Feia temps que no escrivia res quan plovia. Potser és casualitat, o potser no. Aquesta sèrie és un estat d`ànim que no té res a veure amb els altres sino amb mi mateix.
Avui no ha estat un bon dia. En un moment determinat, la sang freda s´ha imposat frontalment a la calenta, però aquesta última s´ha quedat a dintre .
De vegades la immediatesa és necessària però inconscientment s´activen els mecanismes que em fan actuar així.
Mimèticament m´he redreçat als paràmetres que utilitzo sempre. Optimitzar resultats(massa idealistes tal volta) envers la satisfacció instantània que proposen la pèrdua, l´orgull i la por.
Quan la fredor és insensible és detestable, però quan aquesta és un vincle, un vehicle que em porta on crec que he d´estar, es torna complicada de collons.
Per una banda costa molt que es vegi i per altra perque no la pots explicar. No pots revel.lar la teva estrategia si va en detriment del teu objectiu real.
Per aquest motiu m´he sintetitzat en dues premises bàsiques: la primera i més important és l´auto exigencia exagerada amb mi mateix de ser una bona persona(encara que de vegades no ho sembli) i la segona és intentar esbrinar, en detalls , en grans gestes, o en grans silencis, que els que m´envolten i els que m´importen també ho són.
A partir d´aquí tot s´hi val, errors inclosos.
AVUI QUE PLOU TORNANT DE RODALIES(¿?)
Puc fer semblar l´oblit
ser qui creus que pugui ser
o no creure´m quan et dic:
no som el que diem.
Sé qui sóc aquesta nit,
sóc tot el que veig,
allò que puc sentir,
Tot el que perdré.
estimar és el que té,
és inútil fer-ho per mi
si no ho faig per tu,
també.
