El noi i la Duquessa

El noi  i la  Duquessa

Estava  escrivint el  primer llibre de Tom Frost quan  vaig deixar caure el boli sobre la quadrícula. Amb les dues mans  al front vaig començar  a pentinar enrera els meus cabells. Era una mania rudimentària que em tranquilitzava.

Tenia els  ulls  encongits i apretats com dos pilars  insuficients per suportar totes les idees que atracaven  descomunalment  el  meu cervell. Havia de destriar les idees de la intuició de  que  tot plegat era inútil.

Les bones  persones no interessaven com  tampoc  ho feien les  seves  històries. Ens havien enganyat en fent-nos creure que la  bondat només podía  tenir  un equivalent en la tragèdia, en el dolor, en la desesperació o bé   convertint-la en una  cienca-ficció  infantil, ridícula  i alhora cruelment perversa.

 La qüestió era posar preu a  tot, a trobar imprescindible l´intercanvi i etiquetar a  tots els  altres com a màrtirs o com a  il.lusos. Els mercaders d´emocions tenen  tendència a  destruir tot  allò que  reben  quan no tenen  clar què tenen que tonar a  canvi.

Encara amb les  mans  al  front , com si allò  no anés amb mi, vaig perdre´m com sempre  afirmant, en absolut i desconfiat silenci,   que la gran tragèdia dels nostres  temps és  haver posat en quarentena, en sospita permanent, qualsevol intent de ser  amable.

De sobte em vaig posar molt content, tenia una  historia sobre la que  escriure: la historia d´un noi  amb una  rosa entre les  dents que no volia follar-se a una Duquessa. Volia que la Duquessa se´l volgués follar a ell.

 

 

Dos minuts amb la Beth( sense banyera)

He canviat de prestatge els  teus cabells. Els he posat tots en la cortina que queda arresarada . A l´altre costat, el coll.

Quantes llegendes s´han pogut fer d´aquest moment, highlanders arrebatats, vestits impecables, frases perfectes.

I potser no estaria malament una mica de passió, de l´aniquil.lació de la lògica, de veure´t desposseïda de la sensatesa.

Però avui no toca. Perque avui prefereixo  sentir com es  relaxa la teva esquena i imaginar-me que just ara es  formen quatre plecs suaus a les acaballes dels  teus ulls, com els llavis són les tendres esponges d´un breu somriure.

I pensar que penses , simplement, que  amb mi podràs ser sempre tu mateixa.

I tot el coll per mi, per dir-te: és un vals, nena!

Perdut en avions de paper( seqüel.les d´una alveolitis persistent)

Em vas dir que només sabria què tenia quan ho hagués perdut. I jo vaig pensar que això sempre seria en el millor dels casos, tenir alguna cosa que perdre per poder-la recordar.

Però les coses no funcionen així i els que enyoren no deixen de  ser la gran espècie afortunada.

Perque la majoria , com tu i com jo,  continuem perduts en un món cruelment ingenu, on la moral són les coses que creiem que hem de  fer i les que algun gilipolles  ens  ha prohibit fer sense dir-nos perquè.

No trobo a  faltar la llibertat. Trobo a  faltar la  voluntat de voler el que vull.

I em perdo en aquests avions de paper, segur que el que cap teoria podrà treure´m mai és la capacitat de saber i voler estimar.

Els Paper Aeroplanes( avions de paper) són de  Gal.les, els lidera la  Sarah Howells  i  són francament boníssims. Properament en traduiré una altra.

Necessito de la seva  calma, de la seva tendresa

Lost

(Perduda- Paper aeroplanes)

Perduda com el sol en un estiu,

Perduda com les meves paraules a les teves oïdes.

Perduda com la noció d´un ara  i per sempre,

Perduda com els meus confortables anys.

Em va portar una mica massa temps descobrir-ho

Sembla que tu hi tenies molt a  dir

Mentre jo t´ afogava

És una llàstima que no arribéssim a  fer-ho

És  una llàstima perque tu em coneixies massa bé

És una llàstima perque disfressarem el fracàs

amb plaers sensorials quan estigui

fascinada per algú altre.

Estimar com mai vas  estimar abans

Estimar com mai ho tornaràs a fer

Estimar com en una pel.licula antiga

I que tot acaba  bé al final

Em va portar una mica massa temps descobrir-ho

Sembla que tu hi tenies molt a  dir

Mentre jo t´ afogava

Sembla que eres tu qui em cantava les cançons més dolces

I estic perduda sense elles

A Sa LLuna

avui havia de fer moltes coses: traduir una  cançó del Josh Ritter,  introduir-vos a un  fantàstic grup de Gal.les que fa avions de paper... però.... "lo primero es lo primero"  .

Llegint  l´últim post de Sa Lluna  he necessitat posar-li aquesta  cançó.. i si li faig treure un somriure, per petit que  sigui, el meu dia haurà valgut la pena.

Un petó LLuneta... i ànims!

CARTOONS AND FOREVER PLANS

( MARIA TAYLOR)

Te´n recordes de la primera vegada que et vaig veure?

