sábado, 28 de abril de 2012

downbound train-Bruce

Aquesta i Bobby Jean són les  cançons que més m´emocionen del Born in the USA.
El Boss l´ha recuperat  per aquesta nova gira amb una versió molt semblant a la que tot seguit us poso.
La crisi econòmica  fa que totes les  relacions siguin molt més fràgils. Estic preparant un escrit que parla precisament d´això, però crec que em queden encara un parell d´inspirats trens(que no són tots) per acabar-lo.
Fins aleshores  tornem a recordar aquesta passada de  cançó.

We are agustines-Mama you´ve been on my mind(Dylan)

Pensar és el camí inevitable per arribar a  entendre.

Encara que ens ho sembli no estem  tan bojos i gairebé totes les conductes són comprensibles

La comprensió aleshores es converteix  en la  base del respecte.

Aquesta conclusió  però et torna vulnerable davant dels  altres, els que no entenen, els que actuen de manera impune i que no tenen les paraules "reflexió" i "auto-crítica" en el seu vocabulari.

Et poden fer molt mal....

Però també és veritat que "entendre"  comporta la serenor, la  dignitat, el saber gestionar el dolor i saber gaudir en la seva màxima expressió de  totes les coses bones que et passen

Evidentment la referència a la "mama"  és una metàfora a l´amor més important que hi ha....


miércoles, 25 de abril de 2012

Tormenta en la mañana de la vida-L BUENA VIDA

Trobo molt a  faltar els de Donosti.

M´agraden les coses  petites, els  grups petits que  van fent coses  grans sense  remor, que volen un públic  fidel però al que  puguin reconèixer i parlar-li de tu a  tu prenent una  cervesa després del concert.

Que  siguin anònims  importants  per alguns....

Aquesta  cançó es preciosa fins  dir prou.

lunes, 23 de abril de 2012

Prada XXVII

PRADA XXVII

Rosa trista

Que sapiga tothom
que fins i tot
la més trista
té el perfum
del vent
quan es deixa.

Quan s´abandona
en tu,
quan no et diu que ets tu,
però tu saps
 que no és ella.

Quan tot el que té
t´ho dona
quan et besa

Que sàpiga tothom
que l´estimo
tristament
tan bella,
l´única que tinc
en  mi  i
que tindré
per  sempre.   

viernes, 20 de abril de 2012

Days like this-Van Morrison

Hi ha vegades que les  cançons claven el  teu estat d´ànim.
Avui, quan baixava en el tren venia  rient tot sol.  Una altra vegada el sonat de Calella....
Me´n recordava del ridícul tan espantós que havia  fet pel matí a la classe de ball del Dir... Patós, mig marejat de  donar voltetes i saltironets, sempre en contra direcció....
No he atropellat a ningú per punyetera casualitat.
La  veritat és que les meves companyes de  sala  han  estat  excessivament benèvoles  amb mi.
Però ningú em pot discutir que m´ho he passat teta. Riure´s d´un mateix és un esport saníssim, i avui he fet el màster cum laude...
Completat per fi el cercle ara és hora de passar-s´ho bé i fer-ho passar bé als que s´ho mereixen. Aquest cap de setmana  tinc un objectiu secret....

Donç bé. Sonava  aquesta i , com un ninot ballarí en un cotxe dels setanta, venia cap a casa assentint i corroborant  totes i cadascuna de les frases del LLeó de  Belfast. Totes, fil per randa, sense deixar-me´n ni una.

Que tingueu un magnífic  finde ( ens trobem dilluns  amb el Mama you´ve been on my mind del Dylan)

DIES COM  AQUEST
( Days like This- Van Morrison)

