jueves, 6 de octubre de 2011

ROTLLO´S TRADITION

 Últimament estic veient que la gent que m´envolta se n´adona quan desconnecto. Alguna cosa  no dec estar fent bé. Sempre ho he fet i apenes se´m notava.

 Alguns  fins i tot s´amoïnen però us ben juro que no tenen  motiu. Encara que pugui  semblar el contrari  pels escrits del bloc, normalment estic de bon humor  i m´imagino historietes vàries  per riure´m amb mi i de mi mateix ( que ho faig, i molt molt sovint).

El que passa és que  o bé una  vegada pensades no me´n recordo o quan les  recordo són anades d´olla tant frikis que em fa vergonya penjar-les.

 Per tranquilitzar els amoinats us n´ explicaré una si prometeu no riure…

Bé, si rieu millor….

Resulta que el diumenge al mati  estava  encaparrat en la preparació del Cd de dones  que ja coneixeu i que d´entrada( novetat!!!!)   té el títol tant original, profund i emotiu  de “sweet ladies”. El primer  que  vaig pensar  és que haver passat més d´una  hora rumiant parida de  “tal calibre”   era  patètic, digne d´un grandíssim catacrack ( sento decebre´t mama).

 Ja no tenia  arguments  per defensar les meves dots d´artista.  Argumentar que els meus dibuixos  no eren  infantils sino minimalistes   no colava.  Per un moment  també em vaig espantar de debò  i vaig  pregar a Déu  que el meu sogre  fos  inmortal. No vull passar la humiliació que suposarà haver de reconèixer públicament que no se penjar un puto quadre  i que creia (com a  dogma de  fe)  que les  alcaiates  eren aquells plastiquets que es fan servir quan penges  les  persianes.

En aquestes  em van  convidar a anar a donar una volta, fet al que hi vaig accedir de  bon grat.  M´agrada  estar amb els meus….

 Quan vaig sortir al carrer  em va  venir  al  cap la Mavis Staples i les dues  cançons del “You are not alone” que he escollit pel Cd. Que guapes que són!

Tararejant-les mentalment  vam arribar a l´alçada  de l´Església. Allà em va donar la primera  paranoia i me´n vaig anar  cap a dintre ,  com un coet, a la zona zero, foc de cera,  imatges fumades  i micro-clima tropical.  Apa donç, 20 cèntims  i a col.laborar amb el Medi Ambient Espiritual….

Era com si hagués anat a  veure a aquell cosinet  que viu lluny, lluny i que  quan arribes, amb el cul quadrat de cotxe i curves, et diuen que està de  vacances. Permanentment de  vacances  vaig pensar, però s´ha d´estar  a bones amb  la família….

Aquí va  començar, pròpiament dita, la  fase “delirium”. Acabava de visitar una Església  i en  el cap la gran reina de la música “Gospel”. Què menys que traslladar-me mentalment a Louisanna , en una capella de  fusta blanca, convenientment esgraonada i amb el  campanar de punxa .

Per un moment em vaig veure allà, vestit  amb una gran túnica de blau elèctric intentant dissimular l´obvietat de  que, ademés d´un inútil manetes, sóc un patós innat pel ball.

A la meva dreta un coll  masai de jirafa dislocada amb més dents que Moby Dick. Era un home  raret  que tenia tres ordinadors independents en el seu cervell,  el del coll amb més variacions que el “látigo” a les atraccions de  fira: el de les seves extremitats  amb més ritme que una  rentadora centrifugant  : i el de les seves dents.

A la meva   esquerra   hi tenia una BIG MAMA  genuïna. Quina  il.lusió que em feia  estar amb aquell portent de la  natura desparramada. A ella  els  tambors  se li havien  incrustat  just a  sota la pell  i amb  el temps la va cobrir  amb un fi mantell de setí negre, els llavis més rojos que la Passionària, tres dents d´or i un cim coronat per un bosc  de  rinxols mentre que pels costats florien el  jardins  colgants de  Babilònia que li penjaven de les aixelles  .

Al crit unànim de l´Al.leluia aixecaven els braços amb una  facilitat  tremenda( fos  quin fora el pes)    com si el que  estigués  cantant  fos  un policia de Brooklyn que els amenaçava. Jo, com un bon europeu, remilgat i amb  clares tendències  francòfones  em limitava  a imitar el  final d´un ball de  claqué; el cos  mig encorvat, un braç enrera, el palmell estès de l´altra  mà endavant  i un somriure de permanent idiota.

Quan es va acabar el “losing you” encara vaig tenir temps per  acomiadar-me dels meus nous amics. Primer  vaig intentar abraçar  a la jirafa masai però entre que  era  tio i que, de veritat, ni de puntetes  li arribava a la cintura  , vaig tenir  que conformar-me amb un joc raro  de  ma i manetes :  tres vegades  el puny, dues els palmells de la ma  com si t´eixuguessis amb un drap i un últim fiuuuuuu de  fugida simultània . No ho vaig entendre massa  bé. ..

Però arribava  al gran moment…. El moment en que la BIG  faria de MAMA i  m´abraçaria  com només ho fan elles , em passaria les  mans  pel cap despentinant-me  amorosament  i m´apretaria contra els timbals que  tenia per mamelles , sense  cap més intenció que un saníssim  retorn als orígens de la  vida.

Però aleshores , de lluny, vaig sentir l´Arnau que  deia: No t´escarrassis mama, que el papa no hi és…..





No hay comentarios:

Publicar un comentario