PRADA XXIV

Uf, feia  temps que no escrivia poesia.- Aquí en va un d´intensament petita
Les paraules no importen,  ni tampoc  gairebé els silencis. Totes  aquestes coses  es poden entrenar.
Però no els ulls.

PRADA XXIV.-

No ens  deixem caure,

incauts,

en aquesta farsa

de paraules dites,

les que devien

haver estat possibles,

les mudes,

les improbables,

les que  van néixer

ja equivocades.

Tot el que sigui cert

només ho hem dit

quan ens miràvem.

The Man in Black.- Johnny Cash.-

De vegades  una petita anècdota ho motiva  tot.-

Us explico. La  setmana passada em va donar per escoltar el Johnny Cash. Feia mesos  que tenia l´últim disc  que va gravar en  vida( molts pocs mesos  abans de la  seva  mort). De fet acabava de perdre a la seva segona dona ( i gran amor de la seva  vida)  la June Carter.

El Cd està ple, com a  tota la  seva  obra, de  referències  bíbliques però en sobresurt una petita obra mestra, escrita originalment per un altre vell dinousaure, el Kris Kristofferson, i que tot  seguit us tradueixo… For The good  Times ( pels bons temps).

La seva  veu  sona molt cansada.. Sembla  com  si li hagués dit a la seva  dona:

Espera´m nena, que surto a cantar un parell de  cançons més , i vinc  amb tu…..!

En un altre ordre de coses  , en aquesta  nova temporada de  feina,  he decidit, per primera  vegada posar-me tratge. Tinc la ferma pretensió que als 41 anys  aprendré per fi  a fer-me el nus de la corbata.- Fins ara m´hi havia negat però ja no recordo el motiu.

Serà que  m´he tornat presumit o gilipolles del  tot…. Tot  pot ser…..

Donç bé, aquest matí  he  vist a un amic  meu del gimnàs que venia amb un tratge marró xocolata amb llet que li quedaba com una patada al cul. Els tratges sempre  m´han agradat foscos( reminiscències del passat …. Com que el negre aprima!!!! Jejejeje). Per tant he decidit comprar-me´n un parell de foscos. Un segur que será negre.. perque de  negre anava sempre  vestit el Johnny Cash… i d´ell  el va copiar-homenatjar en Loquillo.

En certa manera si a l´hivern em veieu  de negre hi haurà una part que serà per estilitzar la perxa però els que de veritat em coneixen sabran que   en mi sempre  hi haurà un trosset que voldrà copiar al gran, gran Johnny….

For the good times- Pels bons temps

No et posis massa trista.  Jo sé que s´ha  acabat

Però la  vida continua i aquest  vell món continua girant

Estiguem  contents de que vam tenir algun temps per pasar-lo junts.

No hi ha cap necessitat de contemplar els ponts que ara estem cremant.

Recosta el  teu cap sobre el meu coixí,

Apropa el teu càlid i tendre cos al costat del meu,

Sent com parlen les gotes de la pluja

Colpejant suaument  contra la  finestra

I fes  creure que m´estimes una vegada més.

Pels bons temps

Jo tiraré endavant. Tu en trobaràs un altre.

I Jo estaré  aquí si trobes que  algun cop em  necessites.

No diguis  cap paraula sobre el demà o sobre “per sempre”

Ja hi haurà prou temps  per la tristesa quan em deixis.

Però ara, recosta el  teu cap sobre el meu coixí,

Apropa el teu càlid i tendre cos al costat del meu,

Sent com parlen les gotes de la pluja

Colpejant suaument  contra la  finestra

I fes  creure que m´estimes una vegada més.

Pels bons temps

SOPHIA-LAURA MARLING

Apunteu el nom de la Laura Marling.- És potser la promesa més fiable i amb més talent del nou folk britànic.

La seva música planeja  indecent (com els corbs a la Torre de Londres) en tots els grisos metàl.lics que ha ferit la pluja,  un estrany magnetisme difícil d´explicar, el fred mullat que et cala els ossos i que ( per sorpresa i en silenci), t´abandona a tu mateix  en una irrepetible lucidesa, una  tarda  qualsevol.

Ningú sap ben bé qui és Sophia. Potser  simplement un nom de dona..... Però en  grec Sophia vol dir saviesa.

La poesia sempre ha  sigut apunts que qui la llegeix ha de cosir i fer-se el  vestit que millor li quedi.

SOPHIA-LAURA MARLING

He estat pensant, he estat  reflexionant.
No n´has de fer res d´on he estat últimament .
De qui ha estat  tocant la  meva  pell.
de a qui he deixat.
Fins avui he estat tímida i amb la mirada  cansada.
I estic feta pols-.

He estat pensant, he estat  reflexionant.
No n´has de fer res d´on he estat últimament .
De qui ha estat  tocant la  meva  pell.
de a qui he deixat.
Fins avui he estat tímida i amb la mirada  cansada.

Algunes  vegades em sento.
Algunes  vegades miro fixament.
Algunes  vegades ells miren i a mi no m´importa
Rarament  ploro encara que algunes vegades ho hauria de  fer.
I estic  feta pols.

