un cafè amb llet ben calent  i com sempre, estimeu i que us estimin molt.
"Prometieron quererse  hasta que el frío existiera...."
Un petó dels de veritat.

jueves, 27 de enero de 2011

Actualització informativa

Actualització informativa

La Princesa d´Alexandria  i el Sr Jinks  ja no necessiten als Lindt.
Ara s´han tornat addictes a la risoteràpia.
L´espectacle de boges obsessives, nenetes infantils i malcriades, trepes amb poc  estil,  angelets que a poc a poc es tornen dimonis i platònics que encara busquen les tabletes, no té  cap desperdici.-
Tinguem present  sempre el que deia  el gran mestre anglès en el Rei Lear: “…. Mejor es estar así, despreciado y saberlo, que no adulado en el desprecio…”
Ara toca contemplar-los a  tots i descollonar-se de riure. Nosaltres  ja  hem baixat, ara toca a ells que  pugin
Ohhh yeahhhh

miércoles, 26 de enero de 2011

Josh Ritter-Right moves

Ja sabeu que m´agrada el Josh Ritter. El seu penúltim disc del 2007 era l´àlbum  on retratava la seva ruptura sentimental.
 Ara està amb la Joanna Newsom, i com a mínim musicalment, ha guanyat amb el canvi.
Qualsevol canvi s´ha de veure amb perspectiva. Posar en una batidora passat, present i futur i preveure el resultat del còctel.
L´aterridor passat i l´ingenu present sovint ens fa caure en una felicitat fictícia.
Sempre s´ha de tenir en compte el desgast que comporta anar cap endavant . La pèrdua de la novetat, la repetició d´esquemes, la manca de  carisma , la incapacitat per la sorpresa emocional.
Per suportar  totes les tempestes que en el  transcurs del temps  ens obligarà el cor( aquí els cerebrals no podrán evitar-ho) només hi han dues vies posibles que s´han d´aplicar alhora: 
La primera es tenir absolutament tatuats i convençuts els sentiments.
 Si els tens ordenats per la raó o te´ls has repetit  tantes vegades que al final sembla que te´ls creus, no et servirá de  res. Hi haurà algún punt del camí on  quelcom o algú farà caure el castell de naips.
 La segona via , i no menys important, es saber acceptar els canvis.
 Intentar aturar alguna cosa que es mou inevitablement és impossible.
 Si no acompanyes a l´onada i l´esperes quiet amb l´estandard dels principis , sempre t´acabarà afogant.
Bé per culpa de la Renfe s´ha acabat l´onanisme mental.
La cançó es bonissima.

MOVIMENTS CORRECTES-RIGHT MOVES .JOSH RITTER

Tot d´una has tornat. Jo pensava que eres feliç amb qui fos o vas somiar amb mi de vegada en quan? Vas aixecar els ulls cap a les estrelles i vas sentir alguna cosa per les constel.lacions?
Tots aquells amants donant voltes i voltes només sobre els seus amors. Fones i fletxes, gossos i lleons, rius que separen les carícies de les carícies. La comèdia de la distància. La tragèdia d´una separació.
Estic fent els moviments correctes? T´estic cantant la cançó adequada? Hi haurà alguna vegada que et pugui trucar simplement per saber com et va la vida?
Et vaig dir: com és que has tornat a mi? Tu no necessites sentir les històries de les  meves ferides o sentir les estrelles per dir-te que no hi ha res que sigui gratis. Jo vaig  canviar tota la innocència que sempre havia tingut per l´odi. Et vaig dir: no em diràs on has estat? Aleshores em vas posar els teus dits en els meus llavis  i em vas besar una i una altra vegada. Tots els grills van saltar i van anar a  trobar a la lluna  aplaudint-la dempeus.
Estic fent els moviments correctes?  T´estic cantant la cançó adequada? Hi haurà alguna vegada que et pugui trucar simplement per saber com et va la vida?
Vaig escoltar com els ocells de la  nit recollien la nostra cançó. Vas tirar el teu cabell cap enrera i vas continuar cantant. I aleshores em vaig adonar que et podia  haver perdut, i que  tu em podies haver perdut a mi, separant-nos a poc a poc en la  nit, sense  saber el perquè ni sense  saber com.
Què passa si nosaltres  som com el cel del Nord? Què passa si hi han coses que s´interposen entre nosaltres  de les que no ens podem desdir i no podem fer-ho bé? Tu em vas dir: No  ho sé  amor, però ara mateix estic aquí amb  tu i tot seguit venen els coros:
Estic fent els moviments correctes?  T´estic cantant la cançó adequada? Hi haurà alguna vegada que et pugui trucar simplement per saber com et va la vida?

martes, 25 de enero de 2011

Cada dia

Ahir i avui  la punyetera RENFE  ha tornat a fer de les seves. La mare que els va parir.
He aconseguit aillar-me, ahir amb en Jinks i avui amb en Robert, però això no treu que odii  fer aquest puto trajecte cada dia……
Cada dia intento trobar quelcom, pero mare de Déu quan costa!



Cada dia.

Alexandra  s´erguia en blau i ombra  , perfectament delimitada entre la finestra , la nit i la cortina que li feia  de vel, l´únic vestit que li permetia la lluna.
No era cada dia que la casualitat  despertava  en Robert . Tampoc sempre tenia la predisposició d´admirar de reüll la seva  dona. Normalment l´ignorava com  si el temps s´hagués fet amo de l´oblit i l´oblit s´hagués oblidat d´ell mateix, perdut en totes aquelles coses que repetim cada dia.
El Robert veia una dansaire hongaresa amb els llavis entreoberts contorsionant-se de  luxuria amb tota la calor que li sobrava desprenent-se invisible com  incens catàrtic  que li havia embruixat l`ànima .
Però l´Alexandra només havia badallat braços enlaire, dibuixant una  a  una   cadascuna les  seves  costelles mentre es desmandrava, s´ajupia  a buscar les sabatilles i  es movia a les palpentes per no haver d´encendre llum.
Els cascabells de la seva cintura semblaven anunciar un atac imminent, de quatre grapes a la capaçalera del llit, els ulls de gata injectats a la desmesura i els prejudicis anul.lats  pel descontrol   que li excitava no poder evitar.
En Robert ja sabia que simplement s´acostava a  recollir la rebeca , terriblement anti- estètica , amb la que taparia el tors nu fins que no arribés a la cuina i engegués  la caldera.
No era cada dia, però de tant en tant, històries inventades com aquesta, el distreien fins que  sentía la segona remor de la cafetera.
Sempre va haver-hi un petó després del primer bon dia i un abans de l´última nit. N´hi havien hagut més de deu mil però  mai es va  cansar de repetir-los, un darrera l´altre, cada dia.

Una frase

Una intel.ligència al servei del control és una  fantàstica llibertat desperdiciada.

