Una de risa

Aquesta cançó me l´ha recomanat el meu fill gran. Mare de Déu quina mala llet gasten aquests nens. Després del rotllo paternal del respecte bla, bla, bla, bla... l´he penjat en secret perque realment  fa molta risa i la risa és absolutament imprecindible entre tant tarat i tarada, no és així princesa?

Si jo em quedés enrera

De vegades el dolor ens aïlla, és tan cabron que ens fa quedar-nos sols amb ell.
Ens  enganya, ens debilita i sobretot ens confon, ens  fa equivocar-nos en la percepció de les coses. Ni nosaltres som tan bons  ni potser els altres són tan dolents. Tal volta seria millor que en parlessim una mica de tot plegat.
Gran cançó del Bruce. Val més sempre anar junts.

Si jo em quedés enrera.

Vam dir que caminaríem  junts

nena, passés el que passés.

Que si quan arribés el crepuscle ens perdíem en el camí

O que mentre caminàvem una mà anava per lliure,

Jo et vaig dir que t´esperaria

però si fos jo qui es quedés enrera, espera´m tu a mi.

Vam jurar que  viatjaríem l´un al costat de l´altre,

que ens ajudaríem a anar al mateix ritme

però les passes dels amants són tan diferents...

Jo et vaig dir que t´esperaria

però si fos jo qui es quedés enrera, espera´m tu a mi.

Tots somiem amb un amor veritable i etern

Però tu i jo sabem el que aquest món ens pot fer.

Així que deixem clars els nostres  camins

Perque l´altre els pugui veure
Jo et vaig dir que t´esperaria

però si fos jo qui es quedés enrera, espera´m tu a mi.

Hi ha un riu molt bonic a la vall d´aquí davant.

Allà, sota l´enramada del roure estarem junts.

Si ens perdem l´un a l´altre

A les ombres dels arbres al capvespre.

Jo segur que t´esperaré

Però si sóc jo qui es queda enrera

espera´m tu a mi.

Frases del Nacho

Ahir llegia en el Mondosonoro  digital que “La gran broma  final” era la cançó que més clarament retratava la seva ruptura amb la C.Rosenvinge, sobretot arrel d´unes  fotos dels dos que van sortir a la premsa del cor  … Aquestes són unes  frases extretes del seu últim disc La Zona Sucia…  m´agrada molt com escriu aquest paio.

 “Quisiera y no quisiera son dos cosas diferentes. Quisiera que me quisieras  , y yo no quisiera quererte, pero en vida no suele ocurrir lo que uno quiere que ocurra, y tu te fuiste detestándome y yo hoy te quiero más que nunca”

“Hoy soñé que te tenía otra vez entre mis brazos. De saber que no era más que un sueño no me habría despertado. Así es que  si hoy amaneces y los pies te están doliendo es porque estuviste toda la noche caminando por mis sueños”

Taberneros-

Como un mar me presenté ante ti. En parte agua y en parte sal. Lo que se puede desunir es no lo que no se habrá de separar.

La gran Broma Final-

 Me dejas que lea el mapa  que ha dejado el agua hirviendo sobre tu piel.

“Incendios”

“Y enfocaré mi mente en ti y en lo que nos costará  reconstruir antiguas catedrales”

-Perplejidad-

Donde hay cenizas hubo un fuego, yo mataría por volver a arder..

Dices  que hay ciertas conversaciones que prefieres  no tener jamás, bien por mi perfecto, han sido años de hacerme el loco y de callar, ciertas cosas que no hay que contar, jamás

Es muy triste no saber gran cosa de la propia vida hasta que ya  es muy tarde y no vale la pena todo el esfuerzo por callar esas cosas que no hay que contar, jamás.

“Cosas que no hay que contar”

Me decías que lo que media entre tu y tu soledad es un trecho que no puedo abarcar, yo me pregunté a mi mismo, solo a un paso del abismo: ¿cómo voy a vivir cuando te canses de mi?

