En conec alguns que m´estan començant a inflar les pilotes i espero que Prada em distribueixi adequadament en els dos sopars que tinc en deu dies perque tinc aquell sentiment, que li dec al meu fill, de que la subnormalitat i la idiotesa no han ni poden quedar impunes.
De tant callar i entendre-ho tot, i fer veure que res va amb nosaltres, mireu com ens va....
Silvia, mare d´en Marc , si algun dia llegeixes això que ho dubto, que ho sapigues que una d´ aquestes ets tu. El meu fill no és un àngel ( alabado sea el Señor O Aleluya). Tothom sap com és el teu nenet. Tothom menys tu
Escolta la cançó i mira d´entendre alguna cosa joder.
Sí, algunes mames poden/podem ser una mica/molt plastes. Jo reivindico més presència del pare (no sé si és el cas d'aquesta Sílvia), alguna idea???
ResponderEliminarEnric, més bones cançons sobre el tema: la de John Lennon i la de Police, molt bones totes tres!
Ànims ;)
La perfecció només existeix en el cap de les mares. A la realitat els fills són normals i alguns arriben a ser bastant desagradables (n'he conegut uns quants). Per això cal que se'ls enfronti a la realitat. Pren-te til·les. O alguna cosa més forta ;-)
ResponderEliminarEndavant les atxes (encara que sigon mudes). I petons, clar.
Molt bona la cançó i la història és colpidora, la mare del nenet no crec que l'arribés a entendre i encara menys identificar-s'hi. De totes maneres "gràcies a ella" la podem gaudir nosaltres. Els teus fills tenen molta sort, ja hi ha prou nens trencats al món. Una abraçada, Enric!
ResponderEliminar