No sempre estarà plovent. Hi hauran dies com  aquest.
Quan no hi hagi ningú que s´estigui queixant...Hi hauran dies com aquest.
Quan tot es posa al seu lloc com encertar amb l´endoll.
Bé, la meva mare em deia: Hi hauran dies com aquest...
Quan no tinguis que amoinar-te per res. Hi hauran dies com aquest.
Quan ningú va  amb presses. Hi hauran dies com aquest.
Quan no siguis traït pel vell petó de  Judes.
Bé, la meva mare em  deia: Hi hauran dies com aquest.
Quan no necessites cap resposta. Hi hauran dies com aquest.
Quan no has de trobar-te amb cap oportunista. Hi hauran dies com aquest.
Quan totes les peces del puzzle sembla que comencen a  encaixar.
Aleshores he de recordar que hi hauran dies com aquest....
Quan  tothom et va de  cara i no t´enreden.
Quan no tens cap aprofitat de qui  rebre les patades.
Quan a ningú l´importa un rave la forma en que vius la teva vida.
Aleshores hauré de  recordar: Hi hauran dies com aquest.
Quan ningú es cola en els meus somnis. Hi hauran dies com aquest.
Quan la gent enten tot el que  dic. Hi hauran dies com aquest.
Quan fas saber els canvis de com són les coses.
Hi hauran dies com aquest.
Bé, la meva mare em deia: Hi hauran dies com aquest...

Oh.. yeahhhh.


jueves, 19 de abril de 2012

Winterpills


Estic molt i molt content.- És veritat que el bloc ja  ha superat les  15.000 visites però  això no és una fita important.

Amb el llibre he conegut a   gent nova,  gent a la que  ja li coneixia el nom i potser els aspectes menys interessants de les  seves  vides. A poc   a poc els començo a conèixer de veritat, a partir de l´afecte. La porta ja s´ha obert i les perspectives  són fantàstiques. Les converses  no seran mai més fredes...

M´agraden les coses petites que s´amunteguen l´una  sobre de l´altra per anar  fent pila, sense  fer remor, amb la discreció pròpia dels que s´equivoquen, els que , quan hi ha alguna  cosa  espatllada l´intenten arreglar; que quan en trenquen alguna es disculpen, els que estan oberts  als  canvis i a les  influències de  gent diferent, admetre que  n´hi han de millors. Despitregar-nos a camp obert.

I ara una  cançó, també petita.. INtrascendent? No, para nada.....


Winterpills- Immortal
Vinga! vine amb mi, vine amb mi. Estic cansada d´aquesta cara humana.
Vinga! vine amb mi, vine amb mi. Tinc cartes de l´espai exterior.
Tu vas néixer inmortal i també moriràs inmortal.
Quan tornis a aquesta casa, jo ja hauré marxat.
Vinga! vine amb mi, vine amb mi. Estic cansada d´aquest lloc humà.
Vinga! vine amb mi, vine amb mi. Et trobo a faltar cada cop que passes.
Tu vas néixer inmortal i també moriràs inmortal.
Quan tornis a aquesta casa, jo ja hauré marxat.



miércoles, 18 de abril de 2012

ON ERES JINKS?

On eres Jinks?

Va arribar esbufegant, descabellat, tort,nicotínic,  amb les mans a la cintura  i amb els batecs més apurats que un  dirigent  grec o un elefant davant un borbó

No sé què es deuria pensar aquella tarada. La reverència del Sr Jinks  no era   ni submissa ni  complaent . Només es tractava de  fer més curt el camí de l´ aire cap als pulmons.

Suposo que el risc d´ infart era idèntic, però posant el seu cos  en angle recte i perpendiculars els ulls al terra, a la seva manera feia alguna cosa útil per evitar-lo.

 Si prou feina tenia en evitar el ridícul de desmaiar-se per haver vist un borbó (.. ui ui, perdoneu: desmaiar-se per la hiper-ventil.lació exagerada) , podreu entendre que  no va escoltar quan  li va dir  en to gallinaci  :  Fas tard. On eres Jinks?

La veritat és que li feia vergonya admetre que s´ havia encantat intentant baixar.se  alguna aplicació inútil pel mòbil , que havia fracassat com sempre , i que havia deixat passar un tren per no perdre cobertura.

Tampoc estava excessivament penedit, ni intrigat . Tenia aquella mena de curiositat que entreté però que  no interessa.  La capacitat de  que  algú el pogués sorprendre quedava reduïda als bisbes  i a les seves genials aportacions a la moral pública.

