En Jinks i en Gerard B. van sortir divendres.Feia dies que no sabien res del venedor de kiwis.Potser l´havien desterrat puntualment a algún lloc indeterminat , sense importar on, però sempre, i sobretot, que estigués localitzable per una emergencia de solitut sobtada. Després de tants anys encara no havia aconseguit fer-se imprescindible, encara que el molt dròpul s´ho creia.
Havien canviat el Temple Bar per Can Miquelet, i Canet no era Dublin, però encara que la precàrietat del paisatge no convidava al romanticisme, com que entre els dos en sumaven vuitanta, ja havien après a disfrutar vitalment cadascú de l´altre.
En Jinks trobava a faltar l´Irish Rover i en Gerard trobava a faltar en Jinks. Bé aquesta és una llicència de l´autor, falsament pretenciosa. En Jinks sabia que no tots els dies es pot tenir el caviar damunt la taula, però quan el podia tastar(mariconades apart) es sentia un home tremendament afortunat.
Havien transmutat una mica els rols. En Gerard B. s´havia tornat un redemptor messiànic(mal congènit de la funció pública) i en Jinks un bufó psicòtic(problema endèmic dels tripulants de rodalies). No obstant però , en Jinks jugava amb una simpàtica avantatge. En qualsevol moment de la conversa , si es sentia massa acorralat, podía recórrer a la crisi dels quaranta per defugir responsabilitats. Això descol.locava al presumit del Gerard B., no tant per un sentit pietós de la comprensió, si no perque li quedaven cinc mesos per ingressar a aquest club tan sel.lecte. I a ningú se li explica mai com és la llum blanca al final del túnel de les tres desenes.
Com que al Sr Jinks mai li havien agradat les guerres de marcianets, els dos carcamals desenvainaven la seva vertent competitiva i bèl.lica en diatribes morals sobre el bé i el mal en hores i cerveses de conversa. Era l´únic camp d´entrenament possible. La vida els havia fet passar totes les pantalles possibles i el nivell era espectacular . I això no es cap llicència.
El Gerard B. va començar a la defensiva. A qui si no a ell se li pot acudir demanar una taula d´embotits italians en els temples sagrats de l´espetec i la secallona? Ja sabem que l´Administració és la reina de l´incongruència però mai s´havia arribat tan lluny en insultar a la mare patria. Com que tenia sentit de la decència ho va acabar admetent (un a zero per en Jinks) . Ho va justificar amb l´única excusa que se li podia permetre: tenia molta, molta gana.
Però com que al Gerard no li agradava perdre ni al futbolí va contraatacar amb dues càrregues de profunditat inapelables. Va recriminar al Sr Jinks haver estat un pobre il.lús en creure que tothom podia estar a la seva alçada. Realment algunes de les expectatives creades de maduresa, integritat i sentit comú s´havien convertit en un còctel d´infantiloides reaccions que insultaven brutalment a la seva intel.ligència. Quan en Jinks va respondre que encara esperava una resposta lògica a aquest inversemblant cúmul de despropòsits, el Gerard li va atzivar una bona colleja. L´empat estava servit.
Abans de la clatellada final el Gerard B. va concedir una elegant treva al Sr Jinks que estava tocat però no tant esfonsat com per no riure´s de la seva pròpia ineptitud. Els dos amics es van traslladar virtualment, com els fantasmes d´Scrooge, dos pobles més al Nord, en una acollidora i confortable sala d´estar, il.luminada amb una tèbia claror, color d´albada, que perfilava amablement els rostres de les seves estimades taronges. Allò de les mitges era un vestigi del passat. La redacció de l´actual Codi Civil i les hipoteques les havia convertit en peces senceres.
Allà teníem al Sr Jinks i al Gerard B. vestits amb camisó blanc, pantufles i barret de llana amb pirulí contemplant, amb una Budd a la mà , com es desmenuçava tot el seu prestigi. Sembla mentida com un parell d´errors en detallets sense importància i un partit de futbol inoportú podien destruir a dues llegendes . Encara reien….
De retorn a Can Miquelet , el Gerard B. i el Sr Jinks van decidir que repartir-se els punts era el millor final . Com que a certes edats queda malament abraçar-se en públic, un brindis i un somriure de macarres recautxutats van fer el fet-
Les dues relíquies es van abrigar. Ningú hagués dit mai que un dia portarien bufanda a doble llaçada. Els temps havien canviat. Ells, potser també una mica. Però mai arribarien a ser ni tant submisos ni tant obedients com el venedor de kiwis.
No hay comentarios:
Publicar un comentario