“Cuando te canses de mi”

HARLEM RIVER BLUES

Aquesta  cançó porta un manual d´instruccions:
Bàsic:  claveu-vos a la pantalla i comenceu a moure els peus a ritme.
Avançat( el meu, jaja): Aixequeu-vos de la cadira  i balleu-la amb un sensual i ritmic moviment de malucs(les caderes de tota la  vida) ooooohhh yeahhhh.

Una petició-Teddy Thompson

Hi han  pocs fills de cantants il.lustres  que puguin competir amb dignitat amb la carrera que  van fer i estant  fent els seus pares.
N´hi han alguns que  ho fan molt i molt bé però sense  arribar a la seva trascendència , Jakob Dylan(fill del mestre) i el Justin Townes  Earle ( fill d´Steve Earle).
Però n´hi han que  els han sobrepassat  amb gran  autoritat  com el Rufus Wainwright( fill de Loundon Wainwright III)  i uns altres que  van  per aquest  camí , com el  Teddy Thompson( fill del Richard i la Linda Thompson), del que us poso  un  video atenent a una amable i retribuïda petició, ja.
La cançó és, com no, del gran Leonard, viciós de la música, de la poesia i de les dones.
Leonard: puc ser fill teu????

Avui que plou, tornant de rodalies(IV)

L´altre dia que  plovia vaig fer aquesta miniatura

Avui que plou, tornant de rodalies(IV)

Tu i jo som pluja,

impossibles pinzells

pintant-nos somnis

a cada gota de pell.

Coses que he pensat en el tren de tornada

Coses que he pensat mentre tornava , observant a la  gent i escoltant Dylan :

-          Els moviments d´esquerres han fracassat sistemàticament  perque al basar-se en la reforma social s´han oblidat sempre de que la reforma més important és la personal. Has de canviar a la gent perque aquesta pugui  canviar la Societat i no al revés. Si no eduques els instints, la por que et fa ser cruel, l´orgull que et fa ser un déspota, el vencedor que sempre s´oblida dels vençuts, l´instint de posseir que et fa excloure,  frenar la tendencia animal al lideratge de la força… Masses  individualitats   tan diferents( algunes d´elles  dèbils i poc preparades emocionalment)   i que les fan creure que són iguals entre elles, són , per definició, la base d´un edifici inconsistent.

-          Fa temps  que no conec a ningú realment interessant. Algun home o dona que em sedueixi per les seves idees( s´ha de ser un folla-mentes com deia l´Eusebio Poncela a Martin Hache, gran peli) i que sigui coherent en posar-les a la pràctica. També m´interessen, i molt, la gent que es mogui només pel cor, amb totes les virtuts i defectes  transparents i a la vista. Algú que no l´importi  de veritat ( no de boquilla) el que pensin els altres d´ell . Algun poeta que prefereixi la solitut a trair-se a si mateix.

-          M´espanta la gent  que l´única transgressió  de la que està orgullos és la  física. El beure més cerveses que ningú, ser més wai, portar les patilles impecables, trencar una farola, enfotre´s a la cara de tothom, fer-se tres forats a l´orella , dos al nas, un a la llengua i un altre a la figa per ser diferents.

-          També m´acollonen els que parlen amb despreci dels altres sense  haver passat primer per l´auto crítica més severa i exigent

Un dia trist

Avui ha estat un dia trist. Aquest matí m´han vingut a veure una parella  que fa més de quinze anys que són clients meus. Són un matrimoni que jo ja he vist abans  i per desgràcia moltes vegades, massa properes. Ell,  el típic home  de carácter fort i dominant que ha viscut “de” i “per” la feina. Ella, la típica mestresa de casa confiada  al seu marit  que , tot i treballar també, es va afegir  la feina de criar quatre fills.

He vist a la senyora, amb 70 anys  complerts, molt nerviosa i al seu home que li acceptava els nervis perque jo estava davant. Ja he previst que,  en quan sortissin per la porta, el show estaría muntat . Per aquest motiu he intentat ser tot lo carinyós, tendre,  comprensiu, conciliador  i cordial que he sabut. Però el dolor era massa profund .

