Un dia trist

Avui ha estat un dia trist. Aquest matí m´han vingut a veure una parella  que fa més de quinze anys que són clients meus. Són un matrimoni que jo ja he vist abans  i per desgràcia moltes vegades, massa properes. Ell,  el típic home  de carácter fort i dominant que ha viscut “de” i “per” la feina. Ella, la típica mestresa de casa confiada  al seu marit  que , tot i treballar també, es va afegir  la feina de criar quatre fills.

He vist a la senyora, amb 70 anys  complerts, molt nerviosa i al seu home que li acceptava els nervis perque jo estava davant. Ja he previst que,  en quan sortissin per la porta, el show estaría muntat . Per aquest motiu he intentat ser tot lo carinyós, tendre,  comprensiu, conciliador  i cordial que he sabut. Però el dolor era massa profund .

La sorpresa ha vingut després. Al cap d´una hora m´ha trucat la Senyora, amb la qual jo  no havia parlat mai de res més que de feina, quatre o cinc vegades en 15 anys, i m´ha tingut una altra hora al telèfon plorant desolada, amb una tristesa inimaginable, decebuda  de tots, desesperada i amb tanta solitut acumulada que l´he presentit dolorosament com irrecuperable.

El seu desconsol era terrible. He sentit molta pena i les meves paraules de comprensió  no li serviran mai de res.

Com es pot arribar fins aquí.? De quina manera la rutina diaria  primer ens absorbeix tot el temps  del món per dedicar-lo als altres ( feina, familia, nens) i  com després, quan ja s´han oblidat totalment dels motius perque estaven junts, aquesta mateixa rutina els serveix per amagar-se ells  mateixos del que ja no senten.

Anar a treballar indefectiblement, fer rentadores, acompanyar al papa al metge, portar els nens a anglès i  veure el CSI els dilluns al vespre s´han anat convertint en els actes principals de cadascun dels nostres dies, un rera altre,  i que ens  evita preguntar-nos si sóm o no sóm feliços, i en cas de  no ser-ho, posar-hi remei  ràpid.

I aleshores les vides es fan paral.leles, a prop, però soles, i arriba un punt on ja ni es veuen. En el millor dels casos, simplement s´acompanyen l´una a l´altra.

Totes les coses tenen sempre un motiu. Jo he patit la tristesa de veure com les dues vides que em van portar fins  aquí apenes se´n recorden de perquè estan juntes.

Per això  parlo  sempre obsessivament de “sentir”, d´”estimar”. No tinc cap mena de pudor  ni vergonya en expressar els meus sentiments perque   sé que  també el silenci porta a  l´oblit. I en la meva vida han passat , estan passant  i passaran coses massa bones per ser oblidades. Les vull recordar , les vull tenir, les vull aconseguir. No les puc deixar perdre.

I si quan algun dia em llegiu us puc arrencar les ganes imperioses de donar un petó  o de dir t´estimo a algú que s´ho mereixi, per mi, tota la meva vida, haurà valgut la pena.