Me´n vaig de pont

Queden pocs  temes  per tancar i els que queden són merament protocolaris.És una llàstima però jo no he buscat aquesta solució.
Arribar fins aquí m´ha costat un ou però  sobretot aquesta última setmana  hi ha hagut més gent de la que m´hagués pensat mai  que  ha  estat a una  gran, gran  alçada.
Sorpreses que he rebut quan he perdut la fredor, la racionalitat, la xul.leria en pretendre que el meu cervell ho pot controlar tot.
Primer dóna  i espera a  veure  què passa ..... i ups,  passen, passen , passen coses.... oh yeahh.
En fi, me´n vaig de pont a Tossa, amb 77'7 kgs(30 menys) , guapo que t´hi cagues,  amb  dues  tabletes ben definides i la tercera  en procés. Però amb el mateix cor de sempre.
Ens veiem dilluns tarda o dimarts, depèn del  vent com bufi. Hem de  descansar que la setmana que ve tinc l´agenda social molt apretadeta.
Me´n porto la llibreta perque tinc ganes d´escriure  coses corrosives i cíniques que són les  que m´ agraden. Els tontets, els  infantils  i els xorres m´avorreixen sobiranament.
Bezozyabazoz

FOC FRED

Ja us ho he dit que  estic hiperactiu amb tots els sentits activats i en ple funcionament.-

Últimament he  tingut moltes sorpreses  agradables, molta gent que estava amagada i que gràcies al bloc he descobert com a grans conversadors, intel.ligència i sensibilitat més enllà de les barreres que normalment ens posem i que ens  fan grisos i mediocres.

El bloc  va  sortir  de l´angoixa i ara és casa meva i el portal per entrar  a la vostra. Gràcies a tots. Gràcies Gemma, in memoriam.

I ara un petit poema d´aquest matí a les  6, parla, com no, de l´amor.

FOC FRED.

Cremo en tot el que sóc.

No t´acostis si no vols incendis,

No em toquis si t´espanten les brases.

No m´estimis sense cor

perque només rebràs les cendres.

Queda´t en el fred

de la teva distància.

LLuny, en el glaç on

adormim l´ànima.

No em besis si no vols fondre´t

L´amor és lliurar-se.

Tot el que som

ho som pels altres.

CARTA A GEMMA

 Estimada Gemma:

                   Sé que  estàs llegint-me. Fes-ho d´amagat. Vigila en no  infringir les normes del cel. Els àngels, si s´ho proposen, poden  tenir molta mala llet i torturar-te amb  arpes, lires i danses alades.

                   Per aquí estem tots bé. Perdre´t no ens  ha fet millors. Igual de neuròtics, les mateixes presses, diferents noms.

                   També t´ho  he de  dir. És el primer  any i tothom t´envia records.   Encara podem resseguir amb la memòria com eres, moltes de les coses  que  feies  i les que no ens deixaves  fer.

                   Saps, igual que jo, que això passarà i que  arribarà el dia en el que ens  haurem d´esforçar per imaginar-nos el verd intensissim dels teus ulls, el teu cabell exagerat, un petit somriure.

                   Encara que no t´ho vas creure mai, no treballant, segur que estàs molt més bé que nosaltres. No siguis tonta i no ens enyoris.

                   Em sap molt greu el moc que et vaig deixar anar l´ últim dia. Però enten-ho, perdia el tren i tenia  hora amb el dentista.

                   De vegades em pregunto què haguéssis fet amb el teu temps sabent que te´l prendrien tan ràpid. Aquesta pregunta és el teu llegat en mi.

                   Vaig dir prou a tenir el cor sempre amagat, simplement distret de rutines, en reserva, en auto-defensa constant.

                   Vaig desbocar-me en  viure i et puc dir que, fins aquest  estiu, ha  estat el millor any de la meva vida. Però ja se sap: tenir l´ànima en camp  obert et fa més propens als refredats.

