Matt Berninger i Paul Giamatti

Dues recomancions.-

Després de  tanta merda  televisiva i cinèfil.la que ens  envaeix sense  cap tipus de  mirament , fem un parèntesi i apartem-nos de la  carretera, en el lloc on reposa una petita tribu d´inclassificables i irreductibles supervivents.

La resistència  ha  estat retratada secularment  com  els herois  anti-sistema, en contra de les injustícies, en contra del mal.

Ara els anti-sistema  formen part de la tribu del sistema. Mola seguir la corrent i mola no seguir-la. La gran tribu els  ha acceptat  als dos. A uns els continua atontant i als  altres els deixa berrejar com a nenetes  cridaneres   però inconscientment inofensives, tatuades i amb forats a la pell que els hi ha traspassat el cervell.

Com deia Aristariain : mira  si es  forta i es sent segura  la dreta que fins i tot deixa que  hi hagi  una esquerra,

Els que estan fora del sistema ara són anti-herois, els que tenen un gust i un discurs propi,  alterable quan els donen una opció millor,sensat i basat en el sentit comú, sense marcianades, sense  crueltats assentades en un ego al que s´ atreveixen dir-li personalitat o caràcter. Gent bona que com deia  Machado "cuando hay  vino beben vino y si no agua fresca"....

Qui són els bons? No us ho sabria dir...Ningú pot ser tan pretenciós....

Però sí que puc dir que considero que  actualment, el millor actor que  hi ha es diu Paul Giamatti. La seva composició del Rei Joan a "Templario" és l´única cosa que val la pena de la peli. I ara en tinc dues d´ell per  veure " El Mundo segun Barney"  i "Win win win". Les dues prometen.

Fent un pre-visionat d´aquesta última veig que en els  crèdits finals  surt un tema  inèdit d´un  grup espectacular que es  diu The National. Tothom diu que Eddie Vedder de Pearl Jam és  el millor "cantant " rock de l´actualitat però personalment em decanto pel xorro de veu que  té el Matt Berninger.

Us poso el video. Vosaltres  veureu, vosaltres decidiu.

Un petit rotllo i la Sara Mclachlan

Va, que  tinc  ganes de  xerrar:

Resulta que  sempre m´ha agradat el nom de  Sara.

Primer perque de  petit , a les classes de  catequessis del Pare Sebastià, ja flipava  amb  la història d´Abraham  a qui Déu  va ordenar que sacrifiqués al seu primogènit, Isaac.
Jo m´imaginava el pobre nen com  pujava la muntanya carregat amb un farcell de llenya  mentre preguntava al seu pare: papa , papa: on està la cabreta que hem de sacrificar?....  mentre el vell li contestava, tranquil nen que la "cabrona" ens espera a dalt el turó.
Mare de  Déu quina intriga! Mentre miràvem la  diapositiva del vell  sàdic enlairant  la daga  la de coses que se´ns passaven pel  cap. La primera que  Déu era un autèntic cabró i la  segona que  si allò era una moda valia més que quan  arribessim a casa  ens  afanyessim a  fer els deures i no expliquessim massa  el que ens  havien ensenyat.
Però no, mira.... resulta que Déu no era un cabró si no un catxondo al que li agradaven les brometes xungues... una mena de precursor  del  jackass, perque ens  entenguem....
Amb els  anys  la història d´Abraham i Isaac ha pres una altra  dimensió. Diu la Bíblia que Sara era estèril i que Abraham la va prenyar quan aquest tenia noranta anys... jaja..
Cap la possibilitat que la nit de marres el vell s´hagués fotut un festival d´astromoni i que l´al.lucinació li donés per empinar "la gran daga"  però ....no se , no se.
També diuen que la Sareta era molt bella i molt més intel.ligent que el seu home....
Ara s´enten la mala llet que  sempre han tingut els  jueus. En el fons mai s´havien cregut ni la historieta d´un pare nonagenari ni el  gran conte de la Marieta i el colom . Un home  traït és un home perillós.
Deixem la Bíblia i tornem més a prop...
Sara és també el nom de la  primera dona de quatre dels cinc fills  reconeguts de  Dylan. Una merda perque si en comptes de  quatre  n´hagués  tingut sis , és a dir una sis-quatre, ara  m´estaria  sortint una conya collonuda imitant l´anunci  d´aquella cerveseta amariconada ...
No arriba al  divertiment que es  veure com els pobres  cambrers  apunten un cafè sol descafeinat de màquina amb  got o un tallat descafeinat de  sobre curt de  cafè  amb la llet freda i sacarina, però té el seu punt.
Posa´m un Shandy... un què?..... un champú... un què? ( compte que si el cambrer es  tia es pot creure que li estàs insinuant que porta el cabell brut i probablement  caigui babeta sal.libera, insípida i incolora, en la  teva beguda)... una clara..... ahhhhhhhh, cerveza con limoná de toa la  vida.....
Donç bé, la dona de  Dylan  es  veu que era una mística( o el que ara anomenaríem com a pseudo-psicòtica o tarada)  i  quan  el  va deixar  les grans emisores de  ràdio americanes   deien: " El jueu de Minessotta es divorcia" (.... jajajaja ho veieu?????? Abraham , Josep i Dylan).....
Per anar acabant diré que Sarah es  una de les meves  cançons preferides de Fleetwood Mac-Stevie Nicks i el nom  del cognom més impronunciable de les cantautores canadenques, nascuda a Nova Escòcia....Mclachlan.
Sempre  he tingut problemes  amb els  buscadors del you tube per trobar aquesta  cançó, primera perque  no li encertava el cognom ni a la de tres   i segona( després de la sis-quatre) perque si posava I love you em sortien milions i milions d´entrades( la més curiosa la d´un indi chamaquito de Quito-Ecuador, baixet i grassonet , que cantant a Frank Sinatra li professava el seu amor etern a la Bar Raffeli  ) Optimista el noi....
Però es  veu que, des de el cel, la Sara ha deixat sortir a l´Abraham( El pobre il.lús encara es creu que ella s´ha empassat l´excusa  de que Déu el  cridava)  i m´ha il.luminat en trobar aquesta meravella, de la que  havia perdut el rastre i la memòria  fa alguns anys...
Gràcies Sara.

OVERLOOK-MARIA TAYLOR

Poques  vegades recomano un Cd sencer.  Aquesta n´és una.

No us perdeu el nou disc de la Maria Taylor. Es diu Overlook i és una  autèntica meravella.

M´encanta aquesta tia.

Diumenge al Puigmal

tres quarentons i un de gairebé 30 al Puigmal el dia de més calor de l´anys. L´estat de  forma era  divers però si la fita era arribar a  dalt, això ho vam fer-ho tots.

No cal esmentar  les  seqüel.les de  tot plegat perque no es qüestió de desprestigiar-nos però set hores  caminant  passen  factura al més pintat.

Jo anava  amb els dos millors  amics que un es pot imaginar i realment  vam exercir com a tals, els que podien esperant els que no podien, alguns  xungos a la pujada, d´altres cascats en les baixades ( els putos quadriceps!!!!). Algú vacil.lava un altre es picava, però això és així des de (ara si), fa més de  30 anys.

I hem anat creixent, sempre de  costat, tenint-nos localitzats, sempre a la vista, perque qui ho necessiti no li calgui  cridar perque l´altre el pugui sentir.

Uns afortunants que porten molt de temps currant-s´ho.

ELI PAPERBOY REED

Eclecticisme....diversitat..... uhmmmmmm, wai........

Un blanc cantant com un  negre...,

un vell pot ser molt jove, i un jove pot ser molt vell.

Que d´altres estiguin atents a les radio fòrmules. Estaran al lloro , per descomptat....

Nosaltres estarem fora d´onda però.... que algú em discuteixi que  els peus no se´t mouen sols

La qualitat no té colors. Let´s dance  babes......

Matthew Perryman Jones

Les noves sèries americanes son el portal  d´entrada  de nous i molt bons musics..- Un d´ells es  el  Matthew Perryman  Jones, de Nashville-Tenessee oh yeah.

He llegit que la  cançó va sortir en un episodi d´Anatomia de Grey.- La sèrie no  ho se perque  temps no en  tinc  massa, però la  cançó és una delicatessen en tota  regla.-

Aquest setembre treu nou Cd del que  he  escoltat ja dues peces.- I promet... joder si promet

oh my heart-REM

Michael Stipe és un gran lletrista, intel.ligent i hiper-sensitiu.

Cada  cançó  té el seu propi mar , pintat de diferents  colors.

Tu esculls el que vols. No cal que res sigui explícit.

És una sort i una desgràcia entendre-ho tot.

I aquesta preciositat  parla d´un cor  que ( recollides totes les peces),  torna a algun lloc,  algun lloc  que el necessita per tornar a començar.

