En Jinks i en Furius a la classe dels nenucos

Ja hem tornat de London Town. Mare meva quin fred. Se´m fa estrany estar una setmana de vacances sense fer  escriptures. No he pensat en treballar però si amb els meus amics  i entre mig de Muffin i Muffin he fet aquesta historieta dedicada al meu gran amic Furius, el gran valedor de la virtut i de les bones maneres. Un petó nen, però sense mariconades per més Dir en comú que tinguem!!!!

En Jinks i en Furius a la classe dels Nenucos

El Sr Jinks  estava catxondo. Si hagués hagut alguna assegurança del vici hauria arruinat a la companyia. Ara entenia perque els homes no portaven talons. Un mascle de puntetes  i calent es pot confondre amb un banderillero que busca vaca o amb un dracula  amb la capa desplegada posició d´atac Defcon-5 .

En Furius li recriminava afectuosament    que cada dia   s´assemblés més al Marty Feldman del Jovencito Frankenstein . Per una banda l´obligava a posar-se recte, treure pit  i amagar gepa i per l´altra l´advertia que un  desfici neuronal  de tetes sense poder-se concretar físicament  pot derivar en taquicàrdies, arritimies, fogots, al.lucinacions,lipotimies i  eczemes violetes al pito. En Furius era un hipocondriac entès  però de molt bon cor

En Jinks  assentia tota i cadascuna de les sentències del seu gran amic . Coneixent-lo , qualsevol no ho feia! , però reia per dintre  com el “perro pulgoso” que veiem de petits  i pensava:   s´han deixat una contraindicació. Després d´haver-lo pres, sempre , i indiscutiblement, provoca somnolencia.

En Furius , líder innat  com era, va decidir que  havíem de posar remei a la calentura i recorre al remei més antic de tots els temps, l´autofalgelació de la carn, tots a fer de geyperman!

Si abans la seva panxa era com una   gran bola  de plastilina ara s´hi podien planxar camises, però en aquell antro encara no arribaven al nivell  . A la bugaderia de luxe tot eren “Kens”  amb botifarres incrustades als avantbraços, dos muffins a cada pit , dues paletilles d´ibèric a cada cama i aminoradors de velocitat a l´autopista central del ventre. Però si això li afegíem aquella oloreta a crema  perfumada d´olis herbals com si tots fossin la Cleopatra preparant-se per la visita del romà calvo( i del seu altre “amic” també romà,ja), la pretensió del gran Furius de treure-li el vici  del cap havia estat una gran cagada.

Ara la dificultat era saber de quin cantó estaves, si dels monàrquics de tota la vida o dels hippies republicans  que , per allò de l´igualtat, també jugaven a nines, i eren tendres, i  molt, molt sensibles.Era com si estiguessis a  la gran final d´un concurs de Nenucos, nets, polits, depiladets i amb la mateixa cara que un angelet  de Murillo, aquells que dibuixaven totes les postals de comunió dels anys setanta.Els  haguessis donat un petó al front  i vint durets perque anessin a comprar xuxes

Però després de la primera impresió, enveja inclosa, en Jinks i el seu amic aviat es van decantar per la visió clàssica del tema (Roma era Roma) i aviat van veure tres Nefertitis amb malles arrapadetes de cabra del nil   , dues  malabaristes de globos i una columna corintia que era un temple d´ulls blaus que hagués estat impossible de no adorar, ni pagana, ni cristianament.

En Furius va agafar del braç en Jinks i el va treure de la vista de la corintia , a rastres, de la mateixa manera que els pares s´enduen els nens  dels parcs d´atraccions. Mentre berrejava  i patelejava en Furius li parlava de les virtuts i avantatges de la vida correcta i decent  però en Jinks només pensava en la cabra , que una vegada va haver vist el Nil, mai més va tornar.-