La saviesa sempre s´obre camí a base d´hòsties.
A tots els que aquesta setmana m´han cantat aquesta cançó, d´una manera o altra, us dec el meu cor.
Gràcies.
Quan
tot s´acabi
En
la placidesa d´aquesta nit, en la llum més antiga del món,
quan
la saviesa s´obre camí a base d´hòsties...
El
meu cervell desconcertat s´esforça inútilment en entendre.
A
través de la foscor dels camins on ens porta la vida
cada
invisible oració és com un núvol a l´aire.
El
demà està al cap del carrer.
Vivim.
Morim. I no sabem perquè
jo
només sé que estaré amb tu quan tot s´acabi.
Mengem
i bevem. Sentim i pensem.
Deambulem
pels carrers .
Ric
i ploro alhora.
Estic
obsessionat per coses que mai vaig entendre
i
que mai vaig voler dir-les.
La
pluja de mitjanit segueix el tren.
Tots
portem la mateixa corona d´espines .
Ànima
contra ànima.
Les
nostres ombres s´estan gronxant
jo
només sé que estaré amb tu quan tot s´acabi.
La
llum de la lluna brilla aquesta nit.
Bé,
difícilment puc percebre la seva candidesa.
En
el camí cap on ens dirigim
aprenem
a viure i després a perdonar.
Aquestes
hores tan precioses
en
les que estem tan units tu i jo
tenen
la fragilitat de les flors.
Apareixes
davant meu com una visió del cel.
Jo
només sé que estaré amb tu quan tot s´acabi.
Vaig
agafar una rosa i me la vaig penjar a la jaqueta,
vaig
seguir una corrent plena d´entrebancs,
vaig
escoltar una remor ensordidora,
vaig
sentir alegries fugaces.
Sé
que res no és el que sembla.
En
aquest món ple de penes i decepcions
ja
no em veuràs emprenyat
Perque
l´única veritat
és
que a tu et dec tot el meu cor
i
que estaré amb tu quan tot s´acabi
No hay comentarios:
Publicar un comentario