Roser

Roser.

He començat aquest  texte cinquanta mil  vegades. La meva obsessió per fer-te justicia  m´ha fet desgastar gairebé del tot la tecla del retrocés.- Al  final  he decidit tirar pel dret.

Encara estic  al.lucinat , sorprès, emocionat fins el moll de l´os,  afortunat, immensament agraït pel teu regal. 

Quan els  he fullejat he comprovat que la meva memoria  ja és escassa donç  la majoria de poemes  i escrits   fets en  20 anys i que  has recollit  de manera primorosa  ja no els  recordava.

Què puc dir que sigui més sincer que donar-te les gràcies?

Podria haver-te fet aquesta mateixa  carta  i enviar-te-la per mail  però he preferit fardar públicament d´amiga i de segona mama. Em sento un gran privilegiat.

Recordes que algunes  vegades havíem parlat del Conor Orbest , un  xaval que  amb apenes  20  anys  va escriure una  cançó  que es  deia Let´s not shit ourselves  i que escrivia  que el misteri de la  vida només  era “ estimar i ser estimat”. Simple, però amb tota la raó del món.

I per tu, des del primer dia que  vaig entrar per aquella porta, m´he sentit estimat .. i a l´abril de  2014  ja farà 20 anys, i el sentiment és el mateix, em sento molt , molt estimat…

Quan em dius  que  em passa  alguna cosa, que no sóc el mateix etc etc  per una part penso  que t´equivoques  però per l´altra penso… que guai, tot i no veure´ns encara em cuida com si fos ahir…

La distància  no és que  causi fredor com  sempre s´ha dit. No ho crec. Més aviat penso que la distancia el que  fa  és malinterpretar-nos, confondre´ns…. Estic completament segur  que  si estiguessis  amb mi només una  tarda deixaries d´amoinar-te. Segur.

També hi ha una altra cosa. I és que no vull despatxar-te amb un minso whatsapp o amb un mail de circumstàncies.  Moltes vegades vull explicar-te coses  però sempre hi ha alguna cosa que ho  impedeix, un client  que entra per la porta sense  avisar( i ho saps) una trucada que et trenca el rotllo… qualsevol cosa….

Però en el fons no estic preocupat perque  saps  perfectament que jo també t´ estimo  i se( i em puc imaginar) per tot el que passa en la  teva jubilació. Tant de bo pogués ajudar-te  …

En certa manera   em faig present  a tots  a qui  estimo, alguns en el dia  a dia ( és durillo aguantar-me a casa i al curro), d´altres en dinars ocasionals i a tots  els que  vulguin, coneguts i estranys anònims  en el bloc.  La meva música sóc jo.

Podria  acabar  amb  les típiques promeses de bona voluntat, de  que ens  veurem etc etc etc però  millor deixar-ho a l´arbitri de l´avenir que sempre  ens  sorpren, per bé o malament.

Prefereixo acabar-ho amb un t´estimo  Roser , amb un petó,  i  amb una bona cançó, la meva preferida del Cohen, una que parla que no podem creure´ns que res ni ningú ens pertany del  tot,  i que un dia  simplement  ens poden guanyar i que el més important per superar el dolor es saber  perdre …

Fins aviat