lunes, 24 de enero de 2011

Una altra del Sr Jinks i el Gerard B

En Jinks i en Gerard B. van sortir divendres.Feia dies que no sabien  res del venedor de kiwis.Potser l´havien desterrat puntualment  a algún lloc indeterminat , sense importar on, però sempre, i sobretot, que estigués localitzable per una emergencia de solitut sobtada. Després de tants anys  encara no havia aconseguit fer-se imprescindible, encara que el molt dròpul s´ho creia.
Havien canviat el Temple Bar per Can Miquelet, i Canet no era Dublin, però encara que la precàrietat del paisatge no convidava al romanticisme, com que entre els dos en sumaven vuitanta, ja  havien après a disfrutar vitalment  cadascú de l´altre.
En Jinks trobava  a faltar l´Irish Rover  i en Gerard trobava a  faltar en Jinks. Bé aquesta és una llicència  de l´autor, falsament pretenciosa. En Jinks sabia que no tots els dies es pot  tenir el caviar damunt la taula,  però quan el podia tastar(mariconades apart) es sentia un home tremendament afortunat.
Havien transmutat una mica  els rols. En Gerard B. s´havia tornat un redemptor messiànic(mal congènit de la funció pública) i  en Jinks  un bufó psicòtic(problema endèmic dels tripulants de rodalies). No obstant però , en Jinks  jugava amb una  simpàtica avantatge. En qualsevol moment de la conversa , si es  sentia massa acorralat, podía recórrer a la crisi dels quaranta  per defugir responsabilitats. Això descol.locava al presumit del Gerard B., no tant per un sentit pietós de la comprensió, si no perque li quedaven cinc mesos per ingressar a aquest club tan  sel.lecte. I  a ningú se li explica mai com és la llum blanca al final del túnel de les tres desenes.
Com que  al Sr Jinks mai li havien agradat les guerres de marcianets, els dos carcamals  desenvainaven la seva vertent competitiva i bèl.lica en  diatribes morals sobre el bé i el mal en hores i cerveses de  conversa.  Era l´únic camp d´entrenament possible. La vida els havia fet passar totes les pantalles possibles i el nivell era espectacular . I això no es cap llicència.
El Gerard B. va començar a la defensiva. A qui si no a ell se li pot acudir demanar una taula d´embotits italians en els temples sagrats de l´espetec i la secallona? Ja sabem que l´Administració és la reina de l´incongruència però mai s´havia arribat tan lluny en insultar a la mare patria. Com que tenia sentit de la decència  ho va acabar admetent (un  a zero per en Jinks) . Ho va justificar amb l´única excusa que se li podia permetre: tenia molta, molta gana.
Però  com que  al Gerard no li agradava perdre ni al futbolí va contraatacar  amb dues càrregues de profunditat inapelables. Va recriminar al Sr Jinks haver estat un pobre il.lús en creure que tothom podia estar a la seva alçada.  Realment  algunes de les expectatives creades de maduresa, integritat i sentit comú s´havien convertit en un còctel d´infantiloides reaccions que insultaven brutalment a la seva intel.ligència. Quan en Jinks va respondre  que encara  esperava  una resposta lògica a aquest inversemblant cúmul de despropòsits, el Gerard li va  atzivar una bona colleja. L´empat estava servit.
Abans de la clatellada  final el Gerard  B. va concedir una elegant treva al Sr Jinks que estava tocat però no tant esfonsat com per no riure´s de la seva  pròpia ineptitud. Els dos amics  es van traslladar virtualment, com els fantasmes d´Scrooge,  dos pobles més al Nord, en  una acollidora  i confortable sala d´estar, il.luminada amb una tèbia claror, color d´albada, que perfilava amablement els rostres de les seves estimades taronges. Allò de les mitges era un vestigi del passat. La redacció de l´actual Codi Civil i les hipoteques les havia convertit en peces senceres.
Allà teníem al Sr Jinks i al Gerard B. vestits amb camisó blanc, pantufles i barret de llana amb pirulí contemplant, amb una Budd a la mà , com es desmenuçava tot el seu prestigi. Sembla mentida com un parell d´errors en detallets  sense importància i un partit de futbol inoportú podien destruir a dues llegendes . Encara reien….
De retorn  a  Can Miquelet , el Gerard B.   i el Sr Jinks van decidir que repartir-se els punts era el millor final . Com que a certes edats queda malament abraçar-se en públic, un brindis i un somriure de macarres recautxutats  van  fer el fet-
Les dues relíquies es van abrigar. Ningú hagués dit mai que un dia portarien bufanda a doble llaçada. Els temps  havien canviat. Ells, potser també una mica. Però mai  arribarien a ser ni tant submisos ni tant obedients com el venedor de kiwis.

domingo, 23 de enero de 2011

Petit poema a les onze

Bona nit, nit,
desfes-te
per estimar-la.
Besa-la dormint
i cuida-la
en despertar-la.
No la treguis
mai de mi,
ella ho és tot
i ho és ara.

sábado, 22 de enero de 2011

Tutti Tudela

M´encanta aquesta escena.

La intel.ligència seguida de bondat són les úniques coses que em poden seduir.

Tenir un cos  és molt fàcil i malgastar-lo ho és encara més.

Admiraré sempre la capacitat del  diàleg, de comunicar-se, del flirteig subtil  i tendre, respectuós i elegant.....

Saber parlar amb els ulls perque intueixes el cor que hi ha darrera


viernes, 21 de enero de 2011

FRALLY

Anem descobrint noves joies. Frally  va ser la dona del Ben Folds. He llegit que  aquest nou disc( The Light) , el primer  que conec d´ella és fruit de la  seva  ruptura.- He escollit dues  cançons, el Casualty  perque és l´únic video oficial que  he vist  al youtube  i  la joia de la corona, un  duet amb el Teddy Thompson que és una  autèntica delicatessen per les oïdes, meravellosa fins  dir prou.

