Fa anys que estic secretament enamorat d´aquesta canadenca que, a finals de 2013 va decidir abandonar ( esperem que momentàneament) la seva carrera musical per obrir una botiga de cafès.
Deia que estava esgotada, que el mainstream la superava.
He vist que aquest any ha fet algunes petites intervencions en festivals locals amb el que es fa bo el dit de que "la cabra siempre tira al monte".
Escolteu-la en aquesta preciosa balada i sabreu del que estic parlant
Demanant-te Flors
És complicat, tècnicament estic boja,
una confessió en
tota regla
de totes les coses que no vaig fer bé.
El temps és només una àncora,
Però després de
set anys
Crec que
per fi ja estic bé.
Tu has canviat
el teu número de telèfon
Ets com si
fossis una trampa
al voltant de la meva vida.
Cada pastilla que
vaig prendre en va,
Cada dinar que
vaig fer tu,
Cada centau que
vaig malgastar per tu.
Demanant-te
flors
És com
demanar-te que fossis amable
No em diguis ara que estàs cansat,
Durant deu
anys he estat treballant de nit
La meva vida és
com una fotografía
Que han deixat
massa temps al sol,
Ara estic intentant recordar
Totes les cares dels noms que jo he estimat,
Però tot el que
ara mateix em queda
És la punta brillant
d´una cigarreta cremant-se
Fent desaparèixer els
records
De totes les coses que
vaig intentar fer bé
Cada pastilla que
vaig prendre en va,
Cada dinar que
vaig fer tu,
Cada centau que
vaig malgastar per tu.
Demanant-te
flors
És com
demanar-te que fossis amable
No em diguis ara que estàs cansat,
Durant deu
anys he estat treballant de nit
Cada pastilla que
vaig prendre en va,
Cada dinar que
vaig fer tu,
Cada factura
que vaig acabar pagant jo
Cada tarjeta en la que vaig signar amb el meu nom
Cada vegada que vaig deixar el meu cor al descobert
Está usted deliciosa de rosa, Madame. Deje que me acerque a su cuello, y desde
ahí, partiré hacia arriba en sigilo , humilde en un peregrinaje de pequeños
besos hasta llegar a su oído, dejar
caer toda mi ternura en su
precioso abismo, y confiarle mis secretos.
Y usted me dejará porque sabe que
mi respeto es el único pasaporte que me
puede llevar hacia su libertad, hacia esas caricias que no necesitan
mercaderes, hacia esos “doy” que no quieren ningún “dame”.
Pero mi cuerpo está demasiado
atropellado para erigirse en el comandante
de ninguna lujuría. Está más cerca del desengaño y de la compasión. Por favor
, sea discreta y que no me dé cuenta
cuando se decepcione.
Entre medio mezquino y medio bufón me consolaré
escribiéndole besos desde el
tímido anonimato de nuestra
conversación.
Le diré que mis versos jamás la dejarán llorar, que quiero verlos
trabajar hasta arrancarle esa media sonrisa que la hizo siempre irresistible,
que ojalá mis sueños hagan crecer los
suyos, aunque ninguno de ellos lleve mi nombre.
Y a lo mejor usted
sonreirá, y con la
mayor de las benevolencias ,
cuando se desnude ante mi se dará cuenta que la verdad es que siempre estoy muy asustado.
Yo cerraré los ojos y en
cada roce le daré las gracias , y
suplicaré no irme antes que Usted , Madame, mi dulce y exquisita Madame, la única que se mueve mejor que el mar.
Volia
recuperar aquell humor cínic i corrosiu
amb el que se sentia tan còmode. Per
arribar-hi tenia que deixar
enrere una sola paraula: esperar.
Esperar
que les dones deixessin de negociar
quina part de tendresa es mereixia, esperar que algú castigués a tots els
que havien robat d´algun ingenu incaut el
seu ínfim trosset de sort, esperar que d´alguna manera es fes justícia.
Si
feia un exercici retrospectiu hauria conclòs que l´única manera de
sobreviure a la indecència era
fer unes petites m correccions al
model “filldeputacabró” que tants i tants èxits havien donat als seus devots, incondicionals
i fervents practicants.
Es
tractava de saber enganyar a aquells que
es pensaven que tots els altres els devien honors per la seva simple existència. Havíem de ser moderadament educats, i aquesta moderació ens
havia de fer invisibles.