                   Però en cap cas me´n penedeixo. Ara  escric  com  mai, tinc els sentits on  han d´estar, al descobert, estimant sempre.

                   De què et va servir a tu amagar-los?

                   En fi reina, estiguis on estiguis ,intenta ser feliç i cuida d´aquesta banda que avui et troba a  faltar.

Algun dels petons que donarem  portaran escrit el teu nom.

                 Rodalies , 28 d´octubre de 2010

                  

Per en Marc

Per en Marc.

A les  7’30 del matí i en calçotets no era el moment  de  parlar però   he  entès tot el que em deies. He trigat una mica més del que  t´he  dit  però aquí està el que  penso ( no sabia  que  eres un  aficionat bloggero).

La categoría de les persones  no es medeix  tant pel que  fan si no moltes  vegades pel que , conscient i deliberadament,  deixen de  fer.   

 Ningú  es  planteja  mai el que hagués passat si la  teva conducta hagués estat una altra, si no haguessis aplanat el camí, si no haguessis  tingut en compte la  situació de l´altre  i les seves  circumstàcies , en detriment del que  tu volies, del que tu demanaves, del que  tu necessitaves. Quan el riu  es  manso tothom s´hi veu  en cor de creuar-lo. Bob  Dylan deia que l´home es un ésser oposat al joc  net, ho vol tot i ho vol tot a la seva  manera.

 Segur que esperaves molt més del que  t´han donat  i això genera  bàsicament tristesa. No pot generar  ràbia  perque no hi ha hagut acció sino manca de perspectiva, de previsió, i sempre  et quedarà  el dubte  si ho han  fet  a posta, egoistament,   o simplement són curts.

En moments de  debilitat  pots haver-li desitjat el mateix  però com diu el dit català , de porcs i de  senyors se´n ve de mena. I tu ets  tot un senyor, un gran senyor.

El dolor  sempre  guanya a la tranquilitat de consciencia i ara   estàs passant per l´infern , però a tu  et vindran temps millors  i tal volta a l´altre li vindran temps difícils, i tu continuaràs  siguent un senyor   i li oferiràs la mà que ara et nega .

Diuen que  bo  vol dir  burro i no és veritat. Bo vol dir bo, i punt.

Ànims  nen!  Mira-ho tot del  cantó positiu,  m´ha  sorprès que m´expliquessis les  teves intimitats i segur que també  t´haurà sorprès la  meva  resposta( ja has vist que  he  estat molt discret). Segur que a partir d´ara serem  més  amics( veus una cosa bona!!!)

Demà ens  tornarem a  pujar a la  bici, ens tornaran a mirar el cul  i tornarem a  riure.  Quan  fem el café  que ens  hem promès  parlarem de la titi de les malles  blaves… arriba…..abajo!!!!

UN CONTE DE DYLAN

UN CONTE DE  DYLAN- LA NOIA DE LA  RIBA DEL RIU VERMELL.

Al vell sempre  li ha  agradat explicar contes. Aquest  és un  dels meus preferits.

La cançó va  sortir amagada  i discreta en un disc de rareses  i no és massa coneguda.

Com  tot conte té una intenció , una moralitat.

Aquest en concret parla de tots aquells  que es senten desubicats, que el seu món és un altre i que passen desapercebuts per l´immensa  majoria. Però algú, algun dia, saben veure què hi ha més enllà i aposten per ells.

Deteniu-vos un moment a  llegir la historia que és molt bella i que va per tots aquells que han vist on els  altres no.

Té molt de mèrit haver-ho fet abans, ara tot resulta massa fácil.

(GIRL FROM THE RED RIVER SHORE)

LA NOIA DE LA  RIBA DEL RIU VERMELL

Alguns de  nosaltres apaguem les llums i vivim disparats  per la llum de la lluna.- Alguns de nosaltres ens espanta morir  en la foscor i estar per on volen els àngels.- Belles criades   fan cua davant de la meva habitació. Mai  n´he  estimat a  cap d´elles encara que em volguessin, excepte  la noia de la  riba del riu vermell.