Sempre a la caça i captura de la bellesa. Mai quiets, per definició

El miracle

Crec que per fi ha arribat!!!!

jueves, 20 de enero de 2011

Machado

Deia el gran Antonio

"....Es el mejor de los buenos
quien sabe que en esta vida
todo es cuestión de medida:
un poco más, algo menos..."

Intentar comprendre i acceptar el  perquè es fa o es diu quelcom  només em porta que problemes.
Seria molt millor actuar sense mesurar, sense ponderar , sense recordar...
Però no puc, i aquesta, senyors , és la gran resposta a la meva solitut.

miércoles, 19 de enero de 2011

Variacions sobre el runaway-kanye west

Variacions sobre el Runnaway de Kanye West
En aquests nou minuts no sé si tindré temps de despullar-te.
Els dits tartamudegen  mentre aparto el sarrell  i veig  els teus ulls  en caiguda lliure , com una àliga que serena i lliure desprèn les seves ales per dibuixar el seu cel  amb el vent del meu alè.
Però tu no saps que , de camí,  quan he acaronat  el primer mil.limetre de tu,  jo també he pres el mateix vol, que em portarà on vulguin les corrents  que mimen l´aire  que a singlots respires.
I només  he arribat  fins aquí, perque quan  ets capaç de percebre la  resposta d´una carícia,  saps que  ho tens tot i no cal anar enlloc més  


martes, 18 de enero de 2011

Crackòvia Vs Oscar

Va com  va. Ahir mentre baixava en el tren anava  pensant que l´humor català, tan savi i irreverent sobretot al final  dels  70 i principis dels  80 , s´ha tornat groller i d´un nivell baixíssim. 
El problema és que ens continuem sentint el centre de l´Univers, els més moderns dels moders...l´auto-complaença abans que l´auto-critica( mal comú de la majoria dels vencedors)
Però si fem una anàlisi estricte del programa  estrella " Crackòvia" veiem que  la ironia  ha estat substituïda per les onomatopeies  i que les frases cíniques s´han tornat sons guturals apresos de les barbàries vikingues.
Però si vols estar dintre del sistema  i que no et titllin d´inadaptat o de bitxo raro tens que imitar frases  cèl.lebres i profundes com " al loro" o " un eeeeuuuurooooo" . Quina gràcia que em fan....uf.
Suposo que es part de l´involució del mico-mono.
Total, com que no crec que la superficialitat sigui necessària i ademés m´encanta que em critiquin i em diguin snob, profund , sobrat etc i com que últimament passo del mort  i del qui el vetlla( tot i  que a molts els hi pesi continuo siguent el mateix Enric de  sempre), proposo l´humor , ironia i sarcasme d´un gran perdedor, l´Òscar Wilde( El ventall de Lady Windermere, Un marit ideal  i sobretot L´importància de dir-se Ernest).
Digueu-me el que us doni la gana, però el prefereixo  a ell que a un grenyut parlant amb les ovelles!!!!
Heus aquí algunes joies del mestre( que  per cert he pres de proverbia.net... evidentment no m,´he rellegit les seves obres per fer això ...quan m´esperava alguna cosa molt millor, ja)
"...La sociedad perdona a veces al criminal, pero no perdona nunca al soñador"
"....La fuerza de las mujeres depende de que la psicología no puede explicarla. Los hombres pueden ser analizados; las mujeres sólo pueden ser amadas
El cinismo consiste en ver las cosas como realmente son, y no como se quiere que sean
Si usted quiere saber lo que una mujer dice realmente, mírela, no la escuche.
"..La mejor manera de librarse de la tentación es caer en ella..."
"....Las mujeres han sido hechas para ser amadas, no para ser comprendidas..."
"....No voy a dejar de hablarle sólo porque no me esté escuchando. Me gusta escucharme a mí mismo. Es uno de mis mayores placeres. A menudo mantengo largas conversaciones conmigo mismo, y soy tan inteligente que a veces no entiendo ni una palabra de lo que digo
"....Hablan mucho de la belleza de la certidumbre como si ignorasen la belleza sutil de la duda. Creer es muy monótono; la duda es apasionante..."
"....Los hombres casados son horriblemente aburridos cuando son buenos maridos, e insoportablemente presumidos cuando no lo son..."
"....Discúlpeme, no le había reconocido: he cambiado mucho."
"....Me gusta contemplar a los hombres geniales y escuchar a las mujeres hermosas...."
"....Es bastante difícil no ser injusto con lo que uno ama...."

lunes, 17 de enero de 2011

Primer poema d´aquest any

Aquest és el  primer poema d´aquest  any. Potser será perque és dilluns, no sé… però ha sortit fulminat.
He retornat al passat, quan  no hi havien intencions, condicionants( em convé, no em convé), estratègies… quan tot era un salt al buït, potser suicida si, però tremendament lliure.

