Una petició-IF YOU LOVE ME- Van Morrison

Que sapigueu que estic obert a traduir  ( si us en fieu) les cançons que volgueu.

No us  talleu.... de veritat

El Josep Maria   em va demanar aquesta  i aquí la  tens company.

Apart de  bíceps, té bon gust el noi....

a disfrutar-la

Raul Malo-Cold cold heart

Una mica d´història:

Una de les influències més grans que  ha tingut la musica popular americana  va ser Hank Williams. Va morir jove, als  29 anys. Tenia  l´espina bífida oculta, fet que li ocasionava molts dolors que el van fer  refugiar en la  droga i l´alcohol. Tot i la seva curta  vida va publicar més de  400 senzills( a principis dels anys  50 no hi havien Lps) i ha estat versionat per tot quisqui.

Recordo que el Leonard,  a la cançó Tower of song, cantava: Li vaig preguntar a Hank Williams, com de sol es sent un a la torre de la cançó? Hank Williams hasn´t answered yet, responia....

El Van Morrison i la  filla del Jerry Lee Lewis el van versionar al Cd You Win Again i el Dylan va patrocinar un disc homenatge " Timeless"  en el que li cantaven, ademés del propi Bob, el Keith Richards, la Sheryl Crow, el Johnny Cash i la Lucinda  Williams entre d´altres.

Aquesta última   versionava el Cold Cold Heart en un registre molt diferent al que fa el Raul Malo, líder dels Mavericks i que us he penjat abans...

Personalment, la  cançó que més m´agrada del Hank es l´immortal "I´m so lonesome i could cry", de la que  recordo una versió gairebé a capella que  van fer els Cowboy Junkies  al seu primer disc. Tremenda.

Els seus dos nets, el Hank Williams III i la Holly Williams encara corren per aquest món, a les carreteres interestatals del mig oest...

Billy Joel cantava "only the good die young".... El Hank no està al club dels "27" però els outsiders tenen això, que ni quan es moren segueixen cap regla.

WHERE ARE YOU TONIGHT

Canta´m Margo....

una petita reflexió

Avui no ha estat un dia  agradable. Algú pot pensar que  hauria d´estar content perque he aconseguit el que volia, però la veritat és que no em sento així... ni molt menys

La decisió que hem pres és la correcta, la lògica, la que s´escau en un acte de responsabilitat.  Això és obvi.

Però res d´això hagués passat si no haguessin començat primer amb insidies, comportaments deslleials  amb els companys, mentida rera  mentida....

Quan un persegueix un  objectiu es creu que  el "todo vale"  no tindrà una contrapartida. L´ ambició  és legítima però , des de el moment que un  fa trampa, defensar-se també es converteix en lícit.

La rectitud és un camí lent, potser massa lent i tot. Pot arribar a desesperar quan veus que els trepes no tenen ni manies ni escrúpols per aconseguir els seus objetius, però  què carai, pots dormir amb la consciència tranquila....

Quan jo vaig fer la meva  primera  i única entrevista de treball , la primera setmana d´abril de 1994, quan el meu jefe em va  dir que començava a treballar el següent dilluns vaig estar temptat d´amagar-li un fet important que  podria decantar la seva decisió.

En aquell moment però  va prevaldre l´educació que havia rebut dels meus pares i abans de que em digués que si  li vaig dir que si em contractava corria el perill que al cap de sis mesos( i ja fixe) hagués de marxar a fer la mili.

 El meu jefe( no m´ho ha dit mai  però crec que agraïnt la meva sinceritat)  em va contestar( i ho tinc gravat a  foc en el meu cor) que sempre s´ha d´estar a les verdes i a les madures..

Aquell gest de "senyorio" va fer que la meva lleialtat la tingués per sempre, i ara que s´acosta  el final, puc assegurar-vos que mai he fet  el més mínim gest per trair-la.

Potser és que des de aleshores no crec en les estratègies i si en la força de l´honestedat, de la intuíció, de  dir només el que sents, no el que volen sentir.

