sábado, 10 de marzo de 2012

Bob Dylan- I´ll remember you- i una mica de xerrera

Prada em  diu( en un to crític) que  cada  dia  m´estic tornant més selectiu. 

El que passa però  és que crec que és just i necessari premiar la diferència.

En el sac  del "respecte universal"  hi hem embotit a masses  ganduls que només es  dediquen a  mirar , analitzar i sobretot criticar el que  fan els  altres. Gent que  viu dels altres, que les seves emocions  son veure i sentir  les emocions dels altres, jutjar-les, menystenir.les, enriure´s .-..

Recordo  una  preciosa  escena de la peli "Els Descendents" de l´ Alexander Payne  en la que un  Clooney extremadament  trist  feia  veure  a la "millor amiga " de la  seva  dona lo patètic  que era que l´aventura de la seva amiga  fos l´única cosa que donés emoció a la seva  vida....

Això passa a nivell particular. Tot allò del que es parla els hi passa als altres.... la nostra  vida deu ser refotudament  perfecta....

I a nivell general acollona l`èxit que tenen  els programes  i revistes que parlen de la vida dels  altres. Puc entendre , per allò del  glamour, que es revisin les  històries de reines, princeps i princeses.. però no puc arribar entendre  perque poden arribar a  interessar les històries de quatre matats  que  gairebé no saben parlar, ni pensar, i que els  tanquen en una  habitació durant un mes, els  envien a una illa a passar gana o els
porten de festa amb algú més  subnormal que ells.

Només se m´acut  una resposta a aquesta indecència. Sóc igual de patètic que ells  però amb l´avantatge de  que ningú ho sap.....

Per això no m´interessen ni  els paràsits que en mengen, ni els  cabells on habiten...

L´altre dia , quan corria la mitja, vaig veure a molta  gent que animava, que esperonava , que era essencialment positiva...

És del que es tracta. Si no pots  fer o no vols fer una cosa,  però saps que aquesta cosa es sana, bona i positiva ,  per petita  que sigui, APLAUDEIX-LA, ADMIRA-LA.

El progrés el fem els que fem coses poc trascendentals... els que es passen una tarda  traduint una  cançó del Bruce i la pengen perque  estigui a l´abast de  tothom, els que  munten una conferència  en la que  hi assistiran quatre  gats,  els que agafen els  nostres fills i els ensenyen a  jugar a  basket, els que s´atreveixen a posar el seu nom a un poema que  parli de l´amor.....

Si Prada, sóc  selectiu.... molt selectiu....  però la  gent  a la que  he escollit per perdre el meu  temps  val molt, molt la pena ....

Va haver.hi un ianqui( crec) que un dia va voler compartir la seva afició amb  Bob Dylan  per tot el món  i va crear una web que aglutinava  tots els links que dia a  dia li feien arribar de  tot el món sobre el vell jueu de Minessota. Entre  aquests  links  n´hi han  hagut quatre de meus, i ara hi  va el cinquè...

Pot semblar una parida, però estic super orgullós que hi hagin hagut 683 americans, 193 britànics, 132 alemanys, 74 canadencs, 47 italians, 39  russos  i 27 grecs, que  entre d´altres, han  vist les  cançons  de  Dylan traduïdes al nostre estimadissim  català.

Com diu el meu  nou jefe: tota totxana fa paret.

video

1 comentario:

  1. Sembla que les personas anessim cap a una "involució": el concepte en lloc de "viure" es "sobreviure", la societat ens diu que som lliures peró no ho som, estem encadenats a una rutina consumista i les nostres vides tenen poces emocions... peró hem de treballar per conseguir diners per tal de pagar aquelles coses que ens tenen encadenats a seguir així... per aixó veiem per la tele a un grup de tios tot el dia sense fer res entrollant entre ells i ens fascina, i en el fons voldriem viure així. Peró apagues la tele i ets vas a dormir per madrugar al endemá.
    Per aixó l'esport per mí m'allibera, perqué em fascina la gent que fa esport i no només em limito a veure'ls sinó que jo també ho faig.
    Bé, ho deixo que el blog es teu i no meu! una abraçada.

    ResponderEliminar