"El  pasado es lo que recuerdas, lo que imaginas recordar, lo que te convences en recordar, o lo que pretendes recordar."
(Harold Pinter)
Primer poema
Torno enrera
i no puc veure
en quin petó
em vaig perdre.

Encara hi estic,
entusiasmat
en el foc d´aigua
que m´hi van escriure.

En quina part
ens vam deixar
la veritat
abandonada?

Tot el que posem
davant fan tèrbols
els privilegis
dictats  en  sang.

I ja no som sino
res més que  els
maleïts servents
de la inèrcia.

Deixa´m recordar-te
un cop més,
quan no existia el jo,
ni el tu, ni els altres.

domingo, 16 de enero de 2011

To make you feel my love

L´altre dia i per pura i dura casualitat vaig veure que als castings d´OT hi havia una nena que  va triar aquesta cançó . Segurament no sabia de qui era . Veure el Dylan en aquell circ era molt curiós i alhora contradictori. Però la peça( traduïda ja  en aquest bloc en el mes de  novembre) és una demostració de la sensibilitat del vell de Minessota.
Versionada fins la sacietat( Billy Joel, Kris Allen, Joan Osborne)  he caigut  prendat d´una  jove londinenca nascuda el 1988 que LA CLAVA. Mare meva, quin bon gust, quina classe, quina veu....
A disfrutar-la qui pugui, no qui vulgui....

viernes, 14 de enero de 2011

FAMOUS BLUE RAINCOAT

Bon dia Jane: aquest matí  no t´he  pogut posar cap nom. Potser els  tenies  tots  i n´eren masses  per recordar.

El fred despullava  l´aire  i l´he preferit  a les  seqüel.les que  deixa la memòria quan es desfonda.

Trossos  de tu s´han traslladat com llavors, que a empentes de  vent, van germinant els  confins de la  tendresa.

I és a la  tendresa l´únic lloc  on vull anar i quedar-m´hi per sempre. La resta no  m´importa més del que estrictament  calgui.

Tothom que t´ha llegit ha entès que és sempre millor  buscar el que un sent i necessita a no simplement  baixar el nivell i acceptar   el que tens i creure que allò és el millor que et pot passar.

Necessito la tendresa com un altre necessita un joc de disfresses i de carn per subsistir.

Sempre  ha  estat,  i és, una  simple qüestió de prioritats.

Aquesta cançó és  ABSOLUTA I ROTUNDAMENT IMPRESCINDIBLE PER TOTHOM QUE ESTIMI

jueves, 13 de enero de 2011

Fairytale of new york-The pogues

Un dels  Lps més complerts que recordo és el "If I should fall from the grace of god" dels The Pogues. LLàstima que al Shane Mcgowan se li anés tant i tant la pinça( ara per ara no se  si es  viu o mort) perque el paio era un compositor excel.lent. Donç bé aquest duet amb la Kristy Mccoll( aquesta si que es morta) és  una de les meves cançons preferides. Hi ha una  estrofa que considero una de les millors declaracions d´amor que  he vist mai

I could have been someone -Podria haver estat algú.
Well so could anyone .- Bé algú si que  podria haver estat
You took my dreams from me - Tu em vas treure els meus somnis
When I first found you -la primera vegada  que et vaig trobar
I kept them with me babe - Encara els porto amb mi nena
I put them with my own -Són una  part de mi
Can´t make it out alone -No ho puc fer-ho tot sol
I´ve built my dreams around you - He construït els meus somnis al teu voltant.





