Dissabte passat se´m va ocórrer anar a treure´m el queixal del seny.
Aquella cosa vestida de blanc, que no tenia res de pur ni menys d´immaculat , tenia ganes de fer forats, i com nen avorrit amb un rasclet a la platja, va començar a cavar tres metres per sota les genives.
No sé si era un trauma infantil, una nit mal follada, o els resquicis que tots tenim de psicòpata, però el resultat de la barbàrie va deixar la meva boca igual d´impúdica que l´obra pública.
I ja em veus a mí tota la setmana amb tres grams diaris d´ibuprofè, amb accent obert a la è per fer-ho més ridícul i còmic.
Però la meva fè, que es preparar a un rosset pijeres perque doni la fè, era malaltíssament al.lucinògena.
Només veia ratlles blanques, sense pols(polvos és un barbarisme xulíssim) que anaven omplint-se de palets i puntets negres, alguns rectes, d´altres guerxos i alguns que dibuixaven llunes sense omplir.... que romàntic!
El més curiós era que quan li ensenyava les meves magnes obres pictòriques al rosset( que crec que és més de missa que no pas adicte al LSD) , les agafava amb ànsia i sortia per la porta fent saltironets com un tirolès ,ventant les làmines a l´aire...
No m´ho ha dit, però crec que les va vendre totes....
Però jo continuava (més concentrat que el Fairy) amb el meu dolor. Per una vegada vaig desitjar que fos un mal d`ànima pero Déu( com tot Déu assetjat pels mercats) estava massa enfeinat indultant brokers d´una merescuda foguera.
I encara que el cel no pot fer ( crec) fallida, el barbut blanc no em va fer ni puto cas, abandonant-me en un terrible ,i dessolat ,i silenciós, martiri buco-facial.
Al calendari xinès els Bagué som eriços i , quan alguna cosa no funciona, tanquem la closca i d´allà no surt ni un mal pet de bròcoli caducat.
I aleshores es creen les llegendes, els mites, les fàbules, les històries de misteri i terror sobre un home abduït pel seu silenci... amenaçant, intrigant, de comportament estrany, potencialment perillós....
Però crec que hauríem de ser més valents. I quan veiessim l´ogre que entra al poblat amb les celles de vendetta, encrispat, amb els punys apretats i amb quatre bombolletes d´espuma sotint-li de la boca, en comptes de rebre´l amb forques o tancar-nos a pany i forrellat, hauríem d´atrevir-nos a dir-li: I a tu què et passa?
I estic segur que entristiria el rostre i somicaria com un nen per una mica més d´ibuprofè.
No hay comentarios:
Publicar un comentario