L´altre dia escrivia que l´auto-crítica era la tòfona de les virtuts. Diria que en puc presumir de tenir-la però , avui mateix, donaria el que fos per ser com aquells immortals posseidors de la veritat absoluta en que tot és sempre culpa dels altres, o com a molt , del mal temps i de les males condicions en que es viu i es treballa. ( un dels meus mestres n´era un d´ells i vaig vaig aconseguir aprendre-ho).-
Hem de partir de la premisa que l´auto-critica és sempre unilateral i res importa el fet de que els altres la tinguin o hagin de tenir respecte a tu i els teus fets.-
Acceptat això ( un és com és) , en el meu cas concret, aquesta punyetera “virtut”, em causa ràbia, desconcert, impotencia, sentiment infinit de culpa i una necessitat vital d´ intentar reparar la desfeta. Res premeditat, em surt de dintre. El resultat és que em passo la vida demanant perdó . I ho faig de cor, no pensant que també me l´haurien de demanar alguna vegada a mi( bé de vegades ho penso però no ho dic mai). Ja ho he dit, unilateralitat.
Avui ha estat un dia d´aquests que prefereixo que s´acabi d´una vegada. Estic molt cabrejat amb mi mateix-He incomplert la promesa de no fumar, ja no completaré el meu primer entrenament per la mitja marató etc etc etc( continuo sembrat joder).
Per acabar-ho de rematar avui s´ha posat en evidencia un fet que arrastro des del mes de juliol. Estic absolutament descentrat, dispers, absent, i molt, molt cremat de la meva feina. He arribat a uns nivells que m´amoïnen de veritat. Aquest mateix matí tenia a 15 tios per firmar una escriptura (alguns venien de fora expressament) i no s´ha pogut signar per un error garrafal meu, un problema d´atenció, de responsabilitat.. Em paguen molts diners per fer-ho bé i d´aquí en mengem quatre… i el que és més cert de tot… no se fer, ni puc fer una altra cosa… No em puc permetre cap xul.leria.
He de ressorgir com sigui, re-inventar-me si cal. Les causes no importen i només es justifiquen en la meva més profunda intimitat. Tothom vol resultats. Centra´t Bagué, centra´t.
Si si, pot ser t'has de centrar Bagué, però pensa què el que et passa a tu ens passa a tots...i no t'enfadis tant amb tu mateix, "porque vales mucho"
ResponderEliminarNo siguis tan dur amb tu mateix. Si em permets un consell, en una operació, sigui del nivell que sigui, no et confiïs ni et relaxis, sempre alerta.
ResponderEliminarSon molts els encerts que has tingut al llarg de la teva vida laboral, no et pots censurar ni recriminar-te absolutament res, no en tens cap dret.