miércoles, 5 de septiembre de 2012

Escena en el bus

Tan a l'art com a l'amor , la tendresa és el que els dóna la força (Oscar Wilde)

Escena en el bus

Sempre portava a sobre alguna cosa sobre la què escriure. Potser n 'hi havia prou amb un núvol desconcertat , una estació a l'espera, qualsevol gest perdut.
Aquell dia no tenia calendari però va néixer predisposadament marcit. Pensava: quan les coses venen maldades sense cap motiu concret és millor no lluitar-les, només limita´t a no molestar.
Es va sentar en el bus que el portaria al Carmel, a una reunió important sense importància. La deixadesa del conductor l' irritava. Cada sotrac era més brusc, cada girada era més sobtada, com si no es poguéssin fer mai les coses d' una altra manera , com si no hagués mai res més que una sola voluntat.
A la noia del seu davant li van sacsejar el cafè fins tacar-li la camisa. Amb una mà aguantava el got de cartró amb dos dits regalimant-li encara gotes, va recolzar el colze a peu de finestra i es va posar l'altra mà al front com si tingués l´ intenció de pentinar-se lleugerament els cabells.
Ni ella ho va dir però tothom que la va veure ho va entendre: només em faltava això!
Va agafar la llibreta i aquella escena per fer quatre versos que li havien vingut a  sobre. Mai s´hi va pensar  gaire en els poemes. De fet no eren seus, però no sabia de què o de qui els  robava.
Quan va  arrencar el full van saltar guspires de l´espiral en una brevíssima pluja de confeti.
Ella ja estava  dreta quan li va atançar.  En una mà tenia encara el got i  l´altra aferrada a una barra de metall, grisa, freda i suada. No volia cap més espectacle i en el bus no hi havien escombraries.
Gentilment  va  declinar l´oferiment sense musitar cap paraula. El lladre ho va entendre, va guardar la llibreta i es  va tornar a perdre més enllà del vidre. Tenia  quatre parades per somiar.
Qualsevol hauria pogut trobar-se la pilota de paper però va fer-ho qui omple aquestes línees, en homenatge a totes les oportunitats perdudes.
I va llegir……

Com podria convèncer
la teva trista tristesa
de que ningú està tan sol
com a nosaltres ens sembla?

11 comentarios:

  1. Suposo que entrant al món dels blocs, podria convèncer-se'n. Molt maco.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. és veritat, hi ha gent molt maca aquí dins. Gràcies Helena, tu ets una d´elles

      Eliminar
  2. Pren-me els esborranys. Fes-ne llàgrimes en músiques excelses, fes-ne encontres de tinta i pell.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. No ho diguis dues vegades que te´ls agafo eh?
      Sempre es copien els mestres...Ptns

      Eliminar
  3. Simplement, genial. Segur que en els papers que es converteixen en pilotes de paper hi ha l'essència i la força d'una gran llavor literària. Jo també em deixo prendre els esborranys malaguanyats per aquest lladre d'emocions ;)

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. No ho diguis a ningú però t´he copiat una miqueta. Sobretot a la profe Canti que m´enviarà a recuperació aquest setembre.
      Gràcies per ser-hi. Ptns

      Eliminar
  4. Quina solitud, quan als ulls d´aquest lladre hi queden totes els moments aparentment inexistents?

    ...i no sols a l´art i a l´amor, a cada segon on respirem, la tendresa ens dóna la força.

    Uns bessets!

    ResponderEliminar
  5. la tendresa ho és absolutament tot i en tots els àmbits.
    És una alegria escoltar-te, espero que estiguis millor.
    Ptns

    ResponderEliminar
  6. Potser la solitud només siga la sensació d'estar-ho, és certament això, hi ha qui viu d'eremita al desert i es troba amb la seua espiritualitat i es contesta les preguntes més importants de la seua vida, mentre que hi ha qui viu envoltat de persones i viu en una anomia grandiloqüent, grandiosa.
    La tendresa, digues-li comprensió, ètica, amor, sentimentalisme, fortalesa amb amor, etc. siga la clau de sentir-se un amb tot i tot amb tot.

    Salutacions des de Russafa de

    Vicent

    ResponderEliminar