CORRE JINKS, CORRE!!!

CORRE JINKS CORRE

En Jinks estava emprenyat. El potassi no havia causat efecte i  caminava entrebancat com un titella manegat  per un pallasso engripat. A cada esternut  les cames  li feien coses molt rares. Si no les hagués tingut engaxades al cul  hauria dit a tothom que no coneixia a aquelles boges.

Tot va començar dues hores abans. En un dia inspirat hauria desplegat un amplíssim  ventall  de possibilitats pels dos plàtans que  s´havia cruspit. Algunes d´elles no eren gens decents però va preferir fer cas  a la versió més gore de la Teniente O´Neill que tenia per entrenadora. - Menja´t dues bananes i a correr Jinks, li va dir la sonada del xandall taronja.

Els tres primers quarts d´hora van ser plàcids i magnífics, com un dia sense jefes. La línea litoral es definia perfectament rosada en el seu crepuscle( toma ya recursos!). Saludava xulesc   als companys de malles paquetorres (la  d´En Jinks no)  que  es creuaven en direcció  contrària. Els apuntava  amb un dit i els feia un esboç de somriure vacila de tanguero argenti. Però  pensava:  - Si algun d´ells s´atreveix a passar-me, el cuso a rocs.

En van ser més d´una vintena i  només dues dones que, fins i tot corrents , portaven aquell ridícul i inútil  jersei  tapa-culs. Som tontos però no tant com per tenir  nul el sentit de la perspectiva i no imaginar-nos, amb gairebé plena exactitud, l´abast de tota la seva dimensió. També podria ser que el cobreixin perque el pobre  no passi fred( és un múscul delicadissim i propens al desparrame). El Sr Jinks passava. L´equació : cul més dona és igual a problemes,  la tenia perfectament assimilada.

La següent hora va  ser un pèl més  delicada pero encara no era prou traumàtica. L´efecte potassi-plàtan-banana   havia passat a millor vida i l´àcid làctic havia pujat sis punts a les enquestes.

El Sr Jinks es distreia  en paranoies vàries.  Recordava lo pesadets que s´havien fet alguns companys corredors recomanant-li el llibre d´un petit japo, de nom Murakami,  que es dedica a presentar la seva obra, per tot el món,  en bambes, paravents i  malles  de la secció de dones del Decathlon(els nipons sempre la tenen més petita )mentre pensa si farà suicidar-se  a tots i cadascun dels personatges de la seva propera novel.la , o bé tindrà la prudència de deixar viu  com a mínim al narrador perque acabi la historia. Ni això, el propi narrador apareix penjat en el dibuix de la contraportada.

Si en Jinks se´l trobés algun dia li diría:- Mira xato, a la propera  abans  de començar a escriure t´empasses , en sec , tres cullerades soperes d´aquella pasta verda que donen amb el sushi i deixes de tocar les pilotes amb tanta depre de flor de loto. La bellesa no té que ser sempre trista, joder.

L´altre tema que el tenia corprès era la cançó “El Pasodoble de los Amigos ausentes” del vell Calamaro(vosaltres que sou doctes no el confongueu amb el calamar de l´esponja amb mitjons blancs).  Pensava:- mira com  t´enreden els de la Pampa!. Com pot ser  que un títol fardon  i una lletra més buida que el cervell d´alguna que conec  t´enganxi d´aquesta manera. La frase: “el tango del mango desafina pero la guillotina puso el ojo en él” és un  missatge en clau dictat per un extraterrestre  passat de voltes en el platet, que  el Sr Jinks  no va acabar mai d´entendre.

En l´últim quart d´hora de carrera  el Sr Jinks ja delirava. L´àcid làctic havia  assaltat el Palau del Rei Banana. En Murakami  s´havia pujat les malles fins  el pit i petonejava en Calamaro mentre aquest es fumava un peta de sushi de salmó. EL Tanguero argentí fugia esparverat  mentre les corredores li tiraven els jerseis per atrapar-lo com a vaca en un rodeo. El Potassi li feia els corus al Sr Jinks qui, acostant-se el plàtan a la boca com si fos en Sinatra, cantava: "....El siete del siete a las siete te espero en el bar del Hoochie-Coochie man...." OH YEAH