La sorpresa ha vingut després. Al cap d´una hora m´ha trucat la Senyora, amb la qual jo  no havia parlat mai de res més que de feina, quatre o cinc vegades en 15 anys, i m´ha tingut una altra hora al telèfon plorant desolada, amb una tristesa inimaginable, decebuda  de tots, desesperada i amb tanta solitut acumulada que l´he presentit dolorosament com irrecuperable.

El seu desconsol era terrible. He sentit molta pena i les meves paraules de comprensió  no li serviran mai de res.

Com es pot arribar fins aquí.? De quina manera la rutina diaria  primer ens absorbeix tot el temps  del món per dedicar-lo als altres ( feina, familia, nens) i  com després, quan ja s´han oblidat totalment dels motius perque estaven junts, aquesta mateixa rutina els serveix per amagar-se ells  mateixos del que ja no senten.

Anar a treballar indefectiblement, fer rentadores, acompanyar al papa al metge, portar els nens a anglès i  veure el CSI els dilluns al vespre s´han anat convertint en els actes principals de cadascun dels nostres dies, un rera altre,  i que ens  evita preguntar-nos si sóm o no sóm feliços, i en cas de  no ser-ho, posar-hi remei  ràpid.

I aleshores les vides es fan paral.leles, a prop, però soles, i arriba un punt on ja ni es veuen. En el millor dels casos, simplement s´acompanyen l´una a l´altra.

Totes les coses tenen sempre un motiu. Jo he patit la tristesa de veure com les dues vides que em van portar fins  aquí apenes se´n recorden de perquè estan juntes.

Per això  parlo  sempre obsessivament de “sentir”, d´”estimar”. No tinc cap mena de pudor  ni vergonya en expressar els meus sentiments perque   sé que  també el silenci porta a  l´oblit. I en la meva vida han passat , estan passant  i passaran coses massa bones per ser oblidades. Les vull recordar , les vull tenir, les vull aconseguir. No les puc deixar perdre.

I si quan algun dia em llegiu us puc arrencar les ganes imperioses de donar un petó  o de dir t´estimo a algú que s´ho mereixi, per mi, tota la meva vida, haurà valgut la pena.

secret garden-bruce springsteen

Hi han algunes  persones que són molt més del que aparenten ser. Per algun  motiu( vergonya, inseguretat,  por, auto-defensa) només t´ofereixen una petita part  de la seva  realitat, normalment la menys atractiva.
Quan tinc la intució de que darrera de tot  hi ha un món, imperfecte com tots però fascinant, entrar-hi  es converteix en el meu repte, quedar-m´hi en la meva utopia.

Gran Clarence, el tros de saxo de la meva vida

ELS AMICS TERAPEUTES I ALTRES FANTASMES

ELS AMICS TERAPEUTES  I ALTRES FANTASMES

D´entrada dire que aquesta paròdia no està basada en fets reals. Ho dic per no ferir susceptibilitats  i que em vegin en segones, terceres i quartes interpretacions. M´agrada imaginar situacions i escriure-les. Res més.

És veritat que algú s´hi pot sentir identificat  amb el que  escric de la mateixa manera que jo m´identifico amb parts, frases i moments de les cançons que  escolto.

Però d´antuvi, qualsevol semblança amb la  realitat és pura coincidencia.

                                       ***********

Moltes vegades quan  es parla (parlem) amb amics, obviem la presencia de l´objecte , normalment de la nostra decepció, de la nostra ira.

són els pobres fantasmes als que ningú els hi ha donat l´opció d´escoltar, de  plantar cara , defensar-se i rebatre les acusacions a les que està sotmès dictatorialment, donç l´objectivitat no és la norma comú.

                                        ***************

Aquesta és una representació al.legòrica, com diría Dante.

Amic 1.- Què tal, com estàs?

Amic 2.- Estic bé.

Fantasma.- La pregunta és tonta .Només s´ha de veure com  remou el café amb cara de psicoterapeta argentí quan la única intel.ligència que coneix és  la manera en com engreixar panxa.- Mare Déu si aquesta lumbrera ha d´ajudar-nos!!!!!