LOVE YOU ANYWAY-WATERBOYS

Hi han cançons-teràpia. Aquesta n´és una

Normalment me la poso quan les coses no m´estan sortint  gaire bé  tot i estar  actuant correctament.

M´esperona a continuar, sabedor que molt poques  vegades em poso jo davant de  res.

Estimar quan la contrapartida no és la que pretens però amb la suficient  capacitat per entreveure de que senten el mateix per tu,  encara que de  vegades utilitzin o utilitzem plantejaments erronis

Ningú es perfecte com deia Billy Wilder.


Pd.- Després de la lletra no us  perdeu la secció de violins, és simplement magnífica.

SO LONG MARIANNE LEONARD COHEN

Un clàssic del Cohen en nova versió tècnica.

D´aquesta  cançó sempre m´ha agradat  molt una frase " I never said that i was brave"( mai vaig dir que  era valent).

 És millor estar alerta i no creure´ns infal.libles, que tot ho podem superar, que  totes les teories intel.ligentíssimes que ens muntem són veritats immutables.

 Inesperadament ens poden  baixar les defenses. Inevitablement ens entra  la fluixera.

Allò que et  vas jurar que no faries mai ( o no faries mai més) ho tornes a  fer.

És molt millor no mostrar-nos intransigents  en  res i intentar comprendre el perque abans que criticar-lo.

Simplement, perque un dia ens pot tocar a nosaltres o a vosaltres

Avui he vist quatre bonys a la nevera. He recordat lo bons que estaven, lo bé que em  sentaven. En cap cas he vist el dimoni. Ells no tenen la culpa d´estar bonissims.-

No me´ls  he menjat. Encara.

Pd... ves ràpid Arnau que ja m´està entrant la salibera

Sé que  dissabte no ho vas passar bé. Nosaltres tampoc  ens  ho vam passar bé del tot perque  faltaves  tu.
Ànims petita. Quan no es pot  fer res un ha de tenir la consciència  tranquila.
Jo sé que  això t´agrada així que  segur que  avui, últim dia de l´IVA,  conseguiré arrencar-te un  somriure. Per això ets la nostra preferida.
Petons

Baby that´s not all-Josh Ritter

Aquesta  ja l´havia traduït al blog però ara , tècnicament més avançat, no em puc resistir a posar-vos la música.

Bella fins  dir prou, podria afirmar que és  gairebé impossible que no us  agradi.

Abraceu a qui estimeu i si no el teniu a prop imagineu-vos que ho feu.

L´afortunat/da no sabrà perquè però un somriure inesperat brillarà en el seu rostre.

Perque  si els àngels no  existeixen els  haurem d´inventar nosaltres.

Perque els bons sempre han de  guanyar, tard o d´hora.

I want you-dylan

Comencem una nova etapa.-

Fins ara Dylan no tenia la presència que es mereixia en aquest blog. El paio li té jurada  al youtube i no deixa penjar-hi cançons "oficials".- Les que trobem són  en directe  i  de baixa qualitat.

Però no hi ha cap dubte que  el de Minessota és el meu pare intel.lectual, de qui més  he après.

Bob Dylan implica, bàsicament , la capacitat de percepció, d´evolució i de  canvi.

L´honestedat, la plasticitat de les imatges, les màscares....

Per entendre´l necessites  tenir els ulls  ben oberts , oberts  per veure-hi millor, però també  per fer-te molt  més vulnerable, gairebé com si fossis una persona  humana...

"I want you" és un clàssic de la seva etapa més  important. No és una  cançó d´amor usual. És un t´estimo  guerriller , gelós, plàstic i àmpliament visual.

D´aquesta  cançó sempre m´ha agradat molt la seva última estrofa... Es veritat que no vaig ser  gaire  amable amb ell,  però és que em va enganyar, et va dur a  fer una  volta i  tenia el temps de la seva  part....

benvingut bobby!!!!

PRADA XXIII

Feia dies que no escrivia poesia. Surt quan surt, mai és premeditada.

