Carta d´amor a una desconeguda.
Bona tarda estimada:
Rellegint a Stefan Zweig ha sortit el teu nom, el teu nom que mai ha sortit de dintre, i que mai ha estat enfora. Desvetllar com et dius és reduir-te entre lletres . I tu ets molt més que tot això
Primer ha parlat ell , discretament penedit de l´oblit que el va portar a escriure´t, a tu, desconeguda sense nom, el nom que tots portem dintre.
Gairebé fa un segle i encara et recorda, el teu nom i tu, i tot el que significa-
I m´ha deixat que l´acompanyi , sabedor de que és la manera de reivindicar-te única i eterna, en cada lletra que s´enganxa amb una altra i allà es queden per sempre. Totes les altres coses se´n van
L´Stefan m´ha mirat als ulls, als ulls profunds que tots portem dintre, i m´ha dit: l´oblit se´n porta tot el que hem dit, però no podem permetre que se´n porti tot el que sentíem.
Qualsevol emoció que sublevi els sentits ha de quedar-se escrita, quieta, orgullosament indestructible.
Però ens ho poses difícil. Ni tan sols aproximar-nos al teu amor es pot descriure.
Després he parlat jo i li he explicat que vas ser tu la que va apostar per mi sense saber quin premi podía oferir-te. Que em vas estimar tu primer. Que vas ser tu , desconeguda, la que es va voler posar dintre.
Qui s´entrega sempre perd , i si ho fas per un altre és valentía. Tan sols esperes que potser faran el mateix, però donar després de rebre no és segur, només és possible.
I vas cuidar-me descuidant-te i encara ho segueixes fent en les paraules que no parles.
A l´Stefan i a mi només ens queda escriure´t. I si algú ens llegeix algun dia es preguntarà, encuriosit: Quin va ser el teu nom, desconeguda?
Però aquesta carta acaba aquí. No hi ha cap resposta pels que busquen. Perque la resposta ets tu , tu només, la que mai vam deixar sortir de dintre.
