L´oblit

Thomas Mann deia que una ànima sense cos és tan inhumana i espantosa com  un cos sense ànima.

Aquest és un petit poema per tots aquells que acompanyen als seus éssers estimats per la carretera de l´oblit, fins veure´ls desaparèixer del tot.

Sou realment admirables.

Tot el que tinc

és perdre´t

en el blau

de tots els mars

possibles.

Sé que te´n vas

però ara em  demano

 el primer ball

 del teu somriure

per poder-lo sentir

tant i tant a dintre

Aniré amb tu fins

on em deixis.

Després

només cuidaré

el jardí

dels teus contes.

Tu seràs la princesa.

Jo seré qui tu vulguis.

Tot el que tindré

és tornar-te

amb petons

una mica del que

vas donar-me,

i abraçar-te

furiosament

fins que em surtin

llagues de tendresa.