Avui a les notícies tres successos sagnants; un paio acusat de maltractaments i tirat al carrer entra en una església a missa de vuit i mata( a l´atzar i anàrquicament) a una dona embarassada de nou mesos que anava a donar a llum demà mateix; una mare depresiva mata als seus dos fills de 3 i 11 anys afogant-los a la banyera ; un fill de 40 anys degolla a la seva mare.....
Hi han coses que no creus que et puguin passar mai a tu i acostumem o bé a obviar-les o a criticar-les amb massa lleugeresa. En el millor dels casos ens limitem a compadir-les.
És veritat que aquests casos són extrems( sortosament infreqüents) però si que t´ensenyen els límits de la condició humana, la desesperació, el poc apreci per la vida mateixa....
Sempre em faig la mateixa pregunta: Què collons se li ha passat pel cap, com ha pogut arribar fins aquí....?
Atribuir-ho a la bogeria és massa fàcil.- Hi han vegades que un no domina la seva vida per una enfermetat, però n´hi han molts que no la dominen perque la que tenen no la discuteixen, no l´analitzen o simplement no pensen mai amb ella. Les coses van com van diuen ... i aleshores venen les sorpreses
Aquesta cançó de Dylan sempre m´ha impresionat. Deteniu-vos a escoltar-la bé. Jo he après moltíssim d´una lletra tan curta.- A més d´un li posarieu noms i cognoms; a més d´una potser la coneixereu.. El ventall és amplíssim
Algú pot pensar... ja està aquí el místico-tragic-trascendental però ... què voleu que us digui! No puc, ni vull passar-ho per alt..... La meva mare sempre anava a missa de vuit
No hay comentarios:
Publicar un comentario