Les correccions a les que em referia eren els motius . Mentre la majoria
no desentonava per no sentir-se exclòs,
ell ho feia perque el deixessin en pau d´una puta
vegada.
S´hauria
d´armar de paciència, perque qualsevol partit, per raret que sembli, sempre té algun seguidor .
Només tenia
clar a qui no volia. Contra els
conys-ganxo: palles i putes. Contra els discursius, els prepotents i a tots
aquells que no els importa no tenir cap amic, algunes entrades de blog que llegeixen i
rellegeixen per indignar-se contra mi i desitjar-me la pitjor de les tortures. Contra les xalades que no s´entenen ni a
elles mateixes però que , sempre
tràgicament afectades, exigeixen que
les entenguin, una tranquila,
desperta i innocent indiferència.
I mentre no et puguis retrobar amb qui realment
et mereix, amb qui regali sense res a canvi, usa i abusa de la solitud. Optimitza-la i no
t´hi apalanquis.
Estudia, reflexiona,
disfruta de la poesia, de la música, del cine. Aprèn a aprendre sempre, contínuament, amb tota aquella modèstia que et fa admirar als altres per
seguir el seu exemple.
Deixa´t estimar per l´amor, per qui sigui valent i s´atraveixi a descobrir-se i a posar-li un nom.
Però
només has de seguir una
regla: Mai, mai, mai… donis cap
problema a ningú
MAI VAIG
DONAR PROBLEMES A NINGÚ
No podia pagar la
hipoteca
i això va trencar el cor de la meva nena,
No podia pagar la
hipoteca
i això va trencar el cor de la meva nena,
Mai
vaig donar problemes a ningú
i no
és massa tard per tornar a començar,
No vull
trencar cap finestra
Ni vull
cremar cap cotxe,
No vull
trencar cap finestra
Ni vull
cremar cap cotxe,
Tenies
tots els drets amb els teus rics
Però vas deixar que tot anés massa lluny.
Navegaves
pels grans oceans
En un iot que varen dissenyar per tu,
Navegaves pels grans oceans
En un iot que varen dissenyar per tu,
Però tu saps que fins i tot els oceans
estan plens de mentides i de porqueria,
i no aconseguiràs allò que vols.
Mai
vaig donar problemes a ningú,
Sóc un
tio ordinari i que està sempre sol
Mai
vaig donar problemes a ningú,
Sóc un
tio ordinari i que està sempre sol
Vaig dir: Mai vaig donar problemes a ningú,
Però per
Déu saps que els puc donar si
m´ho proposo
“ Ella criticaba a
su marido por no creer en esa idea sesentera de que la locura
abría la puerta a la sabiduría” ( Hanif Kureishi- La última Palabra)
TRES TRISTES TIGRES
Hacía ya mucho tiempo que Nacho había dejado a las mujeres .
Lorena, en cambio, siguió parapetada detrás de las trincheras de
la venganza, olvidándose de los motivos
y centrándose en ese ridículo y primitivo deseo de joder porque sí.
Tanto y tanto “los otros” lo
acabaron desquiciando, haciendo de él un monigote sin sentido , con una
chulería ridícula que en verdad sólo
andaba mendigando un simple gesto de
ternura, una ternura que nunca
llegaba sin un precio.
Se encerró hacia dentro, optimizando
su soledad como un tiempo necesario de reposo , análisis y preparación . Estar solo no debería servir para nada
más .
Nacho se dio cuenta de que la sociedad
en la que le había tocado
vivir la podía bautizar como la “gran
batalla de los elegidos”, donde todo se
competía, donde siempre había uno que
decidía y otro al que sólo le quedaba la posibilidad de obedecer .
Y todo se volvió muy triste. El
privilegio de decidir siempre lo tuvo sólo Lorena.
Nacho salió de las catacumbas
con un rostro sereno. Había aprendido a quedarse quieto, a esperar, a observar, a medir el tiempo sin
retos. Había aprendido a ser
amable consigo mismo, a no destrozarse pensando que sólo cabía ganar.
La soledad había cumplido su misión. El único criterio
posible tenía sólo diecisiete
letras: “querer y ser querido”
Lorena meneaba
la cola exhibiendo su cuerpo correcto y su estupenda sonrisa. Él danzó
a su alrededor evocando destellos rotundos de
autoridad y de una cierta
violencia, contenida y protectora. Supongo que follaron pero no sé deciros quién gano a quién .
