Però el meu cap està a petar, més fresc que mai, lúcid, sencer i fins i tot diria, que una mica pervers.
A la meva vida he llegit moltíssima música, molts poemes, molts relats breus, moltes petites històries.-
De vegades em sap greu no haver llegit més coses que passessin de les trenta pàgines però no em queixo per res de com m´ ha anat la vida.
Del que si que he tingut cura és de la diversitat, de la pluralitat de fonts com a base de qualsevol tipus de coneixement, de cultura.
Que m´aportin i aportar. Generositat en donar i agraïment en rebre. Aquesta és la clau.
I un dels escriptors que més m´ha aportat aquests anys és el Conor Orbest.
Els seus dos primers discs com a ànima dels BRIGHT EYES( quan apenes passava dels 20 anys) són dues obres mestres.
Després, amb la fama i sobretot la manca de gratitud, el va fer caure en picat.
El nano, que té trenta i pocs, s´està recuperant i aquest últim Cd té tres o quatre petites joies que anirem descobrint.
La primera és aquesta nit al llac desconegut i que parla una mica d´aquesta sensació. En alguns trossos d´aquesta cançó m´hi sento molt identificat
NIT AL LLAC DESCONEGUT
Bé. No fa falta tenir massa imaginació,
només cal que miris aquella fotografia.
No necessito la meva concentració
per saber que ara mateix estic molt cardat.
Quan em vaig perdre a mi mateix
de passada també et vaig perdre a tu.
No sé qui dels dos va aguantar-se dempeus
i va guanyar.,...
No cal ni fer menció d´aquelles
bestieses de somnis que teníem
però que sapigues que encara estan
donant voltes pel meu cap.
Vaig sortir a caçar fama i fortuna,
i el camí va ser molt ben escollit.
Anés on anés totes les portes se m´ obrien
però una vegada dins només tenia
ganes de fotre el camp.
Quan trenco el meu cor sé que el teu
també queda del tot trencat.
Només desitjo mantenir-me a ratlla.
Però no puc deixar de viure el moment
i és precisament això el que m´està deixant enrera
i és precisament això el que m´està deixant enrera
Quan no puc dormir el meu cap dibuixa un cercle
miro fixament el ventilador del sostre.
Quan tanco els ulls i sento el vent com bufa
el meu llit es converteix en una bassa d´oli.
Estic a la deriva en aquest llac desconegut,
però ara mateix estic flotant
i puc veure com són realment les coses.
Gairebé tot podria arribar a ser perdonat.
Amb tot el que ens queda és
amb allò que haurem de viure.
Amb tot el que ens queda és
amb allò que haurem de viure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario