jueves, 8 de septiembre de 2011

Breu Anecdotari

Porto dos  dies molt entretingut amb el  meu nou mòbil( he robat literalment el del meu fill en un clar boicot als xoriços de  movistar) 

Donç bé  resulta que els tàctils no s´han fet per mi  . En els dos missatges que  he enviat pel Whatsapp!!!( la propera paraula que recollirà la R.A.E.L) els  vaig tenir que  refer cinquanta  vegades perque el que els meus munyons  escrivien era  quelcom  semblant a un nou idioma, inventat  per mi ,però sense patentar....( sempre  he sigut un deixat en el tema  econòmic).
La meva imatge d´ahir a la  tarda en el  tren  era  com  aquella  que  veiem a les pelis espanyoles  dels  anys  50 quan  retrataven al "tonto del  pueblo", cejijunto amb la  llengua sobresortint a mitja alçada entre els dos llavis apretats, però sense boina.
Aquest matí m´he negat en rodó a que es tornessin a  riure de mi  i he tret un llibre  que  farda un ou. He aixecat el cap un parell de cops  i he vist als  meus companys de l´ONU, secció musulmana no agressiva, com trastejaven les seves blackberry i com s´enviaven missatges entre ells dos  i reien perfumats breument de  cuscús i tè de mel...( o no?).
He pensat  per un moment en la  integració, en la capacitat d´adeqüació al medi i com collons s´ho feien per escriure de la dreta  a l´esquerra, i com s´ho feien  per  fer i  enviar els dibuixets propis de l´escriptura aràbiga...
Després de comprovar que  no tenia  el coll tant llarg com per veure  què escrivien( lleig Bagué lleig) he redreçat la mirada  cap el Robert Graves, un britànic catxondo ,  autor de Yo Claudio.
El títol del llibre " Dioses y Heroes de la Antigua Grecia"   em donava  una gran pinta d´intel.lectual si no hagués  sigut perque inconscientment   he tornat a apretar les celles i treure altre cop la llengua. Tècnicament a  això se li  diu reminiscències del passat.. Toma ya.....
Bé, entrem en detall.. transcric un fragment del Llibre que m´ha  fet  molta gràcia  perque vosaltres en tregueu les vostres pròpies conclusions.....
 ".. Frente  Afrodita se sentaba Ares, el hermano alto, apuesto, fanfarro y cruel de Hefesto a quien le encantaba luchar por luchar... Ares y Afrodita estaban continuamente cogiéndose  de la mano y riendo como tontos por los  rincones.... Ares no  tenía modales, ni conocimientos y el peor de los  gustos.... Sin  embargo a  Afrodita le parecía maravilloso....."
Les coses, definitivament, no  han canviat jajajaja-
Per últim i acabar aquest rotllo de despatx la primera setmana post-vacacional  i que m´han interromput  una trentena de vegades( continuo odiant la feina) i ja no se  el que  em dic… donç bé, acabo felicitant a  totes  les Mares de Déu  perdudes. Trobo que es un nom  molt  romàntic…, a la  meva neboda petita  i a la Roser, una  de les meves millors amigues i  la que més m´ha animat,  durant molts anys , a  escriure. Petons a les dues

No hay comentarios:

Publicar un comentario