jueves, 22 de noviembre de 2012

El noi i la Duquessa


El noi  i la  Duquessa

Estava  escrivint el  primer llibre de Tom Frost quan  vaig deixar caure el boli sobre la quadrícula. Amb les dues mans  al front vaig començar  a pentinar enrera els meus cabells. Era una mania rudimentària que em tranquilitzava.

Tenia els  ulls  encongits i apretats com dos pilars  insuficients per suportar totes les idees que atracaven  descomunalment  el  meu cervell. Havia de destriar les idees de la intuició de  que  tot plegat era inútil.

Les bones  persones no interessaven com  tampoc  ho feien les  seves  històries. Ens havien enganyat en fent-nos creure que la  bondat només podía  tenir  un equivalent en la tragèdia, en el dolor, en la desesperació o bé   convertint-la en una  cienca-ficció  infantil, ridícula  i alhora cruelment perversa.

 La qüestió era posar preu a  tot, a trobar imprescindible l´intercanvi i etiquetar a  tots els  altres com a màrtirs o com a  il.lusos. Els mercaders d´emocions tenen  tendència a  destruir tot  allò que  reben  quan no tenen  clar què tenen que tonar a  canvi.

Encara amb les  mans  al  front , com si allò  no anés amb mi, vaig perdre´m com sempre  afirmant, en absolut i desconfiat silenci,   que la gran tragèdia dels nostres  temps és  haver posat en quarentena, en sospita permanent, qualsevol intent de ser  amable.

De sobte em vaig posar molt content, tenia una  historia sobre la que  escriure: la historia d´un noi  amb una  rosa entre les  dents que no volia follar-se a una Duquessa. Volia que la Duquessa se´l volgués follar a ell.
 
 

11 comentarios:

  1. Ostres, quin vídeo més bèstia!

    La teva història m'ha agradat molt més... la cançó també... l'hagués hagut d'escoltar sense mirar.

    ResponderEliminar
  2. És ben trist que posin en sospita la amabilidad...jo no ho he entès mai. Bona història!
    El noi del vídeo, quina peneta m´ha fet!

    Aferradetes!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

      Eliminar
    2. A mi em posareu en quarantena amb aquestes faltes d´ortografia, rectifico era AMABILITAT, ara si! Sorry!

      Eliminar
    3. Tu tranqui, jo també faig faltes, sóc de lleis no de lletres.

      Un petó guapa

      Eliminar
  3. El dolor ven, i la morbositat i les xafarderies. Les histories de la bona gent tenen poc interès.
    Al protagonista del vídeo no li van anar gens bé les coses, i això que la música és força alegre...

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Si t´hi fixes el Dylan passa de llarg amb el tio al terra. És una metàfora de la nostra realitat, la mateixa que ell intenta rebatre.
      Ptns

      Eliminar
  4. Havia vist el vídeo (en un altre blog)... l'amabilitat d'aquest noi desperta simpatia i un punt d'incomoditat (es pot ser "massa amable"? i si es converteix en obsessió?), però tens raó, en general fa falta més amabilitat i menys recel. M'has fet recordar un article que vaig llegir de l'Esther Tusquets sobre l'amabilitat, te l'enllaço, em va agradar (i es veu que se'm va quedar a la memòria, és de fa 3 anys!):
    http://elpais.com/diario/2009/01/11/opinion/1231628405_850215.html

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. fantàstic article....
      és veritat que els termes es poden confondre, però podria sempre haver com a mínim , la bona voluntat de deixar-ho intentar, de deixar començar les coses i no rebatre-les d´entrada...
      Un petó reina

      Eliminar
  5. És que viure a la torre d'ivori ja ho té, de ser ingrat amb tot i tothom. "Quina mandra, ara ,ser amable... I si em vol fotre?". Pos això.

    La cançó és genial, com lo vidio.

    Petons!

    ResponderEliminar