A disfrutar amb  la verda, beguda i magnífica Irlanda( tornaré aviat a  Dublin, palabrita del niño Jesus)

miércoles, 12 de enero de 2011

al meu pare

Van errats els que creuen que hem canviat, simplement ens hem pogut equivocar de màscara, i la que hem portat  fins ara no ens sentava bé.
Però tot és molt més simple. Hi ha gent dolenta i gent bona  que de vegades s´equivoca. I la bona gent estima com sap, com pot, com li han ensenyat….
I una de les persones  que més  s´ha equivocat en aquesta vida ha  sigut el meu pare .
Quan la intensitat no és corresposta  amb el que un  vol i necessita , sense  tenir  en compte la capacitat i les possibilitats de l´altre, ens  rebel.lem i, d´alguna manera o altra  es causa dolor.
Però hi han coses que  s´aprenen sense  que te les expliquin, un instint que sents i mimetitzes a la  teva  manera però que forma  part de la teva manera de ser, no de com dius tu mateix que ets.
Jo li deia l´altre dia que veure com els tres  germans ens estimàvem amb deliri era el seu únic i gran triomf.  I nosaltres, tanmateix i sense  fer demagògia barata, també ho intentem transmetre.
Per mi un t´estimo ho és per sempre, passi el que passi. Per la meva  germana  petita  és un privilegi veure  tot el que pot arribar a  transmetre  quan obre  els seus ulls esplèndids i no para mai de riure. I sobretot, veure a la meva germana  gran  estimar al seu bebé de 20 anys és l´espectacle  més gran i més sublim que es pot veure en aquesta vida.
Per aquest motiu  avui al matí pel tren venia pensant que després de tot el que has fet , el que no , el que has  dit i com ho has  dit, en el fons, no ho has  fet gens malament. Hem après la única cosa que és important aprendre. I  t´ho juro papa, que si jo aconseguís menys de la meitat que tu, em podria  morir tranquil.


Aquesta és per la meva germaneta petita

A mi també em fa molta il.lusió anar amb tu al concert dels Manel. Ja saps que a part de  ser  el teu padrí ets una  debilitat meva inconfessable.
Per tu una cosa  curiosa... Hi ha una  cançó dels Pulp que  a mi m´encanta que es  diu Common People, un hit del pop britànic de la meitat dels noranta... La cançó és boníssima. Donç bé els  Manel   la van versionar i molt bé per cert  i van fer un videoclip al mercat de la Boqueria que no té desperdici.. Perque vegis que fer una versió no vol dir copiar
A veure si algun dia  et dignes a fer un comentari al  teu tete....

martes, 11 de enero de 2011

Una petició-Rufus Wainwright- Hallelujah

Sempre  he pensat que tenies  un gust exquisit amb tot.
Saps valorar la classe, la distinció  i l´elegància encara que de vegades les superi el teu silenci.
Un piano, la veu del gran gran Rufus i un text perfecte. Què més ens falta?

Sweet sir galahad-Joan Baez

Galahad era  el  tercer cavaller de la  Taula  Rodona  que, juntament  amb  Bors i Perceval, van  sortir a la  recerca del Grial i l´únic  que el  va trobar segons les llegendes artúriques.

Era  fill  bastard de  Lancelot  i es caracteritzava  per la  seva  pietat,  puresa i castedat, reconegut  fins  i tot  com una  reencarnació del propi Jesús.

Aquesta preciosa  cançó és un prodigi  de melodía, d´una dolçor extrema  que invita a somiar.

Tanqueu els ulls  i sentiu com us acaricia el cor.

Bon dia  prínceps i princeses..

Sweet Sir Galahad ( Joan Baez)

El dolç Sr  Galahad va entrar per la  finestra
per la nit , quan la lluna estava en el pati.
 Li va  agafar la mà, va deixar anar el seu llarg cabell des del seu coll
i li va  dir que ella  havia  estat  treballant molt durament.
Era veritat  que des  del  dia que el boig del seu home  es va morir
i va anar  a la  terra de l´orgull dels poetes
parlava i reia molt amb la gent del seu bloc
però sempre  al  capvespre plorava.

I aquí està l´albada dels  seus  dies

Ella va moure el seu cap  una  mica avall sobre el llit
Fins que el va  fer descansar suaument sobre els seus genolls
I allà  ella  va  dibuixar un somriure,  va  sospirar un moment
i li va explicar tota la  tristesa d´aquells tres  anys
Tu saps que la meva  fe ha  sigut tardana
perque totes aquelles  hores que  vaig esperar
que arribés  el dia en que no plorés més.
M´aixeco a les vuit per anar a treballar
però vaig néixer massa tard-
Creus que  vaig  fallar en  cada  petita cosa que vaig intentar?
 