Em vaig sentar al seu  costat  i per un moment  vaig  intentar que fos la meva dona. Ella  em va donar el seu millor consell: Ves-te´n cap a casa i viu una vida  tranquila. I jo  he  viatjat a l´est, he viatjat a l´oest, he  estat on  els negres vents retronen.  No obstant però, d´alguna manera, mai me´n vaig anar tant lluny de la noia de la riba del riu vermell.

La primera  vegada que la vaig mirar  ja sabia que mai més seria lliure. Una  sola  mirada  i vaig saber del cert que ella sempre estaría amb mi. Però el somni es va assecar  ja  fa molt temps i mai més sabré on trobar-lo. La noia de la  riba del riu vermell era fidel a la vida,  fidel a mi.

Ara  porto una  capa de dolor, i he probat amors als que he  deixat plantats, i el somriure que s´ha  congelat a la  meva  cara  em colpeja  contínuament. Però no puc evitar recordar a l´única  a la que sempre adoraré, totes aquelles nits en les que vaig caure en els braços de la noia de la riba del riu  vermell.

Ara vivim  en les  ombres d´un passat que desapareix, atrapats en els  incendis del temps. Mai he  intentat  fer  mal a ningú i viure una vida dins la llei. I quan tot s´ha  dit, quan  tot s´ha  fet, mai  vaig saber quin era  el  resultat. Un dia més és un altre dia en el que estic més lluny de la noia  de la  riba del riu vermell.

Sóc un estranger en una terra estrangera, però se  que és aquí on he d´estar. He donat voltes i voltes buscant a la  persona  que  estimo  i les muntanyes  m´han donat  aquesta  cançó.  Tot i que res del que  hi ha  aquí em resulta familiar, sé que  he estat aquí abans, una  vegada , ja  fa mil nits, amb la noia de la riba del riu vermell.

Una vegada  hi vaig tornar. A tothom  amb qui parlava i que ens  havia  vist junts em deia que no sabia de què estava parlant. Ja  fa temps que el sol va caure damunt meu i he  hagut d´apartar-me de la porta. M´hagués  agradat  haver pogut pasar  cada hora de la meva  vida  amb  la noia de la riba del riu vermell.

He  sentit parlar d´un noi que va viure  aquí fa molt i molt temps, un home ple de  dolor i problemàtic. A  qualsevol persona morta  sabia  com tornar-la a la vida. No sé quina mena de llenguatge utilitzava i ni  tampoc se  si ho podrá tornar-ho a fer.

De vegades  penso que ningú em va arribar a  veure mai aquí, excepte la noia de la  riba del riu vermell

VULL SORPRESES

VULL SORPRESES.

Sóc  un nen  malcriat. Si demanés  als  Reis tot  el que  vull, segur que  haurien d´acabar  contractant un  entrenador personal del  Dir, xutar els camells  amb cocaïna i  suprimir qualsevol dret de la comunitat patge. Iran està a l´Orient no?

De vegades el desig és tant impertinent que em  fa  delirar, crec que  tinc visions( que no  visionari).

L´altre dia vaig entrar en un  súper, en un dels pocs on no hi  tinc vetada l´entrada sota pena d´excomunió, i just passant pel passadís(figura literària) em vaig aturar davant del  fabulós tàndem Bimbo-Panrico.

El saludable, afectuós  i fantàstic “tigretón” em va picar l´ullet. Es van apagar  totes les llums. El puto felí es  va retro-il.luminar, es va posar vermell  com una  sobredosi de bitxos  i li van sortir dues banyes. Com que el nen ha estudiat, el va  identificar clarament. Era el propi Lucifer.

Aleshores, Deo Gratia, va aparèixer un raig de blanquíssima llum, farcit de  granets de pols( els molt marranos no netejaven mai els prestatges). I una  veu que acollonava es  va  sentir: Recorda el que li va passar a l´idiota de l´Adan!

Al final  vaig marxar, mig marejat per la melmelada vermella embolcallada tendrament de  brioix de  xocolata que havia deixat enrera. Temia que  , o bé   el banyut m´empitonés els ous, o bé que al de la veu blanca se li acudís exercir la  justícia  divina convertint els dansarins granets  en puces cabrejades. Amb el que piquen les puces i el fàstig que em  fan, i tot per no netejar els prestatges com Déu mana.

Tornant a  casa  vaig concloure,  deprimit i malhumorat, que a les  temptacions( amb lo bones que  estan) només se´ls hi pot dir que  no perque, o ets al.lèrgic al gluten  o ets un home  temerós….( si de Déu o de  qualsevol altra cosa, és el teu problema).

Bagué, Bagué, torna  al títol que degeneres.        VULL SORPRESES!!!!.

            Ja no demano que quan m´aixequi al  matí em  trobi el cacaolat  vestit de  sheriff retat en dol pel  “suc variat de  fruites vermelles  anti-oxidants”, ofès perque se li han rigut del nom.

            Només  vull alguna cosa que no pugui preveure de la condició humana: donar per donar, un amor que no  pugui definir, una  conversa intel.ligent, que em petonegin per no res, que em vinguin a  buscar al portal, la generositat, la  bondat, la tendresa, veure-les a totes  despullades i com no, la més  important, un “tigretón” que no engreixi.

           

FRASES FETES

Em diuen que sóc un cínic.

Si,si...l´avantatge és que com que ningú em fa ni puto cas em puc despatxar a gust amb el que penso, sense por a represàlies.

Avui, en comptes de traduir cançons,  (durant tota l´avorridissima reunió del Consell Escolar  on feia veure que apuntava els números del pressupost)  m´he dedicat a traduir frases fetes del pa nostre de  cada dia .

No per ser un romàntic enamoradís(de vegades patètic), un ha de  ser idiota.

Un cínic mai pot ser un idota, per definició.


PETIT DICCIONARI CATALÀ-REALITAT

1.- És una bona company/a: Ni en el millor dels seus  somnis.
2.- És una company/a: A sobre és lleig/lletja
3.- Sóm amics: Té/tinc alguna possibilitat però millor no mullar-se
4.- Només sóm  amics: Quan i com jo vulgui.
5.- Podem  ser amics: Però millor que no.
6.- T´estimo com amic: Xaval oblida´t
7.- És una bona persona: No és l´escollit.
8.- És molt bona persona: Ni ho sap ni  pot saber-ho que no és l´escollit.
9.- Me l´aprecio molt: Gràcies per distreure´m .
10.- Pobret/a: Aquí mano jo.
11.-Que cabron/na: Aquest/a si que m´agrada.
12.-Necessito espai: Estic fins els ous de les teves tonteries
13.- Necessito temps: Per buscar-ne un/a altre/a
14.- Ens hem perdut el respecte: Ja en tinc un/a altre/a
15.- No sé que em passa: Tens  els  dies  comptats.
16.- Estic rar/a: Ja s´apropa, ja s´apropa.
17.- Jo sempre li explicaré tot: sóc idiota
18.- No puc fer-li això: estic cagat de por.
19.- Jo no sóc així: però uf, com m´agradaria.
20.- Perdria tota la confiança:  o et tinc ben lligat o a la merda(pagant, of course)

THIS STREET, THAT MAN, THIS LIFE( Cowboy junkies)

Els dilluns són terribles. Necessito distreure  el meu cervell amb el que  sigui.
Aquesta  cançó  té  més de  20 anys.  Està en aquella  categoria de les que no em cansen  per més que les posi. La Margo la broda en cada nota. És quan la delicadesa  es converteix  en art. Si l´escolteu no marxarà mai de vosaltres

Aquest carrer, aquell home, aquesta  vida

Aquest carrer  guarda els  seus  secrets 

a l´igual que una cobra guarda el seu  verí.