De los tres tigres , Nacho siempre era el
triste… O eso fue lo que los muy
imbéciles se creyeron
Una de romàntica d´uns britànics versionant a un altre britànic. Ideal per un dia de semi-pluja.
Els Bear´s Den només tenen un parell d´Eps i un àlbum complet, però són boníssims de la mort. En aquest bloc ja els he traduït algunes cançons : ·" Elyssium" i " Above The Clouds of Pompeii" i ara m´acabo de donar compte que no us he traduït el seu grandissim Agape... Voy pallà
QUEDA´T AMB MI
Suposo que és veritat,
que no sóc bo per ser el rotllo d´una nit,
però encara necessito amor
perque només sóc un home.
Aquestes nits mai van com tu penses,
però no vull que te´n vagis...
em dones la mà?
Oh.. No et quedaràs amb mi?
Perque tu ets tot el que necessito.
Això no és amor. És fàcil veure-ho
Però amor: Queda´t amb mi.
Per què sóc tan sensible?
No, no,,, això no pinta bé
he de guanyar una mica més d´auto-control,
en el fons sé que això mai funciona,
però pots estirar-te aquí al meu costat,
així no fa tant mal
Oh.. No et quedaràs amb mi?
Perque tu ets tot el que necessito.
Això no és amor. És fàcil veure-ho
Però amor: Queda´t amb mi.
BOCABADAT
Bocabadat,,,
Si et plau, no desapareguis
Ja sé que ho he fet tot malament
M´estic apropant
per arribar a tocar la teva veu
però amor,
és com trobar una agulla en un paller
Tot i que les teves paraules
són les que fan més mal
jo encara vull sentir-les cada dia.
Em diuen: Tio, deixa-ho estar!
Però jo no ho vull deixar-ho estar.
No deixaré escapar cada paraula que tu diguis.
Perque en el fons el que em passa
és que tinc massa por a perdre´t
i no tinc ni puta idea del que he de fer,
respecte a això, respecte a això
Digue´m amor quant temps em queda
abans que te´n vagis
L´única cosa que sí que sé
és que no vull saber
qui sóc jo sense tu,
qui sóc jo sense tu.
Bocabadat,,,
Si et plau, no desapareguis
Ja sé que ho he fet tot malament
M´estic apropant
per arribar a tocar la teva veu
però amor,
és com trobar una agulla en un paller
Perque en el fons el que em passa
és que tinc massa por a perdre´t
i no tinc ni puta idea del que he de fer,
respecte a això, respecte a això
Digue´m amor quant temps em queda
abans que te´n vagis
L´única cosa que sí que sé
és que no vull saber
qui sóc jo sense tu,
qui sóc jo sense tu.
De pop melòdic n´hi ha de bo i de dolent. Igualment, dins del
mitjanament acceptable , ens trobem a
aquell que està tan inflat pels medis de
comunicació que mediatitza l´opinió
que tenim d´ells.
Tanta propaganda fa odiar-los a uns o bé
d´altres els posen en un pedestal que potser no es mereixen del
tot, en detriment d´altres artistes més arriscats, que escriuen i
composen les seves cançons, i no
paguen fortunes per que d´altres els “ ajudin” a composar-les
Si comparem a Adele
amb la Maria Mena, jo em quedo amb la noruega, sense tanta remor, amb una música senzilla i sense les
estridències i lluïments
innecessaris “ porqueyolovalgo” de l´anglesa…
La Maria ha tret nou disc i com a
single una balada del tot
clàssica…. que a mi m´agrada molt
He de reconèixer que aquest any no he escoltat gaire música nacional però si em quedo amb algun disc és aquest de la mitjana dels Morente, la boníssima Soleà.
En una entrevista deia que no volia fer un disc de flamenc, que d´això a casa seva van sobrats, si no que volia fer un disc mainstream i li ha sortit un disc "indie".
Donç beneïda confusió princesa!
Queda formalment nomenat disc de l´any nacional "Tendrá que haber un camino" de Soleà Morente.
Ole, Ole i Ole
Queda formalment nomenada cançó nacional de l´any "Estan Bailando" de Soleà Morente.
Quina guitarra elèctrica oh my god!!!
I per postres una versió si més no curiosa del " Hey That´s no way to say goodbye " del Cohen.
Cal recordar que el Leonard i l´Enrique Morente van arribar a ser bons amics
