Abans de res agrair al JM Baule aquesta fantàstica traducció de l´obra mestra de Dylan. Era molt i molt dificil copsar el ritme original i sobretot adequar-hi el sentit.
Encara que l´original diu " No parlo, només camino", en el seu conjunt , la traducció és bonissima
La cançó és un dictat brutal de conducta humana, implacable i inapelable.
Hi han estrofes demolidores com:
"diuen que resar té el poder per curar. Així que resa per mi , mare per que dins de l´esperit humà pot residir-hi un diable. He intentat estimar els meus veïns i intentar fer el bé a tothom. Però mare,... les coses no estan anant massa bé"
"ells intenten apartar la teva ment de la contemplació i es recrearan en la teva desgràcia quan estiguis esfonsat"
Dylan camina amb la fermesa que dona la lucidesa i la lacra que porta implícita, el dolor. Però alhora, com tots els genis, sap que la clau de tot és intentar comprendre el comportament, sense jutjar-lo. Exactament el que feia Shakaspeare: l´actualitat sempre seran els sentits, els bons i els dolents.
Diu...." algun dia estaràs content de tenir-me a prop teu"
Aleshores deixa anar una estrofa que des de que va sortir la tinc com una de les capçaleres de la meva vida:
" Només els meus amics de veritat aproven el que faig i comparteixen amb mi aquesta moral. Practico una fe que fa molt temps que ha estat abandonada, una fe en la que no hi han altars en aquesta i solitària carretera"
No a la idolatria, als mimetismes socials que ens pretenen anul.lar. Ser com tots, freds, racionals, correctes on fins i tot la caritat ( que ara en diuen solidaritat) està dirigida i mediatitzada.
I acaba el mestre amb una imatge que fa molt poc temps que he entès; el jardiner; una metàfora bellíssima de tots aquells que fan que siguin normals les coses més senzilles que passen , cuidar que una simple flor sigui bonica, , els treballadors de la normalitat, els que aguanten les subnormalitats dels altres , els egos impossibles.
L´altre dia a l´estat del wassap deia que a mi "només m´impresiona la tendresa", " la capacitat dse donar" que deia el Joan Margarit.
Tots ells han estat els jardiners d´algú, però fins i tot a aquests se´ls acaba la paciència i diuen: Aquí us quedeu nois... espavileu-vos solets ... jo me´n vaig ... a l´última sortida de la fi del món( in the last outback at the world´s end"
Bye friends
i una versió ( no sencera) cantada pel propi Dylan
No hay comentarios:
Publicar un comentario