Feia dies que no escrivia res meu. Ja en tenia ganes. Comença un nou curs. Els meus ulls estan oberts, el meu cor el sento com un volcà resorgit del vent i sense cendres.
Ben vestit, inquiet, llest perque les coses es moguin.
És el que vull, que la vida es mogui, i nosaltres amb ella.
Ens equivoquem si volem un camí perfecte perque només existeixen els moments perfectes.
En John torna de les Highlands
Havia deixat el Nevis ribetejat de fred i violeta, orgullós i equànim en la seva ingent solitut.
Inamovible , sempre protegint-nos de la volàtil percepció del temps, dient-nos:- jo no em puc moure .
Sé que em violaran trons i tempestes, i em profanaran el son tots els vents anàrquics i irreverents. Però sempre estaré aquí John, esperant el teu refugi quan el desconcert et desvarïi el rumb.
Et demostraré la fragilitat dels colossos, l´immutable dignitat del dolor, la indestructible honestedat que ens fa bones persones.
Tu em sents igual que jo et sento , i aquesta força, imperceptible al silenci, ens fa més propers, més ingenus , més vulnerables però més forts.
Veste´n ja, John, la fredor ens torna immòvils, la rectitut ens torna imbècils i el control emmanilla despòticament tota la nostra capacitat d´estimar, tant imperfecte com absolutament necessària.
Te´n portes el meu desig cosit a la teva mirada. Busca , busca, busca !!! . Hi ha un exèrcit fet de nosaltres . Eriça´ls la pell amb el meu vent i explica´ls com trobar-me.
Adéu John, adéu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario