Quan el dilluns em posaven l´anestèssia em van convidar en que pensés en alguna cosa bonica. Els que havien de respondre havien respost tots, com sempre. Em sentia molt i molt afortunat i me´n vaig anar cantant aquesta cançó.
Però Leonard, la xerrada que tenim pendent , la tindrem en un altre moment. És veritat que els catetos i els imbècils volen que les coses siguin més fosques. Quina banda d´ignorants que es creuen el corrent emocional dels nostres temps.
Deixem que els tarats s´auto-destrueixin i apartem-nos del seu joc, com tu vas dir
Sabies perfectament què havies de fer per poder cantar el Hineini, Hineini....
Ara també ho sé jo
I partir d´aqui, llenya al mono fins que em deixin!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario