domingo, 3 de julio de 2011

Després de la Garrotxa, una mica de xerrera

Ahir a la tarda, tirat a l´estora verda d´una piscina a Olot, després d´intuir com la babeta em queia com regalim de mel en una terapèutica i necessària migdiada, vaig donar  un cop d´ull a la Vanguàrdia.

Coneixent-me és  fàcil suposar que estava  content. El diari  havia estat un  regal municipal, i a un , que no està acostumat a que li regalin coses , va  enfil.lar la lectura amb alegria, amb il.lusió......( poseu-li l´entonació de l´Artur i trobareu la gracieta).

Donç bé  la contraportada  deixava anar un  article  interessantíssim sobre de quina  manera Déu se´ns manifesta entre nosaltres. L´autor, James Redfield, plantejava  que  Déu se´ns revel.la a través de la nostra pròpia intuició , en determinades  casualitats que  canvien  el rumb de la nostra  vida, i que hem d´aprendre a identificar-les, aprendre el llenguatge de tot allò que empíricament ens supera. Parlava de  la necessitat de demanar  ajuda, d´estar  oberts a la comprensió, de la  força brutal de l´honestedat, amb els  altres i amb un mateix...

He arribat a la conclusió que el mal s´ha instal.lat a la nostra  feina. Que una  energia  diabòlica i  negativa ens  vol fer mal. Els aconteixements d´aquest últim  any  superen totes  les estadístiques lògiques de la probabilitat i de les coincidències espai-temporals. Us ho diu un ens hiper racionalista com jo.  Tot el conjunt de canvis d´actitud totalment anormals, desgràcies de  salut, econòmiques, emocionals i mal rotllo en  general que han succeït des del mes de juliol de 2010 fins ara  sobrepassen  exageradament els límits  habituals.

Qualsevol s´esfonsaria però estem presentant guerra. Les malalties es  van trampejant, les deutes es  van pagant  i les  hòsties emocionals es van superant a base de  match balls  que  esquives, a tranques i barranques, però ho vas  fent...

Perque la meva intució em  diu que els dolents no poden  guanyar, que els bons som els bons i que ens mereixem el nostre paradís, que el nostre paradís és una encaixada de mans, l´abraçada sincera d´un bon  amic i sobretot la  deliciosa carícia d´un petó,sensacions que no tindran els dolents ni en el millor dels seus  somnis.

I a poc  a poc  les bones notícies  van arribant. Encara degotegen massa pausades però l´aixeta no està congelada. Tot allò que no hi era ara està, encara que  encara està  massa callat.

És increïble  veure quina  força tenen les petites coses, l´empenta que ens dona . Tot arriba.
´
Al final, després d´estar envoltat d´un  ambient propici, enmig de tots els volcans emmudits de la Garrotxa, vaig somriure murri, com un gladiador que musita: who´s next?

Però després em van convidar a pecar i vaig pensar; què collons, m´ho mereixo, he  fet bondat  i he estat bo... I vaig caure sense  cap  tipus de remordiment. Les coses que han estat bones, sempre seran bones.

El seu nom era Ton....................., tigre-ton.

1 comentario: