En Jinks i en Willy

En Jinks i en Willy

Una de les tàctiques preferides del Sr Jinks quan  anava més cremat que la pipa d´ un indio era entretenir-se en comptar les llavors d´ un kiwi.

 L´ instint licàntrop ja hi era ja però fracassava sempre. Les dones el deurien veure com el Dalai Lama de la manada. I si el penjat del Tibet comptava sempre les mateixes boletes, perquè el Sr Jinks no podia comptar les llavors d´un Kiwi?

De tant posar ullets infructuosament( o potser degut a aquella cilindrica llegenda urbana que explicaven els capellans) cada dia era més curt de  vista. A  una distància normal , del kiwi només podia distingir-ne  un blandiblub psicodèl.lic

 Així doncs se l´ havia d´ apropar als ulls . Algunes vegades ho feia com si el kiwi fos un microscopi, d´ altres com  si es tractés d´ un prismàtic.  

El fet que les llavors estiguessin en el costat sucós  del kiwi li comportava un doble problema. El primer  era que quan el Sr Jinks es concentrava es quedava sempre amb la boca mig oberta.  Havia d´ apropar-se´l lentament als ulls per trobar el focus precís per poder veure les llavors i no  una bola de plastilina usada a P3.

El segon problema era d´ una immadura incontinència. Si la fruiteta era jove i verda (no us imagineu els dos adjectius sense conjunció  si us plau, que no existeixen) desprenia la seva habitual prepotència  i mala llet, que en idioma fruiter es tradueix per acidesa.

Clar,  la imatge del Sr Jinks  amb la boca oberta , amb els ulls persiana amunt persiana avall  ploriquejant per un puto kiwi podia ser, amb imaginació, divertida. Pero eròtica eròtica, no era.

En aquestes, quan ja ho tenia tot controlat i  gairebé havia  desfullat ( Nota de l´ autor)  tot aquell sodoku , va veure com una  figura borrosa  venia cap a ell.

Nota de l´ autor; afortunadament no existeix el verb amb "o". No es pot desfollar el follat! Ho sento…..

 Fins que no la va tenir a mig metre el Sr Jinks continuava amb la boca oberta mentre amb la llengua intentava treure´s el suc de kiwi que li baixava per la nàpia.

Quan va conèixer qui era va deixar anar un "hòstia puta!!!" , va llençar amunt el kiwi i  va néixer una nova estrella, jove i verda, en el firmament.

Willy De Ville!!! Però què collons fas aquí si estàs més mort que el cony de   la reina?

El pobre bufava mes que una partera, els ulls injectats de terror, les mans a nivell 9 de l´ escala de Richter. El Sr Jinks, volent-se fer el gracios( que no ho era)  va dir-li ... què noi: Demasiadoooo corasssooon?

Al Willy no li va fer ni puta gracia.  Repetia posseit  "només li he dit que no " , “ només li he dit que no"....

Quan en Jinks anava a demanar-li que s´ expliques una mica més va escoltar uns crits que venien de lluny recordant al Sant Marit de la cabra.   S´ havia d´ estar molt xalada per confondre bigoti amb perilla.

El Willy va repostar suc de kiwi. Abans de  tornar a marxar va dir-li al  Sr Jinks quelcom que no va entendre gaire be:

PER LA NIT NO ES POT GRATINAR  EL BROQUIL. NO TE´L MENGIS TU SOL , I SI HO FAS , DIGUE-LI.

Mentre rumiava si aquelles paraules eren un dogma, un enigma, una profecia o un peta caducat, el gran Willy de Ville  ja no hi era. Un estel de pols va escriure el seu cami( ei .... poeta...)

En aquestes , els xisclets de la cabra pirada anaven "in crescendo"  fins formar una figura  desequilibrada que en Jinks intuia a l´ horitzó.

L´ enfocament va ser cruel. El nostre amic trigarà en esborrar aquella imatge del seu cap.  Era un pájaro? Era un avión?

NO. Era un extra de "Walking dead" corrent  amb les tetes enlaire.( Deuria tenir una edat perque mentre una teta pujava l´ altra baixava).

Però el que va impactar mes al Sr Jinks no va ser l´ escuma per la boca  ni el grafiti de maquillatge  . Com podia córrer amb aquelles benes compresives de lycra a les seves cames  ?  Com podia córrer  amb aquells talons  més prims que l´espina d´ una sardina sense perdre l´equilibri?   Com podia córrer i alhora ventar els braços  sense matar-se?

El Sr Jinks, de la impresió,  va tenir un lleu rebombori d´estómac . I aleshores va entendre l´ enigma del Willy. Pobre, quin sopar més traidor. Qualsevol postura hagués detonat la bomba!!!

Es va mirar la meitat del kiwi que encara tenia a la mà i el va esclafar amb ràbia al bell mig del camí . El tacó va trobar la pela i la llet que es va fotre  la col.lega va ser de concurs.

El Willy de Ville havia guanyat un temps  preciós en la seva fugida. La Sra cabra va trigar molta estona en aixecar-se. No es trobava l´altra teta.-

I aquesta altra va dedicada al meu fill Albert, que aquesta setmana ha  estat malaltó  per culpa d´un virus a la panxa( no del broquil).

Sentir-lo cantar aquesta cançó quan anem en cotxe és una passada. 

Has heretat el bon gust del papa xaval!!!, però si et plau:  No li diguis a la mama....