 És el que té viure en un món paral.lel. Que tothom viu bé en el seu i és un intrús  en el dels altres . Com que gairebé ningú volia entrar en el seu, el tio era bàsica i estrictament feliç

A hores d´ ara en Jinks no pot precisar com anava vestida  més enllà de les tres peces, la que li cobria els pits, la que li amagava el cul i la que  feia que no caminés descalça.

Li agradava jugar a  predir les converses però no a memoritzar combinacions tèxtils

 Només volia entrar en aquell cafè i seure per recuperar-se.

Estava tan tranquil sabedor   de que  el motiu de la  conferència, a la que estava educadament predisposat,  no era ell.

 Els idiotes són aquells que es creuen que són com els diuen que són . El Sr Jinks només sabia allò que no havia sigut mai, un objectiu per ningú.

Quan la bella tarada  va  començar a  parlar d´ un tal "Datos" primer  li va venir a la imaginació que  potser, alguna vegada, havia  tingut un nòvio  grec. Que li explicaria que encara el recordava, sense entendre-li res,  però amb la camisa blanca ben descordada.

El Sr Jinks havia oblidat que l´ emoció va més escassa que les piscines al Sahara i que el suposat iogurin hel.lènic no era res més que un conjunt de lletres i de números que s´ havien de protegir, si o si, costés el que costés , a preu de llei

Va acabar-se el cafè dient-li a tot que  si sense escoltar-la,  distreient-se  imaginant el borbó amb calça curta, caqui caqui, fusell en mà, pintat com es mereixia per el gran Goya.

martes, 17 de abril de 2012

Josh Ritter-Love is making its own way home



Anem a començar bé el matí.
 Una cançó senzilla, un video molt original  fet de  retalls de paper
Un magnífic EP del  cantautor d´Idaho.
6 cançons molt petites hiper recomanables: "Bringing on the  darlings"
Signat: Jinks

lunes, 16 de abril de 2012

UN NOU INICI-PRADA XXVI

Després del llibre(el meu nen petit) i tot el seu  enrenou,  i després de les vacances de  Setmana Santa, i el meu retorn a les Highlands, sento com si tot tornés a començar una altra vegada.

En Jinks , la Jane i el John han tornat a mi amb una força inusual.

Moltes gràcies a tots  pels comentaris favorables al llibre. Em feu avergonyir. No estic massa avessat  a les lloances.

La tendresa  amb la  que  l´heu rebut, independentment del seu contingut, per mi no té preu.

Gràcies  també als que no  us  ha agradat per no haver-me dit res.

Ja he adequat els  medis  tècnics per  tornar a  escriure  al  blog. Cada dia una mica. Aquest és el propòsit….

I també torna  Prada. Mai ha sortit d´aquí i mai sortirà.


PRADA XXVI

( Petit Prada)

Tendresa no sóc jo.
Cap línia en  pot
fer justicia.

No és parlar de tu.
No cal,
és viure´t.

Viure´t
com la que sempre està,
sense dir,
sense  dir-se.

Viure´t
perque em sento
cuidat quan
em mires.

Tendresa no sóc jo,
és aquella part de tu
que quan la sento
m´obliga
a escriure´t.

domingo, 15 de abril de 2012

Bob Dylan: Boots of spanish leather

A principis d´any va sortir al mercat un quàdruple Cd   de versions de  Dylan , Chimes of freedom,  que celebrava els 50 anys d´Amnistia Internacional

D´entre les  versions que més m´han cridat l´atenció, que aniré penjant seguidament,  hi ha  aquesta d´un grup del que no  havia sentit a parlar mai: The Airborne Toxic Event......

La cançó és del  tercer disc de  Dylan "The Times They´re a-changing" i , com a  curiositat, és l´única  peça del  Bob ( que jo recordi) que menciona , expressament a la Ciutat de Barcelona.

De fet, quan  va venir a  tocar al festival de la Guitarra de Sevilla l´any  1992, de les tres o quatre peces  que  va tocar, una era aquesta....

Un gest? o simplement perque li donava  la gana?