Amic 1.- No, no t´estàs bé, per això he volgut fer un café amb tu.

Fantasma.- Geni, que ets un geni.

Amic 2.- No, en sèrio, estic bé.

Fantasma.- vinga, arrenca que m´avorreixo.

Amic 1.- Sé que no estàs bé i que tens problemes.

Fantasma: Ups!!  Ara em toca a mi!!!!

Amic 2.- No se què li passa. Fa temps que només discutim..

Fantasma.- això no es estrictament correcte. Simplement callo i no parlo. Ara he après una nova acepció del verb discutir: “dícese de la acción de no decirle que tiene  razón”

Amic 1.- Jo ja sabia que això passaria!

Fantasma.- Tu no sabies una merda, però estàs encantat en poder-te lluir. Per “saber” s´ha de passar nen. A tu t´agradaria que et passessin coses, però noi, no és el cas.

Amic 2.- Per què?

Amic 1.- perque no et convé, sou massa diferents

Fantasma .- Ahhhhh….., geni, geni geni.!!!!!

Amic 2.- Però l´estimo.

Fantasma.- Bé,abans de tu mateix i després de tu mateix. Si m´estimes perque em puteges.?

Amic 1.- Segur?

Fantasma.- UF,  ja ha sortit el místic.- Calla i deixa que parli burro, que això m´interessa.

Amic 2.-  Sembla que l´importin més altres que jo. Es la persona mes  egoista del món

Fantasma.- Egoista?  Si tingués  de tu la mateixa benevolencia que tens amb aquest aprenent de vident, potser no aniria tant a la meva.

Amic 1.- Te´n recordes que ja t´ho vaig dir que passaria?

Fantasma.-  Si ets tant bo  com és que  no t´ha contractat la Nasa i encara segueixes tallant pernils? Deixa d´una puta vegada de creure´t  millor que Nostradamus! Que no veus que està plorant? Que no veus que a ningú l´importa el que tu penses?

Amic 2.- No se què fer per arreglar-ho!

Fantasma.- Jo tampoc peque.

Amic 1.- Potser no hi ha solució. Hauràs de passar aquest mal rato, jo estaré al teu costat, et recolzaré el que faci falta i començaràs una nova vida.

Fantasma.- Tranquil que el tindràs tot  per tu.  Hi havien moltes maneres de dir-me que no et queia bé o que em tenies enveja , però aquesta és la més cruel.

Amic 2.- Potser és el que hauria de fer. Seria el més lògic i raonable,  segur que és el que més em convindria si fes cas a la raó. Però  no és el que sento.

Fantasma.- Jódete cabron!!!.

Amic 1.- Tu mateix però d´aquí un temps tornarem a tenir aquesta conversa.  I jo estaré aquí pel que faci falta…..

Fantasma.- Torna John Wayne! Acompanya sempre al cor,com a molt intenta ensenyar-lo, però no t´atreveixis mai a contradir-lo. Idiota

Amic 2.- Ho sento, però l´estimo.

Fantasma.- jo també amor, segur que ens en sortim….

Un dia més al camp dels somnis

Hem llogat dos abonaments per anar al camp dels somnis tot el que queda de temporada.

Han estat els reis del meu fill petit i sé que l´he fet el nen més feliç del món.

El que no sap ell és que veure´l menjar-se el Frankfurt del Barça(segons ell el millor del món), com anima als jugadors, com no para de parlar i de riure en cap moment (quin repertori té el col.lega), i sentir-lo adormir-se quan tornem  són els grans moments que em regala ell a mi.

Malauradament  a tots dos els veig molt poca estona , però només amb un sol petó de bona nit, en tinc prou per  saber  que els  reis mags els tinc , en el meu cor,  cada  dia del món.

the ship song.nick cave

M´agrada  molt aquesta  cançó. Sense dubte és una de les meves preferides de l´australià més killer i romàntic alhora que conec. Disfrutem-la en tot el seu significat perque val molt i molt la pena.

THE SHIP SONG(la cançó del vaixell)NICK CAVE

Fes navegar els teus vaixells a prop meu i crema tots els  teus ponts.

Nosaltres dos fem una petita història cada vegada que t´apropes.

Llença´m tots els teus gossos  i  deixa caure el  teu cabell

Tu per mi ets un petit misteri  cada  vegada que t´apropes.

Hem parlat d´això tota la nit; hem definit el nostre terreny moral

Però cada cop que et llences als meus braços, tot el que hem parlat no serveix de res.

Fes navegar els teus vaixells a prop meu i crema tots els  teus ponts.

Nosaltres dos fem una petita història cada vegada que t´apropes.

La teva  cara s´ha tornat trista. Saps que l´hora està propera.

Quan jo t´hagi de treure les ales tu hauràs d´intentar volar
Fes navegar els teus vaixells a prop meu i crema tots els  teus ponts.

Nosaltres dos fem una petita història cada vegada que t´apropes.

Llença´m tots els teus gossos  i  deixa caure el  teu cabell

Tu per mi ets un petit misteri  cada  vegada que t´apropes.

REACCIONS IL.LÒGIQUES

REACCIONS IL.LÒGIQUES

Sóc de signe capricorn i com a  característica essencial de les cabres cornudes porto  impresa l´anàlisi i la  fredor en totes les coses que  penso i faig.

També em deixo portar per la intuició com a primer punt de  partida i després comprovo si les seves peces encaixen en el desemvolupament lògic. És un mètode, vàlid com qualsevol altre, però en aquest cas és el meu.

Tinc la percepció de  que aquest serà un any terrible per molts als que  estimo, i això em té  agobiat. Efectivament fa dos  anys que arrosseguem la maleïda crisi  i a alguns amics  i familiars  meus  ja fa mesos que l´atur  ha trucat a les  seves portes,   i cada  dia és un dia menys perque s´acabi.

Entenc que en una primera  fase impera la decepció  i el desconcert, fins i tot la vergonya, pair i afrontar una  situació anormal. Toca recomposar-se moralment  i això porta un temps… Però a partir de la que  situació és ineludible i el temps s´allarga, cal  reformular projectes i estratègies i immediatament portar-les a  terme .

I és  aquí on crec que la majoria d´ells s´estan equivocant de mig a mig. Alguns  han distret els mesos tancats a  casa; descansant de l´atropellament moral, fent coses de casa pendents, arreglant papers, preparant currículums, maleint els anteriors  jefes,  aprofitar per anar al metge i trastejar gran part del dia per internet com si aquesta fos la panacea o el manà que cau del cel. Mitja hora a les pàgines laborals i tres hores al  facebook….

Estic segur que  si fessin un estricte i rigorós examen de consciència conclourien de que han fet  molt poques útils per sortir d´aquesta situació  . Està comprovat empíricament que  trobar feina per internet és gairebé tan improbable  com que  et toqui la loteria. També està de  sobres provat que és il.lusori que, en els  temps que corren,  pretenguis que  algú et  vingui a  buscar o se´n recordi de  tu mentre estàs a  casa compadint-te. La única solució possible és sortir a trinxeres, al camp de batalla. Fer de  buscar la feina la teva  feina vuit hores al dia. Donar la  cara, que et vegin, que et sentin.. una primera intuició personal val més que un milió de currículums…

Però m´estic  trobant amb molt d´orgull, molta por i , perque no dir-ho, molta  vagància i molt poca auto-exigència  que  sobreposen  a la  responsabilitat de tirar endavant als seus fills, la seva  família.

La lluita és l´única cosa que  justifica una  derrota.

L´orgull  ens cega moltes coses bones que ens han passat i moltes de les que han de pervindre.

Podeu dir que és molt fàcil parlar des de l´altre  cantó del riu. No us ho nego. No sóc tant soberbi com per predir que jo actuaria segur d´una altra manera. Però això, ara i avui, és el que penso.

Monster-Kanye West

Us recordeu que  dies abans  us deia que  hi havia una cançó que em feia  correr ballant com  si fos  en Rocky Balboa( salvant les  distàncies i el torçament de boca).. donç és aquesta.
Nigger, I got it!!!!!

AVALANCHE-LEONARD COHEN

Feia dies que no parlava del vell Leonard. Serà que plou. Ja sabeu...

Avalanche és una  cançó no gaire coneguda del canadenc  però és un poema sensacional que parla de l´orgull, de la redempció, de la  caiguda i  del resorgiment.

De com un geperut( coneixent-me té la seva gràcia), un lisiat,  pot aprendre de les ferides.

I una  vegada ho ha aconseguit (pagui el preu o els kilos que  facin falta) , sentir-se orgullós , extremadament fort,  i veure com d´altres es distreuen en la més pura endogàmia, perdent el temps parlant i pensant en si mateixos, sense  cap objectiu per assolir.

AVALANCHE(ALLAU)LEONARD COHEN

Em vaig plantar davant d´un allau que  va  cobrir la meva ànima.

Ja no sóc aquell geperut que acostumaves a veure. Ara dormo sota una carena daurada.

Tu, que  vols conquerir el meu dolor has d´aprendre a servir-me bé

Esgarrapes el meu costat per accident quan baixes a buscar el teu or.

Aquest lisiat a qui tu vesteixes i alimentes, no es mor ni de gana ni de fred.

Ell no ha demanat la teva companyia. No ets el centre, el centre del món.

És veritat que estic en un pedestal però tu no m´hi vas fer pujar.

Les teves lleis no m´obliguen a agenollar-me despullat i grotesc

Jo mateix sóc el pedestal d´aquest geperut al que mires descaradament.

Tu, que vols conquerir el dolor has d´aprendre allò que em fa ser amable.

Les engrunes d´amor que m´ofereixes, són les  engrunes que jo he deixat enrera.

EL teu dolor no té cap mena de credencial aquí, és només l´ombra de la meva ferida.

He començat a desitjar-te, jo , que no sóc ambiciós.

He començat a preguntar per tu, jo, que no en tinc cap necessitat.

Tu dius que t´has allunyat de mi  però puc sentir molt aprop el teu alè.

No et vesteixis amb aquells draps per mi, jo sé que tu no ets pobre

I  no m´estimis d´una manera tant ferotge quan saps que no estàs segura

                                      Ara et toca a tu estimar, estimada. Jo vaig vestit amb la teva carn.

Nacho´s again

Aquest dilluns 14 de febrer va sortir a la llum el nou disc del Nacho Vegas- La Zona Sucia. Diuen que és el disc que documenta  la seva  ruptura amb la  Cristina Rosenvinge. El dia de la seva  publicacio té la seva  ironia i cinisme, molt típic de l´asturià .- Pels que no el  conegueu us  diré  simplement que és el millor cantautor espanyol  dels últims  30 anys. Per mi és una  debilitat  i li tinc que donar les  gràcies perque la seva música  ha estat la meva banda sonora  en molts moments de la meva  vida, especialment  els xungos. És molt hàbil i directe retratant els sentiments . Vinga Nacho, anem a  emborratxar-nos! Salut!

Una curiositat

Normalment les  cançons  angleses es traudeixen a l´espanyol. Aquest cop és al  revés, una cançó  original dels Celtas Cortos  versionada per l´Oysterband.

No sóc racista, però aquesta vegada m´agrada  més l´anglesa

LES MIRADES PROBABLES

Les mirades probables

Recents investigacions empíriques  han demostrat que tots els  homes pateixes  greus problemes de vista. Tots, sense  excepció. Es veu que  ademés de les tres dimensions conegudes ( pels de la Logse: alto-largo-ancho), n´hi ha una que desconeixem: la dimensió probable.

M´explicaré.   Quan un home va pel carrer i creua  la vista amb  algú del seu mateix gènere ho atribueix a una  simple coincidència  física dels camps visuals . Normalment  ho fa  perque  s´interposa  amb alguna  cosa que  si que li ha creat un interès important: una  dona, un aparador de  roba  esportiva  o la portada de tots els diaris que   els  quiosquers planten a la porta dels seus establiments  i que  ens ofereixen amable  i gratuïtament.

Què diuen els nostres ulls?: Fuig que estorbes!

Els curiosos i desconfiats    són una  espècie  mascle   hiper-evolucionada  donç  han assolit una  fita: Si algú els mira   primer es pregunten : - és a mi? i després dissimuladament  es  giren per  veure què carai miraven.

 Però amb les dones  les coses  canvien.

En els  encreuaments mascles-femelles  , nosaltres  analitzem: tia bona, tia lletja. La segona la descartem d´entrada( Recordeu que mai pensarem, en aquest estadi de la relació, si és o no  una bona persona) . En  una tia bona, el que primer  farem será  focalitzar i concentrar el nostre punt de mira en alguna part concreta , no perque siguem  uns  sortits , sino perque  som  de camp de visió  com les  curtes d´un cotxe . Els genis masculins més  absoluts serán capaços de mirar-les als ulls,  medir el tempo, i fixar-se  en si interessaves o no. Si no interesses, que és el més probable, tens  via lliure: Quan  hagi passat gira´t  i mira-li el cul!.

Amb elles  la cosa  canvia. Primer de  tot , son  uns genis  receptors. Saben perfectament que són observades. Quantes  vegades heu sentit a una dona  dir: - m´ha repassat de dalt a baix/ no ha deixat de mirar-me les tetes o el cul…. Que un  home  pugui dir  això  és …impossible.

En el contraatac  són més demolidores: En el primer segon analitzen les tevés possibilitats  físiques, en el segon determinen  si vas  net o  brut, en el tercer analitzen com vas  vestit i amb el vestit anlitzen la  teva capacitat económica i a partir d´aquesta quins  ambients  freqüentes  i a on podries portar-les de vacances. En el quart i definitiu segon t´etiqueten: el 99%  o sóm ignorats o som víctimes, l´1% restant és  DROGA….

Els encreuaments de  vista femella al quadrat és com anar a la  guerra del Vietnam. En un primer estadi prehistòric revisen puntualment marca, model , talla, preu, i botiga d´orígen de  tota la  roba que porten les contrincants. Posteriorment   la contraposen amb  la seva  a veure quina reacció química resulta: Si guanyen aixequen el cap per sobre les espatlles, dibuixen un mig somriure i perden la seva  mirada en l´horitzó. Si perden , empetiteixen els  ulls, ajunten rabiosa però dissimuladament els llavis i musiten  cap a dintre: guarra!

  En una  etapa més complexa poden  llegir el pensament, situacions que  es poden  donar 

- Aquelles dues que  creuaven el semàfor amb el nen  petit vestit de Catimini parlaven de mi….

- Aquella tia sap  alguna  cosa que jo no sé o té o ha tingut una cosa que jo no tinc i sap que vull..

-  Aquella bruixa ha parlat de mi( i sempre malament) a  les  seves  amigues….

- Ho sap  tot el poble….

- Em té ràbia , fet que en el fons  m´alegra perque  el sentiment és mutu, però em puteja no saber el perquè…. Uf, uf, uf…

I nosaltres incauts que vivim en la inopia, aliens a  tanta profunditat, ja no sabem  si simplement són paranoies degudes a l´extrema complexitat del seu cablejat  neuronal, o el  pitjor de tot, que  tinguin raó.

A qui estigui trist

Per desgràcia, avui mateix, sé que alguns amics meus estan tristos.
Ara no, però conec molt bé aquesta sensació de catarsi.
He recordat què sentia i ha  sortit aquesta miniatura

A qui estigui  trist

Tristesa és un retorn

que es posposa,

un ser-hi sabent el nom,

una marca inpronunciable,

un fusell carregat de tot,

sentir-nos indesxifrables,

buits de temps i por,

tenint sense tenir,

amor sense amor.

CORRE JINKS, CORRE!!!

