Ahir i avui la punyetera RENFE ha tornat a fer de les seves. La mare que els va parir.
He aconseguit aillar-me, ahir amb en Jinks i avui amb en Robert, però això no treu que odii fer aquest puto trajecte cada dia……
Cada dia intento trobar quelcom, pero mare de Déu quan costa!
Cada dia.
Alexandra s´erguia en blau i ombra , perfectament delimitada entre la finestra , la nit i la cortina que li feia de vel, l´únic vestit que li permetia la lluna.
No era cada dia que la casualitat despertava en Robert . Tampoc sempre tenia la predisposició d´admirar de reüll la seva dona. Normalment l´ignorava com si el temps s´hagués fet amo de l´oblit i l´oblit s´hagués oblidat d´ell mateix, perdut en totes aquelles coses que repetim cada dia.
El Robert veia una dansaire hongaresa amb els llavis entreoberts contorsionant-se de luxuria amb tota la calor que li sobrava desprenent-se invisible com incens catàrtic que li havia embruixat l`ànima .
Però l´Alexandra només havia badallat braços enlaire, dibuixant una a una cadascuna les seves costelles mentre es desmandrava, s´ajupia a buscar les sabatilles i es movia a les palpentes per no haver d´encendre llum.
Els cascabells de la seva cintura semblaven anunciar un atac imminent, de quatre grapes a la capaçalera del llit, els ulls de gata injectats a la desmesura i els prejudicis anul.lats pel descontrol que li excitava no poder evitar.
En Robert ja sabia que simplement s´acostava a recollir la rebeca , terriblement anti- estètica , amb la que taparia el tors nu fins que no arribés a la cuina i engegués la caldera.
No era cada dia, però de tant en tant, històries inventades com aquesta, el distreien fins que sentía la segona remor de la cafetera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario