domingo, 15 de enero de 2012

Qui té por a Virginia Woolf?

La primera  vegada que  em vaig topar amb un texte de l´Edward Albee va ser fa alguns  anys al Romea amb l´obra “ La Cabra o qui és Sylvia?”.
El treball del Josep MªPou era excel.lent si li treiem unes petites dosis d´amanerament tècnic que no el  feien del tot creïble. Però el contingut era massa bo com per parar-se a  reparar en aquests  detalls. Què pot fer que un home deixi la seva dona i s´enamori d´una cabra?.-
Tot allò que ens sembla improbable pot succeir quan menys ens  ho esperem. Res ens passa  fins que ens passa. I les conseqüències són terribles per imprevistes.-
Ahir vaig anar a retrobar-lo  amb el seu  clàssic : Qui té por a Virginia Woolf?.
En la vessant merament dramàtica el  treball del Daniel Veronese és impecable i alhora implacable. El cinisme és l´únic patrimoni propi dels emocionalment intel.ligents. Com deia un gran savi anglès.- El cinisme es fer-nos  veure les coses com realment són, no com nosaltres volem que  siguin.
Fer riure enmig de tant dolor només s´ho pot permetre qui  n´és conscient del seu avast. Qui l´ha reconegut, i és capaç de separar-lo, i presentar-nos-el.
No sabíeu que existia el dolor?. Doncs aquí el  teniu. A veure com el  gestioneu vosaltres…. Aquest és l´objectiu de qualsevol mestre.
Que la maduresa es correspongui amb l´edat és només una coincidència . Però si que és cert que  més temps implica necessàriament l´augment de la probabilitat de que ens passin coses.
És així com un  jove  professor de  biologia empra el seu  temps en l´ambició, en la planificació del seu  brillant i ric futur.- No li ha passat encara  res  de prou important que el faci  canviar.
És veritat que només prosperen els  que tenen sort,  els inconscients  i els  que no tenen  cap mena d´escrúpols.-  N´hi han que creuen que el treball és un fi en si mateix i no són capaços de concebre´l com allò que realment és: un mal necessari perque tu i els  teus puguin subsistir. Fins i tot n´hi han que l´agraeixen perque així estan entretinguts….
En George és un professor d´història mediocre. La Martha és una nena consentida i capritxosa,. Tots dos s´han aniquilitat en l´amor que es professen i als qui els  sobrevola un  fet massa dolorós com per parlar-ne,n. “ Aquell petit cabró” diuen….
Oscar Wilde deia que és bastant dificil no ser injust amb qui  realment t´estimes. Tots els altres són figurants, convidats, comparses… persones que uses i que t´usen perque passi el  temps de la millor manera possible.
Quan estimes algú s´obren totes les llicències. Llicència  també per odiar-lo, criticar-lo, menystenir-lo, ignorar-lo. Creus que és un preu que  ha  de pagar  per haver arribat tan a dins del  teu cor.
I això és el que  fan el George i la Martha. Beure i intentar-se destruir l´un a l´altre  només  per dir-se, en infinita tendresa, que  tots  dos  ja  estan auto-destruits  per no haver pogut tenir aquell  fill que el seu amor es mereixia .
El final només el pot entendre algú que hagi estimat  de veritat a algú, alguna  vegada.

2 comentarios:

  1. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

    ResponderEliminar
  2. Aixó es veritat; peró penso que es una cuestió de confiança: amb la persona que comparteix amb tu la vida, no tens res a amagar i et mostres tal com ets. Amb amics, familia... potser hi hagui un punt on saps que no tens "tot el control" sobre la persona i et mostres més tolerant. A mí em passa. Una vegada no sé on vaig llegir (no amb aquestes paraules) "la verdadera amistat consisteix en saber qué pots esperar de l'altre persona", el que ve a dir que no esperis més del que cada persona et vulgui donar. Cuan exigeixes alguns compromisos de forma unilateral, potser et trobis amb un mur. Aixó mai passa amb la teva parella. O almenys no deberia passar.

    ResponderEliminar