La passió és una batalla però per mi és més bonic (i molt més difícil) que sapiguem gestionar la rendició, posar-te en les mans de l´altre segur de que no pagaràs cap preu.

PRADA XXIII

Encercla´m per batre´m

amb els teus sospirs.

Confia   i deixa

que te´ls prengui.

No podran amb mi.

Jo he nascut

per quedar-me´ls,

i amagar-te´ls

fins que diguis,

sense dir,

que amb mi,

amor,

estàs tranquila.

Moltes Felicitats Arnau, Moltes Felicitats teta

Dimarts a la  nit  vam celebrar  el cumple de l´Arnau( 13) i de la meva germana Carmen(40)( quina  sort tens  punyetera,,,, a partir d´ara  pots permetre´t qualsevol neura i atribuir-la a la  temuda  crisi)

Hi havia una  baixa  molt sensible,  però els  que  hi erem estem molt ben avinguts... Fixeu-vos amb els  nens i la cara de felicitat que posen.

Com diu la  cançó.... all is  love!!!!


one, two, three, ready! Go!

auto-regal

Avui és el meu sant, i he decidit fer.me tres auto-regals.
El primer  és aquesta cançó,  super-ballable  i una  mica gay  , però m´encanta.
El segon serà fer un frapuccino amb els meus compis de feina...
I el tercer serà estar obert a rebre totes les abraçades possibles.
No es pot perdre un minut. S´ha de celebrar tot.
Una anècdota...  m´ha trucat el meu  fill petit per felicitar-me i m´ha preguntat si els de la  feina  m´havien  fet algun regal... els  he dit que no.... i la seva  resposta és simplement  genial.

- No t´han fet cap regal?.. Que sossos.... Passa´m al  teu jefe que li diré que et doni  festa....

Quins deu anys més  ben parits... oh yeahhhh.

un pensament on line

L´altre dia escoltava per internet una conferencia de l´Emilio Duró que  versava  sobre la felicitat aplicada en el món empresarial. Parlava  que   tot el nostre món emocional neix , creix i es perfecciona  dels 0 als 3  anys i que es molt  i molt difícil extreure la dinámica pre-establerta en etapes posteriors de la nostra  vida. No és  imposible perque  l´aprenantatge serveix per quelcom però si molt  complicat. S´apren per imitació

De fet si un pare no ha abraçat mai al seu fill o l´ha dosificat amb  comptagotes és molt complicat que el fill pugui percebre la necessitat de  que l´abracin i molt menys  sentir  la necessitat d´abraçar com un llenguatge vehicular molt més  clar, directe , senzill i efectiu que el llenguatge  gestual, oral o escrit.

Jo no ho recordo  però a mi  de petit em deurien haver abraçat molt… o em  van tirar directament a la marmita dels abraços com l´Obèlix, per estalviar-se la feina.

Si que  recordo que  he abraçat molt als meus  fills  i és  veritat que  això té algun tipus de  perllongació  espai-temporal  perque els  nens  abracen a tot el que es mou( nens vigileu que hi ha molta sonada por ahí).

Diuen que només trobes a  faltar allò que  has conegut, allò que saps que existeix. Jo he conegut el món dels  abraços, expresar-me sentint.

He fet proves , intentant ser més  cerebral, més  fred, més distanciat, amb més barreres i  sóc , ho reconec, un complet inútil. He fracassat estrepitosament en tots els meus intents.

No se  si és bo o dolent, simplement és el que  hi ha,  i a mi  m´agrada….

Avui m´he aixecat amb la necessitat vital d´abraçar  i llevat de tres  faroles , dos plataners  i tres guiris  borratxos no he trobat a ningú que s´ho mereixés.-

Resultat,  estic amb mono. Si, si, si…. Us escriu un puto drogata…. Un que  no vol, ni preten rehabilitar-se mai.

JANEY DON´T YOU LOSE HEART

Aquesta és una cançó ideal per un dilluns. Una raresa del Bruce que a mi m´encanta i em fa ballar
Vinga ànims, que els dolents no poden  guanyar....

my favorite love

Per mi és un orgull posar  aquest  video. No hi ha res que  ompli més a un pare que  poder aprendre dels seus fills.
L´Arnau, que demà  fa tretze anys, ja ha après a  fer animacions, a fer videos, penjar-los al you tube etc etc etc i aquest  cap de setmana m´ha fet classes particulars... Que bé que estan creixent tots dos.... oh yeah!!!

Per començar  he escollit una de la Maria Taylor que  ja vaig traduir al bloc però que no vaig saber posar la música.

És una delicatessen en  tota regla, una   melodia encantadora, fràgil , sentida i seductora.....

Quina sort que tenen als que no els passa mai res... o potser ens  enganyen....o potser són tan freds  que se´ls  hi gela l`ànima.

Veieu com  ningú menja pernil congelat??????

THE RIVER BRUCE SPRINGSTEEN- VERSIÓ LIVE 1975-1986

Bé, he trigat altre cop a  escriure però aquesta vegada és per una bona causa. Aquesta entrada del blog la dedico especialment  al meu company i gran amic Jorge . Es una de les millors persones  que conec i juntament amb en Furius ( una altra gran peça) formem la Triada Capitolina. Però el noi i la seva noia tenen mala memoria i cal que la refresquem una mica.

Corria el mes de setembre de 2010 i qui subscriu estava sota els mínims dels mínims. Recordo frases, encaixades, abraçades, ànims  i un petit llibre de  dibuixos que es diu “be happy” que  tinc a   mà, al primer calaix de l´esquerra del meu despatx . Amb tots ells superar el pujar a Barcelona  cada dia ha estat més fácil.

I ara fa un moment m´ha donat les gràcies, ….. gràcies?  Uuuhhmmmm…… De què?

I per tots ells  una cançó que  parla de la vida en la millor versió possible.

Si quan entra l´harmònica heu d´apretar les dents i un calfred us recorre tot el cos, sabreu que esteu en el territori  del “pernil” jajaja… agafem-nos que venen curves

“ EL discurs de The River”

"Cuando era joven mi padre y yo solíamos discutir sobre cualquier cosa. Yo solía llevar mi pelo realmente largo por encima de mis hombros. Tenia 17-18 años y, tío, él lo odiaba. Y discutíamos muchísimo porque pasaba mucho tiempo fuera de casa. En el verano no se estaba mal, hacia calor y los amigos también salían, pero en invierno, recuerdo estar en el centro pasando mucho frío, con el viento soplando con fuerza. Había una cabina de teléfono en la que solía quedarme llamando a mi chica, en ocasiones durante horas y me pasaba toda la noche. Y finalmente, me armaba de valor para volver a casa. Yo estaba allí en el camino de entrada y él me estaba esperando en la cocina. Remetía la melena por el cuello de la camisa y entraba y el me llamaba para que fuera a sentarme a su lado. Y lo primero que me preguntaba era que pensaba que estaba haciendo con mi vida. Y lo peor de todo es que nunca podía explicárselo.

Recuerdo que tuve una vez un accidente de moto y estaba en cama cuando hizo venir a un peluquero para que me cortara el pelo. Puedo recordar haberle dicho que le odiaba y que nunca lo olvidaría. Y el solía decirme que estoy deseando que el ejercito te llame. Cuando te llamen harán un hombre de ti, te cortaran el pelo y harán un hombre de ti.

Y era el año 68 me parece cuando un montón de chavales del vecindario fueron a Vietnam. Recuerdo al batería de mi primera banda venir a mi casa con su uniforme de marine diciendo que iba a ir y no sabia donde estaba aquello. Un montón de chicos fueron y muchos no volvieron. Y los que volvieron no fueron los mismos nunca más. Recuerdo el día que recibí mi notificación. Se la escondí a los míos y tres días antes de las pruebas yo y mis amigos salimos y estuvimos fuera toda la noche y cuando subimos al autobús recuerdo que estábamos todos tan asustados…

Y fui y no las superé. Volví a casa, no es algo que deba aplaudirse (porque la audiencia aplaudía la frase anterior), recuerdo que volví a casa tres días después de irme y entrando en la cocina mi madre y mi padre estaban allí sentados y mi padre dijo: ¿donde estabas? Y yo dije que fui a pasar el examen (reconocimiento medico para el ejercito) . Y el dijo: ¿que pasó? Yo contesté: no me cogieron y el dijo: eso es bueno ."