I aquí està l´albada dels  seus  dies
Ell va posar el seu  braç al seu voltant
i d´aquesta  manera la  vaig trobar
vuit mesos després d´aquell dia.
Les línees d´un somriure esborrat,
El rastre de les seves llàgrimes a  la  cara
on una rialla pot persistir, fins i  tot quedar-se.
El dolç Senyor Galahad  va baixar
amb la seva alegre núvia  feta de flors,
el príncep de les  hores de tota la seva  vida

I aquí està l´albada dels  seus  dies




lunes, 10 de enero de 2011

I mentre treballo en el conte..... unos breves minutos musicales.....

Un nou talent a  descobrir: Anna Ternheim...  tant sueca ella.

LLibre de moments

Un nou projecte: Tinc  ganes d´explicar històries recordades, inventades i també mentides que parlin  de diferents formes d´estimar. Ja em coneixeu prou per saber que és el tema  que  més vull i que més m´agrada. Com deia el  vell Leonard  " love´s the only engine  of survival".

De moment  només  tinc el títol  i la  cita que em  va donar peu al primer  conte  i en el que estic treballant a poc a poc. A que no sabeu de  qui  és.... bé original, original no sóc...jaja. però val la pena

“ Sé que  tenies que mentir-me, sé que tenies que enganyar-me, posar amb tot el foc i l´arrogància  darrera els vels de la transparent  falsedat. El nostre perfecte porno aristocràtic, tant elegant i tant barat. Sóc  vell però encara m´agrada a mil petons de profunditat”

( fragment del poema A thousand kisses deep- El Llibre de l´anhel- L. Cohen)

domingo, 9 de enero de 2011

Just like a woman

Jo no havia  nascut quan Dylan  la va  escriure. És un clàssic entre clàssics, suposo perque deu ser bona. Hi ha una  estrofa  que m´agrada particularment

".....When we meet again, introduced as friends please don't let on that you knew me when  I was hungry and it was your world. Ah, you fake just like a woman, yes, you do /You make love just like a woman, yes, you do/ Then you ache just like a woman But you break just like a little girl.

En John torna de les Highlands

Feia dies  que no escrivia res meu. Ja en tenia ganes. Comença un nou curs. Els meus ulls estan oberts, el meu cor el sento com un volcà resorgit del vent i sense cendres.

Ben vestit, inquiet, llest perque les coses es moguin.

És el que vull, que la vida es mogui, i nosaltres amb ella.

Ens equivoquem si volem un camí perfecte perque només existeixen els moments perfectes.


En John torna de les Highlands


Havia deixat el Nevis ribetejat de fred i violeta, orgullós i equànim en la seva ingent solitut.

Inamovible , sempre protegint-nos de la volàtil percepció del temps, dient-nos:- jo no em puc moure .

 Sé que em violaran trons i tempestes, i em profanaran el son tots els vents anàrquics i  irreverents. Però sempre estaré aquí John, esperant el teu refugi quan el desconcert et desvarïi el rumb.

Et demostraré la fragilitat dels colossos, l´immutable dignitat del dolor, la indestructible honestedat que ens fa bones persones.

Tu em sents igual que jo et sento , i aquesta força, imperceptible al silenci,  ens fa més propers, més ingenus , més  vulnerables però més forts.

Veste´n ja, John, la fredor ens torna immòvils, la rectitut ens torna imbècils i el control emmanilla despòticament tota la nostra capacitat d´estimar, tant imperfecte com absolutament necessària.

Te´n portes el meu  desig cosit a la teva mirada. Busca , busca, busca !!! . Hi ha un exèrcit fet de nosaltres  . Eriça´ls la pell amb el meu vent i explica´ls com trobar-me.

Adéu John, adéu.

sábado, 8 de enero de 2011

Dance me to the end of love

Aquesta és una cançó molt especial per mi i avui estic molt tendre. La tonada es basa en una cançó popular jueva que la cantaven els jueus mentre esperaven el seu torn a les càmeres de  gas en els camps d´extermini nazis.
Us he dit mai  que m´agrada ballar?

