Des de fa un temps, cada vegada que els de casa agafem el cotxe, comença una competició fratricida respecte la música que posarem en el viatge.
Fins fa poc el disc-joquei era qui subscriu ( fins que a la Montse se li inflaven els ous i ordenava la ràdio si o si)
Amb el temps, la meva influència ha anat retrassant posicions com els pericos en un mal any i ara si que pud dir que sóc el Rei de la casa. És a dir, tinc el títol i no mano una merda.
Però si una cosa és certa és que la música ens retrata i les fotografies que veig dels meus nanos m´ agraden... i m´agraden molt.
El petit opta per la franja esquerra , música amb prou marxa per moure el seu culet a ritme ( si no fos tan vergonyós ho petaria per simpàtic), una mica friquis però sense passar-se. Mostra la seva música al grup i el grup ho accepta, sense cap pretensió de trascendir, només passar-s´ho bé.
Una cançó rap d´un tio que no havia escoltat a la meva vida pero amb frases com " Entiendo que necesites un mínimo pero ¿ no hay mínimo más máximo que "abrazos" y "te quieros"?.. M´ha guanyat per sempre.
Gràcies Arnau, és un autèntic privilegi i un autèntic orgull aprendre de tu.
I no et càpiga cap dubte: Sempre serà el més ric el més estimat!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario