EL MAPA I EL TERRITORI.- M. Houellebecq

Quan vaig acabar de llegir “Les particules elementals” , fa un parell d´anys,  havia de concloure que estava davant d´un autor raret,  que a l´igual que  Roth i McCarthy( Auster es una papallona inofensiva) , tenien una visió desoladora del nostre món actual però molt més acotada, molt més sincera i propera alhora, i per tant molt més terrible.

La manera d´escriure de l´últim premi Goncourt és curiosa, barreja una precisa descripció técnica amb una pretesa vocació científica. De fet és irònic i de molta mala llet que  en els agraïments del llibre hi figuri la Wikipèdia. Sembla  aparentment que vulgui omplenar les pàgines  del llibre amb una explicació científico-històrica de qualsevol detall insignificant pel relat. Vaig riure molt quan  en observar  un cadáver  l´escriptor  es va polir mitja página del llibre relatant la vida de les mosques. És veritat que semblava ben bé que calqués l´explicació senzilla i didáctica que fa l´enciclopèdia digital. Les mosques petites  no és que  siguin joves, sino que  han estat mal alimentades….

La trama del llibre és tan senzilla com explicar la historia d´En Jed Martin , “un artista”, un fotògraf   que va tenir  èxit fotografiant mapes Michelin i que es va fer ric  pintant olis de   professions i que va acabar la seva  vida fent muntatges videogràfics de  plantes. Entremig hi han poques coses, un calentador, un pare en els sopars de Nadal, una mare suicida , dues  amants curtes i escadusseres, una cap de premsa, un galerista, un  assassinat , dos policies  i per suposat un ampli catàleg de tècniques fotogràfiques i pictòriques explicades directament del seu manual d´instruccions.

Quan vaig acabar de llegir-lo  li havia de donar les gràcies que m´enganxés i entretingués amb tanta informació ( ara sé el que és un Bichon) . El molt cabró però també   em va fer una putada. Va confirmar el meu més terrible dels presagis.

 La única cosa que ens pot deslligar del mapa i del territori som nosaltres mateixos. Podem optar entre  integrar-nos i formar part del rapidíssim engranatge del temps, de l´orfanatge emocional, de la banalitat dels plaers, del sexe pel sexe, de l´obstinació pel treball. Ningú quede indemne, ni el pobre Michou, ni els mediocres ni els artistes. El discurs  que escollim  podrá ser   més o menys entenedor.-Tant se val-

Però del que ens  parla es de la gran solitud , l´ aparaulada , la que no ens expliquen, la que no sabem veure.

I quan tot s´acaba només em lleva una necessitat íntegra d´abraçar algú. Tots hi són  però  fan la seva amb una  felicitat  relativa.

Aquesta  tarda el vent pentina la pineda amb la colònia que  acaba de  deixar la pluja. No  ho sabré mai pintar i a la  cámara Nikon se li ha acabat la  batería. La batería és  recargable, de liti.