No ho sé. La veritat però és que des de que tinc 15 anys és de les cançons que més m´agraden del  vell.

Potser  sigui per la seva senzillesa, potser per la serenor, la manca de tragèdia i aquella actitud tan seva de no deixar mai de  ser ( a la seva manera ) just i generós, de no torturar-se amb coses  sobre les que no pot actuar ni decidir.

Tota la  resta només podria portar dolor . I això només està escrit pels massoques.



viernes, 13 de abril de 2012

GOTYE-Somebody i used to know

Hi han cançons que no saps ben be perquè t´atrapen.
Suposo que la màgia és, en certa manera, aquells sentits que no podem explicar.
Surten només a la nostra mirada. Tota la resta es queda dintre.

El video és , senzillament, extraordinari.

miércoles, 11 de abril de 2012

Ja hem tornat

Sis dies a les Highlands donen per molt. No he escrit ni una línea però el meu cap s´ha omplert d´infinitat d´imatges, sensacions,apunts aleatoris,sense ordre ni discusió. De moment emmanillats però a punt, a punt de ser lliures.
No li donis pressa a res. Tots tornem allà on ens pertoca.

We all go back to where we belong(REM)

(Tots tornem allà on ens pertoca)

Vaig somiar sobre allò que m´estaves oferint
Imaginar que estaves estirada al meu costat
Ho hauries de fer.
La teva reputació parla per ella mateixa.
Escriuré la nostra història en el meu cap,
escriuré sobre els nostres somnis,
sobre les nostres victòries.
Això podria ser com la meva “innocència perduda”.

Puc assaborir l´oceà sobre la teva pell,
allà és on tot va començar.

Vaig somiar que érem elefants,
Lluny de l´abast de  tothom,
sota núvols de pols,
i em vaig despertar pensant que érem lliures.

Puc assaborir l´oceà sobre la teva pell,
allà és on tot va començar.
Tots tornem allà on ens pertoca.
Tots tornem allà on ens pertoca.
És això realment el que tu vols?
És això realment el que tu vols?

miércoles, 4 de abril de 2012

Highlands

Me´n torno a les Highlands.Sempre tornem on ens hem trobat bé alguna vegada. És absurd no fer-ho.

Hi ha una mena d´orgull estúpid i idiota que ens mena en desar en record coses que es poden tornar a viure.

La Jane, el seu fred, la seva pluja incessant de desempar.

En John,  la dignitat corrosiva del silenci.

Me´n torno a les Highlands per veure´ls. Els bons amics no coneixen l´oblit.

El seu temps són només parèntesis.

Sempre va ser ahir , als peus del Nevis, quan  vam riure per última vegada

domingo, 1 de abril de 2012

If you see her say hello-Bob Dylan

El   passat 19 de març es van complir 50 anys de la publicació del primer disc oficial del Bob Dylan.

Era un disc de  versions  en el que només hi havien dues peces  seves. Una d´elles "Song to Woody" en la que homenatjava  al  gran Guthrie escrivia: " L´última cosa que m´agradaria fer es  dir que jo  també  he  tingut un dur viatge"

Quan li van fer el concert del seu 30è aniversari al 1992 va acabar tot el concert amb aquesta  cançó. Tota una declaració d´intencions, de reverència als seus mestres. Els bons no obliden mai les coses bones.

L´altre dia estava repassant el magnífic Bloc "Dies de Carretera" i hi vaig llegir un comentari respecte el disc " Blood on Tracks" de  Dylan. Vaig tornar-lo a rellegir  i em  van venir unes ganes boges de traduir el If you see her say hello( Si la  veus digue-li hola)

Del Dylan  sempre se ha  dit que era un esquerp i un  malcarat. Jo no ho he pensat mai...

Hi ha gent que no necessita de l´altra gent, que amb el seu món  interior  ja en té prou i li sobra. Però quan algú, per algun motiu, se li cola  dintre ,allà es  queda, i el cuida, el recorda i sobretot el respecta,...
Quan acabi la seva carrera( aquest estiu l´esperem a Benicassim), segur que el Woody Guthrie estarà molt orgullós d´ell.