THE RIVER( versió en  directe)

Vengo de la parte baja del valle

donde, cuando eres joven

te enseñan a hacer las cosas

de la misma forma que las hacia tu padre

María y yo nos conocimos en el instituto

cuando ella tan solo tenía 17

escapamos de este valle

hacia donde los campos eran verdes.

Solíamos ir al rio

y en el rio nos sumergíamos

solíamos dejarnos llevar

por su corriente.

pasó el tiempo,

y María quedó embarazada

y para mi 19 cumpleaños

me regalaron un contrato de trabajo y un traje de boda

Fuimos al juzgado,

y el juez hizo el resto.

Sin sonrisas de día de boda,

sin paseo hacia el altar,

ni flores ni traje de novia.

Tengo un trabajo en la construcción

para la compañía Johnston

pero últimamente dicen que la cosa está mal

debido a la economía y todo eso.

Ahora, todas aquellas cosas

que antes eran importantes para mí

parecen desvanecerse en el aire

Yo actuo como si no recordara nada del pasado,

y María como si no le importara.

Pero aún recuerdo aquellas escapadas

Que haciamos en el coche de mi hermano

Si. Recuerdo su bronceado y húmedo cuerpo

yacer a mi lado, tumbados por las noches

a la orilla del lago.

Solía tumbarme cerca de ella,

para oirla respirar a mi lado.

Todos esos recuerdos

vuelven a mi persiguiéndome

como una maldición

Es un sueño, una mentira

si no se hace realidad.

O es algo peor lo que me envía hacia el río.

A tí, que te amé tanto

Este relato está basado en  hechos absolutamente verídicos

A ti , que te  amé tanto!

Quizá sea  mejor  así.  Que la distancia  se alíe con el tiempo  y castre impunemente el deseo de volverte a tener,  frágil y escurridiza,  rindiéndote  en mi mano, entregándote a  tu suerte, que era  solamente la mía.

Fui afortunado entonces, aunque mis ansias te menospreciaron. No fue mi intención, lo juro.

Aún recuerdo la primera vez que te trajeron a mi. Como  siempre ocurre, las cosas  buenas , vienen por casualidad .  Yo era  demasiado  joven , y tu,  también.

 Mi hermana  siempre se entrometía  entre nosotros. ¿Te acuerdas de  sus mofletes  , de sus trenzas alicatadas, y de su cara de permanente  cabreo  contra el mundo?  Ella está bien, ahora es madre y está demasiado ocupada como para revivir los amoríos que fueron. No obstante,  cuando ha sabido que te iba a  escribir me ha dicho que te envíe un beso. Dátelo por enviado.

Por un estúpido  y ridículo  y sentido orgullo  he ido diciendo a mis íntimos que  fui yo quien te dejó. Con aspavientos cuasi-mesiánicos he proclamado las virtudes de lo que llaman correcto, que no es más que  la rabieta de los frustrados que  no  se atrevieron a pedir tu beso, negro, blanco y sutilmente  ruborizado.

Aunque lo niegues yo se que fuiste tu la que te apartaste de mi lado. Por qué me querías.  Y cuando uno quiere  hace  cosas que no quiere. No  hay que dar más  vueltas  al asunto, pero que sepas que me dí cuenta.