Quan toqui la campana, quan la campana hagi de sonar
millor que  truquis a la  teva  dona.
Quan la campana toqui l´últim dia de la teva vida
millor que t´agenollis i  resis.
Sóc una bona dona i mai vaig dir absolutament res del que vas fer aquell dia
No sóc una dona que  vagi dient mentides, però com tu vas dir,
ja arribarà el dia del judici final

Ara, Sophia.
Estic feta pols
Ara, Sophia,
Estic feta pols


Quan toqui la campana, quan la campana hagi de sonar
millor que  truquis a la  teva  dona.
Quan la campana toqui l´últim dia de la teva vida
millor que t´agenollis i  resis.
Sóc una bona dona i mai vaig dir absolutament res del que vas fer aquell dia
No sóc una dona que  vagi dient mentides, però com tu vas dir,
ja arribarà el dia del judici final

Ara, Sophia.
Estic feta pols
Ara, Sophia,
Estic feta pols

Cançó pel nostre temps- Cohen

Tornem una  altra  vegada al mestre.
Fixeu-vos bé quina preciositat de  cançó. Allunyada del tema amorós es  basa aquest cop en  la seva visió social.
Com  que he rebut algun comentari de que preferiu la lletra  escrita, us  poso només la música en el video  i la lletra tot seguit:


Cançó pel nostre  temps.

Des de l´ amarga recerca del cor, accelerats amb la passió i amb el dolor,

ens aixequem per jugar un paper més important.

Aquesta és la fe amb la que comencem.

Els homes hauran de saber unir les nacions una altra vegada,

des de l'amarga recerca del seu propi  cor.

Estimem el fàcil i la rapidesa,

però ara, amb mans entusiastes i enteniment

ens aixequem per jugar un paper més important-

Les poques lleialtats que ens quedaven s'han anat i cap raça ni credo han sobreviscut.

Des de la amarga recerca del cor,

sense guiar-nos pel camí corrupte que va enganyar a la massa en el seu propi benefici

des d'aquí ens aixequem per jugar un paper més important .

Tornant a modelar l'estreta llei i l'art ,

els símbols dels quals són tants milions que han caigut morts ....,

des de la amarga recerca del cor,

ens aixequem per jugar un paper més important...

Breu Anecdotari

Porto dos  dies molt entretingut amb el  meu nou mòbil( he robat literalment el del meu fill en un clar boicot als xoriços de  movistar) 

Donç bé  resulta que els tàctils no s´han fet per mi  . En els dos missatges que  he enviat pel Whatsapp!!!( la propera paraula que recollirà la R.A.E.L) els  vaig tenir que  refer cinquanta  vegades perque el que els meus munyons  escrivien era  quelcom  semblant a un nou idioma, inventat  per mi ,però sense patentar....( sempre  he sigut un deixat en el tema  econòmic).

La meva imatge d´ahir a la  tarda en el  tren  era  com  aquella  que  veiem a les pelis espanyoles  dels  anys  50 quan  retrataven al "tonto del  pueblo", cejijunto amb la  llengua sobresortint a mitja alçada entre els dos llavis apretats, però sense boina.

Aquest matí m´he negat en rodó a que es tornessin a  riure de mi  i he tret un llibre  que  farda un ou. He aixecat el cap un parell de cops  i he vist als  meus companys de l´ONU, secció musulmana no agressiva, com trastejaven les seves blackberry i com s´enviaven missatges entre ells dos  i reien perfumats breument de  cuscús i tè de mel...( o no?).

He pensat  per un moment en la  integració, en la capacitat d´adeqüació al medi i com collons s´ho feien per escriure de la dreta  a l´esquerra, i com s´ho feien  per  fer i  enviar els dibuixets propis de l´escriptura aràbiga...

Després de comprovar que  no tenia  el coll tant llarg com per veure  què escrivien( lleig Bagué lleig) he redreçat la mirada  cap el Robert Graves, un britànic catxondo ,  autor de Yo Claudio.

El títol del llibre " Dioses y Heroes de la Antigua Grecia"   em donava  una gran pinta d´intel.lectual si no hagués  sigut perque inconscientment   he tornat a apretar les celles i treure altre cop la llengua. Tècnicament a  això se li  diu reminiscències del passat.. Toma ya.....

Bé, entrem en detall.. transcric un fragment del Llibre que m´ha  fet  molta gràcia  perque vosaltres en tregueu les vostres pròpies conclusions.....

 ".. Frente  Afrodita se sentaba Ares, el hermano alto, apuesto, fanfarro y cruel de Hefesto a quien le encantaba luchar por luchar... Ares y Afrodita estaban continuamente cogiéndose  de la mano y riendo como tontos por los  rincones.... Ares no  tenía modales, ni conocimientos y el peor de los  gustos.... Sin  embargo a  Afrodita le parecía maravilloso....."