Te´n recordes de la mirada que et  vaig fer?

Sabies que el meu  amor mai moriria?

 Sabies que no  puc fer això sense riure?

Sabies que no importa a on ens porti ara?.

Sabies que el nostre amor  mai morirà?

 Aquesta  temporada  ficticia que  omplim

amb  dibuixos animats i plans per tota la  vida

l´he vista  en els teus ulls

i  jo ja  en tinc prou amb  això.

Sabies  que l´electricitat ens  senta bé?

Sabies que no estic fent cap  lectura de  res?

Sabies que el nostre  amor mai morirà?

Jo no marxaré, jo no marxaré, jo no marxaré-

jo ja  en tinc prou amb  això

 Sabies que la meva  copa no està  mai  buida?

Sabies que no sóc tan frágil com jo pensava?

Sabies que el meu amor no morirà mai?

Atunes en el paraiso.

Quan tingueu un moment ( no ara si us esteu besant) escolteu aquesta cançó i quan l´acabeu feu el favor de  besar-vos,  besar-vos amb aquell mig somriure còmplice, murri, divertit i desinteressat, no d´aquells llargs petons que  xuclen intestins intensos sino  dels petits, dels que fan pessigolles, dels que  et  fan sentir important, no els que et volen abduir arrebatadora i tràgicament, si no aquells que et volen acompanyar en el dia  a  dia , dels que  et diuen: vinga, tira que  fem tard!...
I si  algú que  coneixeu creu que  hi ha  alguna cosa  més important que el petonegin, a no ser que hagi inventat alguna vacuna per qualsevol dolor, aviseu  si us plau  a qui  sigui perque el  tanquin o perque el proposin per ministre.
Bona nit penya!

Pd.- demà bocata de tonyina

A quien proceda + un blues pel pescador

Primera estació penitencial:  Recomano a ulls clucs el primer Cd de la Caitlin Rose...  Suposo que ara ja deu estar a punt de treure el segon, però la tia és bona  fins dir prou. Hi han cançons més animadetes com Spare me i Shangai cigarretes i una  meravella que es diu  Sinful Wishing well  però avui em  quedo  amb aquesta,  primera  perque es tranquileta  i  segona perque diu una frase que s´escau  amb  un cert i malèfic passotisme. Ja us deia  ahir que estava cansat.... tired of chasing you down....and it´s not my right to push you around...

Segona estació penitencial:  Aquest és un regal que em faig a mi mateix. Quantes  vegades m´hauré cantat aquesta cançó? Uf, moltes.... Per mi és màgica:

El Blues del Pescador
( Fisherman´s Blues- Waterboys)

Com desitjaria ser un pescador!
Revolcant-me en els mars  ,
lluny de la terra  ferma
i dels seus amargs records.
Deixant anar el fil
amb abandó  i amor,
sense  cap sostre  que em cobreixi
excepte  el cel estrellat
amb enteniment en el meu cap
i amb tu en els meus braços.

Com desitjaria ser  el maquinista
en un  tren desbocat i delirant
xocant contra el mateix cor de la terra
com un  canó enmig de la pluja
amb el batec dels adormits
I el carbó que crema
mentre comptem les ciutats  per les que passem
en una  nit que està ben plena d´ànima
amb enteniment en el meu cap
I amb tu en els meus braços.

Sé que aviat em deslligaré
dels vincles que em van atrapar
que les  cadenes que pengen al meu voltant
al final segur que  cauran.
I en aquell dia bonic i fatídic alhora
em posaré mans a l´obra
I conduiré aquell tren
I seré el pescador
amb enteniment en el meu cap
I amb tu en els meus braços

Sophie H.

Saps una cosa imaginària Sophie?   De vegades em sento cansat de plantar paraules en linees  per fer-hi un  jardí, o per  fer-hi un camí . Tu tries.

Envejo que  estiguis  massa acostumada a que facin les  coses  per tu. No et culpo. És una de les desgràcies que comporta la bellesa, que creguin que pot fer-ho tot,  i que pot fer-ho sola

No  necessita que la reconeguin, ni que l´aplaudeixin , ni que l´admirin, però si que   necessita transformar-se en algú viu, en els  altres o en  un mateix.

Mentre t´escolto  hi ha alguna cosa que em  lleva a  confessar-me, però no se ben bé de què.

Ara mateix només em ve de  gust  donar-te un petó. Potser algun dia pugui escriure alguna cosa que et faci  voler besar-me sense que ningú t´ho demani.

Però tant de  bo que ens podem trobar de veritat.  No sé tu,  però jo  començo a estar fart  de que tot passi en la meva imaginació.

.



Pd.- una mica anada d´olla en una tarda horrible de mal de  boca. Vaig dopat així que  segurament el que dic és  veritat.  Aquesta  cançó és la que m´ha acompanyat mentre estava al dentista i mentre passejava a la vora del mar  quan es despertava l´anestèssia... Gràcies Sophie per fer-la tan bella