sábado, 16 de febrero de 2013

Parlem una mica de cine?


Us confesso que sóc un adicte als diaris del divendres. M´ho passo pipa llegint les crítiques de cinema-

Abans, quan era més jove i pedant, forjava les meves opinions  prenent com a punt de partida el que els “entesos” havien dit.

Tot va canviar per culpa d´un caneló. Un dia el meu antic jefe ens  va convidar a un restaurant amb dues estrelles Michelín en la que el primer plat era un caneló amb quinze paraules més que l´acompanyaven..

Veient-lo allà , sol i esquifit, enmig d´un plat deu talles més gran que ell, vaig pensar: uf nano, quanta pressió!  Ben educat( i perque el caneló en si valia 15  euros) vaig seguir el rotllo amb  un “està bo” perque els típics “exquisit” , “sublim”,  “deliciós” era insultar a la meva mama i els seus canelons de Sant Esteve.

Donç bé, i per no allargar-me, aquestes són les meves opinions( curtetes que sé que esteu  mooolt ocupats) sobre les últimes pelis que he vist.

Blancaneus: la meva aversió al món dels  toros i a la música de Paquito el Chocolatero no va ajudar gaire. Un rotllo majúscul , pretenciós , i més grotescament absurd que els ous apretats en els pantalons d´un torero.

Lincoln: Steve, gràcies per fer-me saber que el  Daniel Day Lewis també la caga  i per proporcionar-me una migdiada fantàstica entre Gettysburg i Washington.

Django: Entretinguda  sense més si no fos per l´escena del Ku-Klux-Kan: original i divertida com feia temps que no veia.

El nombre ( Le Prenom): M´ho vaig passar teta, a l´igual que “ un Dios Salvaje” de Polanski. Les tensions d´un sopar familiar són bastant més heavies que molts conflictes internacionals. Els polítics haurien de  sopar més a  casa.

Amor: La meva mare va fer el mateix amb la meva àvia durant cinc anys així que el tema no em va colpir. Emmanuelle Riva era  la meva iaia. Es mereix l´Òscar si o si.
La mala llet de Haneke amb la vida dels músics professionals la vaig trobar finíssima i molt ben trobada a l´igual que el tractament visual de l´apartament on viuen els dos avis.

Las Sesiones: Molt més creïble i sobretot molt més sensible ( no sensiblera) que “Insuperable”. Quina esplèndida maduresa de la Helen Hunt i quin gran, gran , gran actor és el William H. Macy. Absolutament recomanable. Eiii. Un secret: el protagonista és un poeta!!!!

Antes del Amanecer/ Antes del Anochecer ( Richard Linklater): No era Sant  Valentí? Donç apa , a parlar de l´amor però amb dos collons. Discursives? Potser si, però a mi em flipen les dues i no em canso de  tornar-les a veure, una i altra vegada.


6 comentarios:

  1. Fa anys que no vaig al cine. Però tinc molt bon record de Before sunrise. La segona part no em va agradar tant.
    Són les dues úniques pel·lícules a les que et refereixes que conec!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. jo tampoc hi vaig gaire. Amb nens es una pasta...
      sort d´ internet!
      un peto

      Eliminar
  2. Para hablar de cine y de amaneceres sin tener que recurrir a las historias de amor se me ocurre ,como excusa, para llenar el bol de palomitas, un "Abierto hasta el amanecer"de Quentin Tarantino: BRUTAL

    Recientemente he visto "la guerra de los botones" película que ya vi cuando era niña y que me pareció como entonces una película deliciosa.

    Un tren,Viena y dos personas coincidiendo en el tiempo que aunque no comparten destino sienten curiosidad por saber que ocurriría entre ellos de darse la ocasión de conocerse mejor. Me gustó la primera parte, la otra no la he visto así que no puedo decir.
    Y ahora hablemos del ayer que diría Raphael...




    ResponderEliminar
  3. Esta bé que parlis de cinema. Després de llegir la teva opinió he descartat rààààpidament la pel·lícula de la "Blancaneus", que ja em feia una mica de mala espina.
    Me'n apunto un parell per veure-les.
    Gràcies!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. un autentic pal... i ja veus... el Goya a la millor peli.
      En canvi vaig veure Grupo 7 que tambe estava nominada i em va semblar un bon film.
      Ptns

      Eliminar