Últimament estic veient que la gent que m´envolta se n´adona quan desconnecto. Alguna cosa no dec estar fent bé. Sempre ho he fet i apenes se´m notava.
Alguns fins i tot s´amoïnen però us ben juro que no tenen motiu. Encara que pugui semblar el contrari pels escrits del bloc, normalment estic de bon humor i m´imagino historietes vàries per riure´m amb mi i de mi mateix ( que ho faig, i molt molt sovint).
El que passa és que o bé una vegada pensades no me´n recordo o quan les recordo són anades d´olla tant frikis que em fa vergonya penjar-les.
Per tranquilitzar els amoinats us n´ explicaré una si prometeu no riure…
Bé, si rieu millor….
Resulta que el diumenge al mati estava encaparrat en la preparació del Cd de dones que ja coneixeu i que d´entrada( novetat!!!!) té el títol tant original, profund i emotiu de “sweet ladies”. El primer que vaig pensar és que haver passat més d´una hora rumiant parida de “tal calibre” era patètic, digne d´un grandíssim catacrack ( sento decebre´t mama).
Ja no tenia arguments per defensar les meves dots d´artista. Argumentar que els meus dibuixos no eren infantils sino minimalistes no colava. Per un moment també em vaig espantar de debò i vaig pregar a Déu que el meu sogre fos inmortal. No vull passar la humiliació que suposarà haver de reconèixer públicament que no se penjar un puto quadre i que creia (com a dogma de fe) que les alcaiates eren aquells plastiquets que es fan servir quan penges les persianes.
En aquestes em van convidar a anar a donar una volta, fet al que hi vaig accedir de bon grat. M´agrada estar amb els meus….
Quan vaig sortir al carrer em va venir al cap la Mavis Staples i les dues cançons del “You are not alone” que he escollit pel Cd. Que guapes que són!
Tararejant-les mentalment vam arribar a l´alçada de l´Església. Allà em va donar la primera paranoia i me´n vaig anar cap a dintre , com un coet, a la zona zero, foc de cera, imatges fumades i micro-clima tropical. Apa donç, 20 cèntims i a col.laborar amb el Medi Ambient Espiritual….
Era com si hagués anat a veure a aquell cosinet que viu lluny, lluny i que quan arribes, amb el cul quadrat de cotxe i curves, et diuen que està de vacances. Permanentment de vacances vaig pensar, però s´ha d´estar a bones amb la família….
Aquí va començar, pròpiament dita, la fase “delirium”. Acabava de visitar una Església i en el cap la gran reina de la música “Gospel”. Què menys que traslladar-me mentalment a Louisanna , en una capella de fusta blanca, convenientment esgraonada i amb el campanar de punxa .
Per un moment em vaig veure allà, vestit amb una gran túnica de blau elèctric intentant dissimular l´obvietat de que, ademés d´un inútil manetes, sóc un patós innat pel ball.
A la meva dreta un coll masai de jirafa dislocada amb més dents que Moby Dick. Era un home raret que tenia tres ordinadors independents en el seu cervell, el del coll amb més variacions que el “látigo” a les atraccions de fira: el de les seves extremitats amb més ritme que una rentadora centrifugant : i el de les seves dents.
A la meva esquerra hi tenia una BIG MAMA genuïna. Quina il.lusió que em feia estar amb aquell portent de la natura desparramada. A ella els tambors se li havien incrustat just a sota la pell i amb el temps la va cobrir amb un fi mantell de setí negre, els llavis més rojos que la Passionària, tres dents d´or i un cim coronat per un bosc de rinxols mentre que pels costats florien el jardins colgants de Babilònia que li penjaven de les aixelles .
Al crit unànim de l´Al.leluia aixecaven els braços amb una facilitat tremenda( fos quin fora el pes) com si el que estigués cantant fos un policia de Brooklyn que els amenaçava. Jo, com un bon europeu, remilgat i amb clares tendències francòfones em limitava a imitar el final d´un ball de claqué; el cos mig encorvat, un braç enrera, el palmell estès de l´altra mà endavant i un somriure de permanent idiota.
Quan es va acabar el “losing you” encara vaig tenir temps per acomiadar-me dels meus nous amics. Primer vaig intentar abraçar a la jirafa masai però entre que era tio i que, de veritat, ni de puntetes li arribava a la cintura , vaig tenir que conformar-me amb un joc raro de ma i manetes : tres vegades el puny, dues els palmells de la ma com si t´eixuguessis amb un drap i un últim fiuuuuuu de fugida simultània . No ho vaig entendre massa bé. ..
Però arribava al gran moment…. El moment en que la BIG faria de MAMA i m´abraçaria com només ho fan elles , em passaria les mans pel cap despentinant-me amorosament i m´apretaria contra els timbals que tenia per mamelles , sense cap més intenció que un saníssim retorn als orígens de la vida.
Però aleshores , de lluny, vaig sentir l´Arnau que deia: No t´escarrassis mama, que el papa no hi és…..
No hay comentarios:
Publicar un comentario