Feia temps que no parlava de cine. De fet no hi ha hagut res del que he vist que hagi valgut la pena. Però no em puc estar de recomanar-vos( no sense uns advertiments previs), la primera obra del Paco León( només d´una hora i vuit minuts de durada).
Abans de res abstenir-vos de veure-la tan els que volen veure una comèdia de l´Espanya canyí. Encara que hi han trossos d´humor vast i gruixut com el dels pets dins del cotxe que em van fer petar de riure, no és una comèdia per descollonar-se, ni per l´estructura( de fals documental) ni per la trama( que si la penseu bé no fa gens de gràcia)
També és poc adient pels que no coneguin la fauna que retrata, l´Andalusia de la gent humil i amb poquíssima cultura. Als catalanets de pro els pot causar repulsa, despreci, la vanaglòria condescendent i a vegades equivocada del “seny”…
Perque és una pel.lícula que parla de gent inculta, humil i mal parlada, bruta, vaga i que ens pot semblar del tot vulgar….
Però en el fons només ens parla de sobreviure, cadascú amb els mitjans que disposa i que ell o ella no han pogut escollir. La gran dificultat que ens mena de separar-nos, ni que fora una mica, del que ens han ensenyat els nostres pares.
També ens parla del sentit lúdic de la vida, de com amb un pernil mal tallat, un fino i una cançó podem passar la millor vetllada possible. No és necessari fer un gran viatge, anar a un gran restaurant o veure òpera a Milà. Ens diu subtilment que la gent és el millor entreteniment possible.
I per últim ens parla d´humanitat, d´amor, de l´instint protector d´una mare, d´una esposa mal casada. L´últim monòleg de la Carmina parlant del seu marit és simplement genial.
Tot acaba amb una de les millors versions que he sentit jo mai del clàssic de la Gloria Gaynor. Cap cançó li podía haver caigut més bé al film.
No hay comentarios:
Publicar un comentario