Com us deia podeu pescar-hi totes les sensacions que  volgueu. Jo vaig fer meves  només  dues  frases:

"The storm didn´t kill me, the government changed"

oh YEAHHH......

Duets

Fa alguns  anys es van posar de moda  els discs de  duets. Però  a mi, el que més m´agrada té més de  60 anys...

Va com va... començo a estar al 100% de tot i això es nota.

Vaig d´Est a Oest, de Nord a  Sud  en  tres segons. El meu cap està plenament "on line". M´he desfet de tota la palla, de les pretensions absurdes. Estic per qui vulgui, i qui no vulgui ell s´ho perd.

Si ara esteu llegint això , jo us dono la benvinguda i el meu cor us dona les  gràcies.  Entre tots ( és il-lús pensar que tot ho podem fer sols) hem passat de  les  7.000 visites i encara no hem fet un any....

I per celebrar-ho un clàssic; flipareu amb aquesta versió.-

petons for everybody

My morning jacket

Avui ha  estat un dia de platja. Al matí a Lloret( a una mitxa entre nudista i vestida)... Hi havia de tot, molt peixito suelto, sardinetes i alguna cova sense revestir.... bé... curiós. El lloc es preciós. jeje

Per la tarda segona sessió a Calella  Beach.Tocava fer feina i m´he dedicat a fer una selecció d´un  grup americà que m´agrada  molt. Son els My Morning Jacket.

Hem de considerar al Jim  James com un dels millors  cantants de l´actualitat , té un xorro de  veu impresionant( falset inclòs). No obstant però són un dels  grups que jo en dic "tònica"... o t´agraden o els odies. Segurament la primera escolta no us  digui res però són addictius.

Us en poso dues , una preciositat que es  diu "Golden" de  fa uns  anys i   una altra del seu últim disc de  fa molt poquet... es el Holding on to black metal.... no puc deixar d´escoltar-la...

vwoooooooooooohyeaaaaawoooooh

Les petites històries de Mohammed Jinks

El Sr Jinks corre cada dia de 7 a 8'15 i és curiós observar un parell de  fenòmens.
Primer, el factor edat. Estic per  preguntar a l´Ajuntament si es veritat que la platja de set a nou està reservada únicament per majors de 60. Sóc el nen del litoral!!!!.

El senat es reuneix generalment en grups de tres, els de  dones en paral.lel , perfectament alineades  i amb un ritme tan marcial que  no desentonarien a la desfilada que es fa cada any el dia del Pilar a Saragossa. No puc distingir de què parlen , millor passo de llarg ...

El peregrinatge dels homes és inherent a la seva essència... dispers, autòmata, solitari.... o caminen o parlen però dos coses alhora.... va a ser que no.

L´altre tema que m´amoina és : on estan les  gavines?...Se m´acudeixen dues respostes a tal misteri.

Una: si gosen molestar als esquadrons femenins dels que  he parlat abans saben que son gavines  mortes i millor apartar.se del seu  camí.

Dos: com carronyeres que són  es deuen haver begut totes les restes de mojito garrafoide  dels xiringuitos i ara, o estan a l´ UVI gavinera o li estan ballant els pajaritos als seus amics coloms, qui alhora, empastillats  de  les xuxes que deixen els nens a la plaça  les responen  amb una versió breakdance de la Macarena.

Bé  he de marxar... fi de la primera  història. Pròximament  vindrà el Ramadà i les noves aficions hippies d´en Jinks, que s´ha tornat un esotèric  amb cadenetes, barba  i polseres i on les casualitats  mai el deixaran de  sorprendre....

Y ahora unos breves minutos musicales....

Pd.. jo conec una noia que es diu Jennifer... però els seus pares, que eren uns  visionaris  van ser els precursors dels combinats impossibles ( coca cola amb menta...) i li van  posar "Jennifer Irina". He consultat a la Wikipedia i en cap moment diu que Stalin va visitar Castefa.....

Going to a town-Rufus Wainwright

He tingut la  sort de veure´l en directe i és un autèntic showman amb una qualitat extrema.

Aquesta  cançó  em posa la pell de  gallina, i d´ella em  quedo amb  aquesta  frase:

 

Tell me, do you really think you go to hell for having loved?( diga´m, de veritat creus que aniràs a l´infern per haver estimat?)

A disfrutar...

 

Nous fitxatges

Anem descobrint coses  noves.
Uns yanquis que es diuen Scars on 45.- Ho fan molt i molt bé.
´Des de Deacon Blue sempre m´ha agradat la combinació de  veus home-dona.
Let´s rock babes.