Les coses, definitivament, no  han canviat jajajaja-

Per últim i acabar aquest rotllo de despatx la primera setmana post-vacacional  i que m´han interromput  una trentena de vegades( continuo odiant la feina) i ja no se  el que  em dic… donç bé, acabo felicitant a  totes  les Mares de Déu  perdudes. Trobo que es un nom  molt  romàntic…, a la  meva neboda petita  i a la Roser, una  de les meves millors amigues i  la que més m´ha animat,  durant molts anys , a  escriure. Petons a les dues

EL MAPA I EL TERRITORI.- M. Houellebecq

Quan vaig acabar de llegir “Les particules elementals” , fa un parell d´anys,  havia de concloure que estava davant d´un autor raret,  que a l´igual que  Roth i McCarthy( Auster es una papallona inofensiva) , tenien una visió desoladora del nostre món actual però molt més acotada, molt més sincera i propera alhora, i per tant molt més terrible.

La manera d´escriure de l´últim premi Goncourt és curiosa, barreja una precisa descripció técnica amb una pretesa vocació científica. De fet és irònic i de molta mala llet que  en els agraïments del llibre hi figuri la Wikipèdia. Sembla  aparentment que vulgui omplenar les pàgines  del llibre amb una explicació científico-històrica de qualsevol detall insignificant pel relat. Vaig riure molt quan  en observar  un cadáver  l´escriptor  es va polir mitja página del llibre relatant la vida de les mosques. És veritat que semblava ben bé que calqués l´explicació senzilla i didáctica que fa l´enciclopèdia digital. Les mosques petites  no és que  siguin joves, sino que  han estat mal alimentades….

La trama del llibre és tan senzilla com explicar la historia d´En Jed Martin , “un artista”, un fotògraf   que va tenir  èxit fotografiant mapes Michelin i que es va fer ric  pintant olis de   professions i que va acabar la seva  vida fent muntatges videogràfics de  plantes. Entremig hi han poques coses, un calentador, un pare en els sopars de Nadal, una mare suicida , dues  amants curtes i escadusseres, una cap de premsa, un galerista, un  assassinat , dos policies  i per suposat un ampli catàleg de tècniques fotogràfiques i pictòriques explicades directament del seu manual d´instruccions.

Quan vaig acabar de llegir-lo  li havia de donar les gràcies que m´enganxés i entretingués amb tanta informació ( ara sé el que és un Bichon) . El molt cabró però també   em va fer una putada. Va confirmar el meu més terrible dels presagis.

 La única cosa que ens pot deslligar del mapa i del territori som nosaltres mateixos. Podem optar entre  integrar-nos i formar part del rapidíssim engranatge del temps, de l´orfanatge emocional, de la banalitat dels plaers, del sexe pel sexe, de l´obstinació pel treball. Ningú quede indemne, ni el pobre Michou, ni els mediocres ni els artistes. El discurs  que escollim  podrá ser   més o menys entenedor.-Tant se val-

Però del que ens  parla es de la gran solitud , l´ aparaulada , la que no ens expliquen, la que no sabem veure.

I quan tot s´acaba només em lleva una necessitat íntegra d´abraçar algú. Tots hi són  però  fan la seva amb una  felicitat  relativa.

Aquesta  tarda el vent pentina la pineda amb la colònia que  acaba de  deixar la pluja. No  ho sabré mai pintar i a la  cámara Nikon se li ha acabat la  batería. La batería és  recargable, de liti.

un petit comentari

Algun dia comentaré la inquisició a la que ens sotmeten les grans companyies de telefonia. Un simple canvi de companyia d´Adsl m´ha xapat internet com a mínim fins dimecres. Tant se val.. els  feixisites i els dèspotes no podran mai amb mi. És surrealista, de debò.
Però ara estic "en otros menesteres". Transformat en un llagardaix torrat al sol de la Costa Brava, sense  cap més ocupació que  menjar, dormir i llegir... i pensar...
I tot sota un sol de justicia, planificant la nova temporada de feina que comença dilluns 5, els nous projectes(llegir m´incita a  escriure),  cinema del bo, la nova temporada teatral que promet,... nous discos de Tom Waits, Jayhawks.... uf... quina feinada!
I tot això m´agafa en plena  forma. Ja no baixo la mirada, ni la desvio...  tinc els ulls més oberts i, sense ser presumit, diria que  fins i tot seductorament radiants.
Això si que han sigut unes bones vacances. Moltes  gràcies a Prada que s´ha portat com mai, als meus dos nens que són una autèntica delícia de persones i a tots els que m´heu llegit i , d´alguna manera, esteu sempre amb mi.
A la pròxima parada picarem  alt, ni més ni  menys que l´últim Goncourt,,, casi na guaranà.
un petó des de Cala Giverola( Tossa de Mar,  PLaneta Terra)

Pd.- No aneu a veure "lo contrario al amor" que és un rotllo macabeu a no ser que us molin els bombers, el cine  era  com un show de sexy-boys als que no pots tocar el cul( en tot cas espereu que surtin els calendaris  i com a mínim els disfrutareu un any sencer)