Lo que  realmente me humillaron fueron las  formas. ¿ Cómo  se te ocurrió liarte con mi hijo  mayor? Eso estuvo feo, muy  feo.  Tuve que amenazarlo , abusar de mi autoridad y ser absolutamente descortés con su inocencia.   A los  buenos  se les jode siempre…

Pero el tío aprendió rápido. El rastro  de tu sabor en su boca valía la pena.-  Buscó aliados  y entre todos  tejimos  una trama de inconfesable  reputación. Te mentimos, te arrojamos al frío  helado  sin escarcha, te escondimos, subestimamos tu dignidad,  te hicimos nuestra en horas insultantemente intempestivas, sin ninguna consideración , sin preguntarte si  te venía bien.

Cuando te fuiste supe inmediatamente  lo que había perdido. Mi hijo es joven y encontrará a otra, a muchas  otras le deseo.    A su edad, las tentaciones no causan desperfectos. En la mía, son los desperfectos lo que  nos incitan a las tentaciones, y aunque sepamos que las consecuencias son irrecuperables, si restamos en perspectiva lo que nos queda, en el fondo, nos importa un pepino. Lo que ocurre  es que mis  cálculos de  probabilidad  son inversamente proporcionales a los  suyos.

Te preguntarás : ¿porqué ahora?. No quiero irrumpir en tu vida, simplemente recordar lo buena que fue la  mía. El  otro día te vi,  detrás de un cristal lo insuficientemente  translúcido para que no me reconocieras. Eso es lo que  quiero pensar, porque quizás ya ni me recuerdas.

Si hubiese tenido valor te habría abordado elegante , encantador y con ese puntillo de embaucador que me dan los años. Una burda y patética estrategia para suplicar que me perdones, a ti que te amé tanto.

Prometo  que nunca más te esconderé debajo de las mandarinas, detrás del chopped, que nunca más volveré a llamarte  Bonifacia  sólo para  ver lo guapa que te pones cuando te cabreas.

Nunca te pregunté (ni me importó) si en verdad  eras hombre o mujer. Para mi siempre serás simplemente Bony,  mi afrodita negra con lunas de sangre, mermelada  y nata,  el único amor al que pude morder sin que me pegasen

Avui que plou, una de romàntica

De vegades pensem que tenim perfectament delimitat a l´amor. Sabem on és i sabem com trobar-lo. Però això és un sucedani malinterpretat. Estimar només coneix  la conjugació del verb donar. Al no esperar  res  a canvi es permet el luxe de  ser com i quan ell vulgui

El meu error és tindre´t , el meu error és buscar-te.

Tot el que puc fer es dir-te quan i quan necessito que tu em trobis.

Després de la Garrotxa, una mica de xerrera

Ahir a la tarda, tirat a l´estora verda d´una piscina a Olot, després d´intuir com la babeta em queia com regalim de mel en una terapèutica i necessària migdiada, vaig donar  un cop d´ull a la Vanguàrdia.

Coneixent-me és  fàcil suposar que estava  content. El diari  havia estat un  regal municipal, i a un , que no està acostumat a que li regalin coses , va  enfil.lar la lectura amb alegria, amb il.lusió......( poseu-li l´entonació de l´Artur i trobareu la gracieta).

Donç bé  la contraportada  deixava anar un  article  interessantíssim sobre de quina  manera Déu se´ns manifesta entre nosaltres. L´autor, James Redfield, plantejava  que  Déu se´ns revel.la a través de la nostra pròpia intuició , en determinades  casualitats que  canvien  el rumb de la nostra  vida, i que hem d´aprendre a identificar-les, aprendre el llenguatge de tot allò que empíricament ens supera. Parlava de  la necessitat de demanar  ajuda, d´estar  oberts a la comprensió, de la  força brutal de l´honestedat, amb els  altres i amb un mateix...

He arribat a la conclusió que el mal s´ha instal.lat a la nostra  feina. Que una  energia  diabòlica i  negativa ens  vol fer mal. Els aconteixements d´aquest últim  any  superen totes  les estadístiques lògiques de la probabilitat i de les coincidències espai-temporals. Us ho diu un ens hiper racionalista com jo.  Tot el conjunt de canvis d´actitud totalment anormals, desgràcies de  salut, econòmiques, emocionals i mal rotllo en  general que han succeït des del mes de juliol de 2010 fins ara  sobrepassen  exageradament els límits  habituals.