DON´T GIVE UP-PETER GABRIEL

El divendres  vaig sortir amb un bon amic meu, un tio que el seu  objectiu més proper és córrer 1 km  en menys de  5'30m. És increïble que el seu futur laboral es concreti en tal xorrada, però les coses estan molt difícils( n´hi han masses que no en són conscients i passen de  tot)  i dono fe  que el xaval està lluitant contra tot el que ell és per aconseguir-ho.

Sota la influència subliminal de dos  gin tonics i una  botella de vi negre vam caminar  un parell de vegades el nostre  poble  . No vam parar de  riure ni un moment  i per Déu que la seva  situació personal no és per descollonar-se de  res.

Ell i jo ens semblem  com un ou a una  castanya i encara que ell no ho sàpìga l´admiro profundament. No té res material però està envoltat de  gent que l´estima i que l´aprecia per la seva noblesa, per dir el que pensa, per mullar-se, per no amagar-se, per donar  la cara  en tot, per que és molt bona gent....

De veritat que li desitjo que  superi les proves de setembre.  Però si no ho fa segur que trobarà moltes espatlles  en les que abraçar-se i això nens és un puto privilegi.

Jo sense  cap dubte li oferiré la meva  com ell me la va  oferir l´any passat.

Però escolta´m bé, per  fer el que  fan  en el  video necessitaré mitja dotzena de gin -tònics... Mariconades, les  justes.

Amanda Shires

ummm.. agost... vacances...

Aquestes no seran com les de l´any passat, ni molt menys.... faré el que m´agrada... , correr cada  dia a l´alba per sentir-me un puto afortunat  esmorzant  el perfum de la brisa i la sal... anar a la platja a quedar-me mig conguito. Gaudir de  tots els amics que  també vulguin gaudir de mi.- Tenir el  delit i l´empenta per descobrir coses noves, no estancar-me, i , evidentment  compartir-les...

Ummm... i ara  recordo el  tren i em  ve el cap aquesta  cançó. Segurament  no tindreu ni punyetera idea de qui és l´Amanda Shires, però aquí estic jo per  presentar-vos-la.-

Com diu ella ; The plan´s no good without the train.

M´encanta aquesta tia

Vaig traduir aquesta  cançó el 16 de setembre de 2010, en plena hecatombe

El temps ha passat però no la seva bellesa.

Sempre tornem als clàssics, a tot allò que ens ha estat  bo alguna  vegada-.

Només la veu de la Tori i un piano....

sobren els comentaris a aquesta meravella

Xerrera

 Una mica més de xerrera abans de continuar  treballant a les 5 de la  tarda quan hauria d´haber plegat a les 2

Mentre els indignats    van fent  repicar les olles  i estan un mes  de gorra  a la Plaça Catalunya i mentre els menys agosarats continuen anant-se de festa , birra va i birra ve, amb la  santa consigna de que ells no poden  fer res per  canviar el sistema( o simplement passen de  tot), el deute públic espanyol ha  superat la barrera dels 400 punts.  Catacrack.

Per resumir-ho és tan fácil com dir que els diners que em presten els hauré de tornar amb més interessos dels normals. I com podré tornar el  capital que em deixen  i  els seus   interessos? Donç  com  ho fan les  families normals( ara em dono de  baixa del mòbil, ara no vaig a  sopar, ara retallo per aquí, ara per allà….) .-

L´Estat té dues  maneres de  finançar aquest sobre cost, o pujar impostos o retallar despeses…. Ahir llegia que entre l´Hospital de Calella  i el de Blanes  faran  fora a més d´un centanar de persones  i que més de  1.200  veuran reduïts els plusos, jornades  laborals i conseqüentment nòmines….Quantes hipoteques no es podran pagar? Quants matrimonis o parelles  es trencaran per no suportar  una pressió   que l´Estat del Benestar no ens  ha ensenyat? Quantes persones començaran a vagar per aquests carrers de Déu tirant currículums sense  cap mínima expectativa decent de trobar feina? Quants d´ells s´avergonyiran i ho pagaran amb els que més estimen? Quants d´ells hauran de dir que no quan els seus  fills els demanin anar al cine?

Pensar que  res d´això ens  pot afectar és il.lusori i pensar que passi el que passi ho superarem és fictici. A la majoria no ens  han entrenat per patir.. Imaginem-nos un mal de queixal bestial…. No el podem controlar, ens descol.loca, ens  fa rebotir-ho  tot contra la paret, ens  incita  a xutar-nos de  whisky  perque ens adormi el dolor…Contra el mal de  queixal ,voltaren, però, i contra el dolor de l´ànima….???

Aquesta  setmana el Tribunal Constitucional refrendava la tesis dels  bancs  en el sentit de que quan no puguis pagar una hipoteca treuran el  teu pis a  subhasta i amb el que en treguin pagaran el que deus. Pero si amb el que treuen no arriba a pagar tot el deute, el continuaràs devent amb els  teus propis béns , nòmina etc etc. Sense pis i amb deutes. Ja.

Si veus  qualsevol noticiari te n´adones que  el rigor brilla per la seva absència. En comptes de conscienciar el que  fan és distreure´ns amb tonteries, les mateixes tonteries amb les  que vivim  cada  dia,  fins  que arriba  aquell dia en el que ens adonem  que  les tonteries no ens serveixen, no ens omplen, no en tenim prou, en volem més, les gracietes dels compis  de birres ens la rebufen…

Em sap greu que  tres  nanos es  matin en un accident de tràfic a Zamora però aquesta noticia no es mereix una primera plana a un diari estatal . Mentre no ens passi a  nosaltres vivim en el mon  feliç d´Aldous Huxley, compadint-nos absurdament, de les penes concretes i puntuals d´uns altres.

M´espanta. No m´agrada el que  veig i la meva intuició em diu que no millorarem a curt termini. Com deia  Bob Dylan,  m´importa una merda l´economia, m´importa  una  merda l´astronomia, però el que  realment em  carda es  veure a la  gent que estimo com es tornen uns ninots en mans dels altres….

I qui són aquests altres… una hipoteca que he de pagar si o si, un jefe que m´explota mes sabedor de la meva precarietat i de que necessito la  feina, un fill que s´avergonyeix de mi perque no li dono el mateix que els donen els pares a amics seus,  una parella desquiciada pels nervis…..

Veieu com si que ho tenim a la vora?

si és el que tu vols - ANTONY

Tornem amb les  reposicions. Aquesta  també estava traduïda...

L´altre dia discutia amb el meu amic Xose Senen de quines eren les millors versions del Cohen. Només vam coincidir en aquesta.- I és veritat  que en alguns  casos determinats les  versions són millors que l´original.

La versió que  fa l´Antony és simplement espatarrant. Si aquesta cançó no us posa la pell de gallina no sé quina ho podrà fer....

També la podeu fer servir per un test de sensibilitat. No és xul.leria. És una  simple  qüestió d´ubicació, ni millor ni pitjor. N´hi han que estan més a gust amb la keka del Crackòvia( olé per ells)...

Però jo, que voleu que  us  digui, aquest és el meu territori, on em sento a gust, on estic bé. N´hi han poquets i estem molt amples....

Només el títol és una bellíssima declaració d´amor.... N´hi han que deixen fer per por a que els deixin , per que així es creuen que són guais, o simplement perque a ells  també els deixin  fer.... Quid pro quo....

N´hi han però que fan el que  cal i  deixen fer quan , realment, voldrien una altra cosa.

Aquests són els que valen... Aquests són els bons....

RED RIVER SHORE

Aquesta ja estava traduïda al blog, però com és temps d´estiu i estan de moda les reposicions… jejejeje. Faltava però la música

En Dylan sempre ha explicat  històries. Com a  bon trovador sempre  hi ha un  polsim de poesia, la justa per fer-la màgica.

Aquesta és  una història d´amor  correspòs en el que ella , en un moment determinat, diu que “no”,. “Ves cap a casa i viu una vida tranquila”….

Però  ell, aclaparat, se n´adona que el seu  sacrifici  fa  més  gran el seu amor per ella…., sap que sempre estarà amb ell, que no marxarà mai, faci el que  faci, digui el que  digui, encara que estigui “trapped in the fires of time”( atrapat en els incendis del  temps), guau!, com la canta

L´última estrofa és sublim “ de vegades  sembla que ningú em va arribar a  veure  mai aquí “

Sentir que no passes de llarg, que algú s´atura i pregunta per tu , sentir.-te  observat, cuidat i mimat i que  vegin el teu veritable “jo” és una sort incontestable.

Observeu la gran dicció i musicalitat  cantada de  Dylan. Si feu una mica de memòria veureu no que recordeu apenes  cançons que expliquin històries  i ho facin tant bé