Una que fa risa.- En Cristòfor era solter

Que bo! ei nois guardeu bé les distàncies,apropeu-vos només quan us cridin i després d´usats, torneu a marxar al vostre,simple,arcaic, rudimentari  i meravellós món de "futbol, comida ,teta y cama"


".....Si Cristóbal Colón, hubiese tenido una esposa, habría tenido que oír  ":
  • – ¿Y por qué tienes que ir tú?
  • - ¡Nunca vas a ver a tu madre y vas a ir a ver a las Indias!
  • - ¿Y por qué no mandan a otro?, ¿tu eres el más tonto?
  • - ¡Todo lo ves redondo! ¿Estás loco o eres idiota?
  • - ¡No conoces ni a mi familia y vas a descubrir el nuevo mundo!
  • - ¿Qué escondes? ¡Ni siquiera sabes adónde vas!
  • - ¿Y sólo van a viajar hombres? ¿Quién se lo va a creer?
  • - ¿Y por qué no puedo ir yo si tú eres el jefe?…. ¡A mi nunca me llevas de viaje!
  • - ¡Desgraciado, ya no sabes qué inventar para estar fuera de casa?
  • - ¡Si cruzas esa puerta yo me voy con mi madre! ¡Sinvergüenza!
  • - ¿Y quién es esa tal María? ¿Qué Pinta?
  • - ¿Y dices que es una Niña?… ¡Vete a la mierda!… ¡Salido!
  • - ¡Todo lo tenías planeado, maldito! Tu has quedado con esas putas indias.
  • - ¿A mí me vas a engañar? Siempre te han gustado las morenas sudacas.
  • - ¿Qué la Reina va a vender sus joyas para que viajes? ¿Me crees tonta o qué? ¿Qué tienes con esa vieja?
  • - ¡No permitiré que vayas a ningún lado! ¡Siempre te las apañas para dejarme sola!
  • - No va a pasar nada si el mundo sigue plano. Así que no te vistas que ¡no vas!

viernes, 7 de enero de 2011

Alguna cosa ha canviat

Aquests  Nadals hi ha hagut un punt d´inflexió important.

He recuperat el meu millor nivell i ara toca estar  pels que han estat amb mi.

Tinc els dipòsits  físics i emocionals plens a vessar , llestos per complir la seva  funció social de  servei públic(jaja).

Torno a tenir el mando. Ara ja ho puc dir, I´m your man.

jueves, 6 de enero de 2011

cibelle-green grass

Un petó molt gran per tots els artistes!!!

Green grass-Tom Waits

Sóc un autèntic negat per la pintura o per qualsevol tipus de manualitats(la meva gran amiga Roser i el seu patchwork, quina enveja!).-

Realment admiro a la gent que és capaç de traslladar les seves emocions sense paraules ni versos que les expliquin. Té molt mèrit.

Hi ha molta intel.ligència i sensibilitat menystinguda que fa  que l´artista es torni massa íntim i que  fins i tot s´abandoni perque no només no  pot compartir allò que sent si no que també creu que no té cap necessitat  d´aguantar les mofes, la lleugeresa, la banalitat i la incomprensió del seu cercle més proper, normalment minusvàlids sensorials.

Un artista s´ha de venerar per  simple i senzilla definició.

Anem a  fer un joc . Ara us posaré l´enllaç d´un video d´una cançó del Tom Waits que  canta CIBELLE, un grup minoritari i desconegut. .

A veure si endevineu a què es refereix l´autor quan parla de l´herba verda. És una  cançó d´ amor bellissima  amb un  enfocament molt original  i molt tendre.

Us dono unes quantes pistes  de la lletra amb anglès i tot seguit el video... ja em  direu....

Ah, i si busqueu per  internet, l´Scarlett Johansson també va versionar aquesta cançó del de Beulah, però és una  autèntica i punyetera merda, en canvi la versió del propi Tom en directe a Edimburgh amb una part instrumental només xiulada(silbada) és tremenda-

Green grass
Lay your head where my heart used to be
Hold the earth above me
Lay down in the green grass
Remember when you loved me
Come closer don't be shy
Stand beneath a rainy sky
The moon is over the rise
Think of me as a train goes by
Stand in the shade of me
Things are now made of me
The weather vane will say
It smells like rain today

God took the stars and he tossed them
Can't tell the birds from the blossoms
Don't say good bye to me
Describe the sky to me