Qualsevol s´esfonsaria però estem presentant guerra. Les malalties es  van trampejant, les deutes es  van pagant  i les  hòsties emocionals es van superant a base de  match balls  que  esquives, a tranques i barranques, però ho vas  fent...

Perque la meva intució em  diu que els dolents no poden  guanyar, que els bons som els bons i que ens mereixem el nostre paradís, que el nostre paradís és una encaixada de mans, l´abraçada sincera d´un bon  amic i sobretot la  deliciosa carícia d´un petó,sensacions que no tindran els dolents ni en el millor dels seus  somnis.

I a poc  a poc  les bones notícies  van arribant. Encara degotegen massa pausades però l´aixeta no està congelada. Tot allò que no hi era ara està, encara que  encara està  massa callat.

És increïble  veure quina  força tenen les petites coses, l´empenta que ens dona . Tot arriba.
´
Al final, després d´estar envoltat d´un  ambient propici, enmig de tots els volcans emmudits de la Garrotxa, vaig somriure murri, com un gladiador que musita: who´s next?

Però després em van convidar a pecar i vaig pensar; què collons, m´ho mereixo, he  fet bondat  i he estat bo... I vaig caure sense  cap  tipus de remordiment. Les coses que han estat bones, sempre seran bones.

El seu nom era Ton....................., tigre-ton.

someone like you-Van Morrison

The best is yet to come....

When you say nothing at all

Uf, ja  estic de  tornada.- Mai a la meva  vida  havia treballat  tant com en aquests últims quinze  dies. La conjunció de  setmanes  curtes  amb finals de mes i de trimestre són absolutament terribles... Sembla però que de  moment  fa baixada.

A manca de  material original ( estic  segur que no us interessa una lliçó magistral d´hipoteques i idiotisme) fotem-li mà a les  versions. Més ben dit, a la versió de la versió d´una primera  versió.... és el que  tenen els  clàssics..

Segur que coneixeu la  cançó  que us  poso. Tots  l´associareu a una peli dels  90 però, com  tot, té una  història desconeguda....

Dels  autors d´aquest baladon , ni flowers....   Tampoc  coneixereu el  primer versionador un tal Keith Whitley ( gràcies Wikipèdia) . Però segur que sabreu qui és l´últim, el Ronan Keating.

Entremig  de tots dos la  gran dama del country americà, una  delicia de  veu es miri per on es miri, l´ inimitable Allison Krauss, qui , per cert, acaba de treure o  ho farà molt aviat, un  nou Cd. Si doneu una  volta pel youtube , no us defraudarà.

When you say nothing at all

(by Paul Overstreet and Don Schlitz)

It's amazing-Es sorprenent
How you can speak-com tu pots parlar
Right to my heart-directament al meu cor
Without saying a word-sense  dir una paraula
You can light up the dark-pots encendre la foscor
Try as I may-Intentaré a veure si sóc capaç
I could never explain- però mai podria explicar
What I hear when- tot el que escolto
You don't say a thing-quan tu no dius res

[CHORUS:]
The smile on your face-El somriure en el teu rostre
Lets me know-em fa saber
That you need me-que em necessites
There's a truth- Hi ha una veritat
In your eyes-en els  teus ulls
Saying you'll never leave me- dient que mai em deixaràs
The touch of your hand says-la caricia de la  teva mà em diu
You'll catch me- que m´agafaràs
Whenever I fall-sempre que  caigui
You say it best- Tot ho dius millor
When you say-quan no dius
Nothing at all- res de  res

All day long- Tot el dia puc
I can hear people- escoltar a  gent
Talking out loud- parlant amb veu alta
But when you hold me near- però quan tu m´abraces
You drown out the crowd- afogues a la multitud
(The crowd)
Try as they may- Ho  intentaran si poden
They could never define- però mai podran definir
What's been said- tot el que s´ha dit
Between your- entre el teu cor
Heart and mine- i el meu