CORRE JINKS CORRE

En Jinks estava emprenyat. El potassi no havia causat efecte i  caminava entrebancat com un titella manegat  per un pallasso engripat. A cada esternut  les cames  li feien coses molt rares. Si no les hagués tingut engaxades al cul  hauria dit a tothom que no coneixia a aquelles boges.

Tot va començar dues hores abans. En un dia inspirat hauria desplegat un amplíssim  ventall  de possibilitats pels dos plàtans que  s´havia cruspit. Algunes d´elles no eren gens decents però va preferir fer cas  a la versió més gore de la Teniente O´Neill que tenia per entrenadora. - Menja´t dues bananes i a correr Jinks, li va dir la sonada del xandall taronja.

Els tres primers quarts d´hora van ser plàcids i magnífics, com un dia sense jefes. La línea litoral es definia perfectament rosada en el seu crepuscle( toma ya recursos!). Saludava xulesc   als companys de malles paquetorres (la  d´En Jinks no)  que  es creuaven en direcció  contrària. Els apuntava  amb un dit i els feia un esboç de somriure vacila de tanguero argenti. Però  pensava:  - Si algun d´ells s´atreveix a passar-me, el cuso a rocs.

En van ser més d´una vintena i  només dues dones que, fins i tot corrents , portaven aquell ridícul i inútil  jersei  tapa-culs. Som tontos però no tant com per tenir  nul el sentit de la perspectiva i no imaginar-nos, amb gairebé plena exactitud, l´abast de tota la seva dimensió. També podria ser que el cobreixin perque el pobre  no passi fred( és un múscul delicadissim i propens al desparrame). El Sr Jinks passava. L´equació : cul més dona és igual a problemes,  la tenia perfectament assimilada.

La següent hora va  ser un pèl més  delicada pero encara no era prou traumàtica. L´efecte potassi-plàtan-banana   havia passat a millor vida i l´àcid làctic havia pujat sis punts a les enquestes.

El Sr Jinks es distreia  en paranoies vàries.  Recordava lo pesadets que s´havien fet alguns companys corredors recomanant-li el llibre d´un petit japo, de nom Murakami,  que es dedica a presentar la seva obra, per tot el món,  en bambes, paravents i  malles  de la secció de dones del Decathlon(els nipons sempre la tenen més petita )mentre pensa si farà suicidar-se  a tots i cadascun dels personatges de la seva propera novel.la , o bé tindrà la prudència de deixar viu  com a mínim al narrador perque acabi la historia. Ni això, el propi narrador apareix penjat en el dibuix de la contraportada.

Si en Jinks se´l trobés algun dia li diría:- Mira xato, a la propera  abans  de començar a escriure t´empasses , en sec , tres cullerades soperes d´aquella pasta verda que donen amb el sushi i deixes de tocar les pilotes amb tanta depre de flor de loto. La bellesa no té que ser sempre trista, joder.

L´altre tema que el tenia corprès era la cançó “El Pasodoble de los Amigos ausentes” del vell Calamaro(vosaltres que sou doctes no el confongueu amb el calamar de l´esponja amb mitjons blancs).  Pensava:- mira com  t´enreden els de la Pampa!. Com pot ser  que un títol fardon  i una lletra més buida que el cervell d´alguna que conec  t´enganxi d´aquesta manera. La frase: “el tango del mango desafina pero la guillotina puso el ojo en él” és un  missatge en clau dictat per un extraterrestre  passat de voltes en el platet, que  el Sr Jinks  no va acabar mai d´entendre.

En l´últim quart d´hora de carrera  el Sr Jinks ja delirava. L´àcid làctic havia  assaltat el Palau del Rei Banana. En Murakami  s´havia pujat les malles fins  el pit i petonejava en Calamaro mentre aquest es fumava un peta de sushi de salmó. EL Tanguero argentí fugia esparverat  mentre les corredores li tiraven els jerseis per atrapar-lo com a vaca en un rodeo. El Potassi li feia els corus al Sr Jinks qui, acostant-se el plàtan a la boca com si fos en Sinatra, cantava: "....El siete del siete a las siete te espero en el bar del Hoochie-Coochie man...." OH YEAH