Aquest  carrer  cuida dels seus negocis

 a l´igual que un carceller cuida de la seva  presó

Aquella casa que  està embruixada,

Aquella porta que és una entrada a l´infern

Aquest carrer guarda molt bé els seus  secrets.

Aquell  home  porta  la  seva  pell

 com una ballarina porta els seus vels.

Aquell  home aguaita les seves víctimes

 com un cáncer aguaita a una cèl.lula.

L´ànima d´aquell home l´ha  abandonat.

El seu cor està  tan moribund com un clau oxidat.

Aquell home muda la seva pell  com si fos un vel

Oh señor, jugues a un joc  molt dur.

Saps  que  seguim totes  les  regles.

Aleshores ens prens l´única cosa

que pensàvem que  mai perdriem.

Tot el que demano és que si ella  està amb tu

 la guardis afectuosa de qualsevol perill

 i , si  està a les  teves  mans, neteja el record  d´aquest lloc.

Aquesta  vida  guarda els seus secrets

 com una petxina aguanta el mar,

una  crida suau i llunyana

com un record que desapareix.

Aquesta vida  té les seves  victòries

Però les  seves  derrotes l´esquincen brutalment

Aquesta   vida guarda els seus  secrets, com el  mar

I el vent bufa aquest matí

  A les  sis  del primer  matí de la setmana.- Crec que tothom qui  estimo dorm. Envoltat de  desconeguts i desmesuradament  tendre.

 Només  tinc  aquest  full en  blanc amb qui poder parlar.

 I EL VENT BUFA  AQUEST MATÍ  

    És massa  d´hora perque  algú ens  pugui  fer companyía.  A la nit li costa acomiadar-se dels  fantasmes  que potser t´han espantat.

    Encara que no em  vegis  he  sigut jo  qui  ha bufat de fred el plugim de  suor  que ha tacat breument  el  teu coll.

    Gira´t amor, tomba´t a l´herba fresca  del  teu  coixí i continua tranquila, estiguin  amb qui estiguin els  teus somnis.

    Com un mag estaré en  tots els llocs on vulguis sentir-me. I encara que no em  desperti al teu costat, sabràs que t´agafo de la mà, perque no et perdis, perque sàpigues que mai estaràs  sola.

    I desapareixeré quan no em necessitis, quan  el dia a  dia  esborri la  solitut, quan algú et faci riure.

    I el vent bufa  aquest  matí, i en ell, per vosaltres, cavalca tota la meva ànima.

Contrabandistes a la nevera

Un breu "divertimento" pensant en negre.

CONTRABANDISTES  A LA NEVERA

En el calaix més ignorat de la  nevera, entrant a la dreta de tots els misteris, dissimulada entre el gall dindi  i les fruites més madures i oblidades, la més negra de les perles, la droga recorrent dels perdedors.

Furtius com els anhels més prohibits, segons i tercers sentits  en cada  frase. Parlem amb ulls que les paraules no ho poden, ni saben mai,  dir-ho tot.

I que es desfaci cada  bocí en mel d`ànima , com un intèrpret agosarat de tots els somnis.

Al bosc de mi.

Qualsevol  vers, per petit que sigui, sempre té el seu  sentit.
No el busquis, sempre serà ell qui et trobi.
Si arriba  fins a tu , deixa´l entrar, encara que només  sigui per fer-te companyia.
No serveixen per res més.

AL BOSC DE MI

Quin temps

queda

fins que es

desarreli

la tardor

en els meus

braços?

Quin temps

queda

fins que

el verd

ompli

de pluja

els meus ulls?

Quin temps

queda

fins que

el propi

temps

no se´n vagi

sense nosaltres?

Una altra miniatura, avui que és lluna plena

Jo se el perquè estic tant prolífic últimament. És molt senzill.  Perque només sé estimar i perque sento que m´estimen, i molt, moltíssim, encara que sigui des de la foscor, l´abandó o el silenci.

Tinc la nit 

Tinc la nit

escrita

en llum.

La llum

que em porta

el cor.

El cor

que torna

a tu.

Un poema de Juan Ramon Jimenez- El terrible desvelo.

Un poema preciós del rei de la J.
No calen comentaris,s´explica sol, però s´ha de llegir lentament en tota la seva profunditat.

El terrible desvelo(fragment)

Estás sola de ti misma, sola mía, más de ti que de mí ,que más te quise que tu te quisiste.

¿Y cómo podrá ser que estés tan sola si estuve todo contigo?

¿No quepo en tu soledad?

Yo soy más  grande por tí que mi vida y que mi muerte;
y quepo donde tu estés, tan sola en ti misma...

The letters-Leonard Cohen

Dear Heather és l´últim àlbum del Leonard .- Diuen que no estava a l´alçada dels seus clàssics i potser tenen raó, però hi han moltes joies  dignes de  ser descobertes. Aquesta n´és una.

Hi ha  una frase que em descontrola: " the simple kindness here, the solitude of strenght"( i aquí aquesta  simple bondat, la solitut de la  força).-

És cert que  quan fem el que hem de  fer  perque així ens ho diu  la raó lògica, deixem  el nostre cor de banda i desamparat, molt sol en definitiva.

Avui he tingut una conversa amb un  amic  meu, aprofitant que no hi havia massa  feina al despatx, en la que hem parlat de renúncies, de criteri, de perdedors....

És per tu.


THE LETTERS( LES CARTES)

Mai vas  voler obrir les cartes que et vaig enviar. Però ara entens quin era, realment, el seu  significat.

Ara les  estàs  tornant a llegir, aquelles  que no vas cremar. Les apretes  en els  teus llavis… eren les meves pàgines  sobre la inquietud.

En elles deia que  hi havia  hagut una  inundació i que  res s´havia pogut salvar.

Vaig esperar que tornessis… et vaig donar la meva adreça.

La teva  història era llarga, complicada i extensa. Et va portar anys creuar les barreres de la  teva auto-defensa.

Però ara apareixen les  males  formes, les  ferides, la completa extinció.. i aquí... aquesta simple bondat, la  solitut de la força.

Entres a la meva  habitació, et quedes dempeus al costat del meu escriptori.

Comença a  escriure la teva  carta al pròxim que vingui.

TOM WAITS-THE WORLD KEEPS TURNING

Aquesta cançó del Tom Waits( que va  co- escriure  com gairebé  totes  amb la  seva dona K. Brennan)  em  té  l´ànima presa.

 La delicadesa i la simplicitat sempre serán sinònims de  la tendresa,  i la  tendresa  sempre será sinònim d´ entrega. L´entrega  equival  a la renuncia  i la  renuncia és  el més  gran acte que es pot fer per amor.

 No us  la perdeu, sabreu de  què estic parlant

The world keeps turning( i el món continua girant)

Avui  seria  el  nostre aniversari.

Hi ha  algú altre en el lloc en el que acostumaves a  estar tu,

El món  no importa pero encara s´aferra a mi,

I la lluna  continua daurada i platejada alhora.

Qui sap on acaba  el camí?

El camí dona voltes  i de vegades es torça.

La banda  ha deixat de  tocar  però nosaltres dos  continuem ballant

I el món continua  donant  voltes, continua  donant voltes.

A la  seva  mà porta l´anell d´algú altre

I el món continua  donant  voltes, continua  donant voltes.

Nosaltres  dos  vam fer saltar la banca i vam deixar´aquest lloc fet pols

I vam desaparèixer sense  deixar cap rastre.

Ara el  sol cau a  sobre  al mar

I tinc al meu  costat a l´únic que m´importa

Jo estava  molt verd i el vestit  que portaves  era groc
I el món continua  donant  voltes, continua  donant voltes.

El sol   ha marxat i la lluna brilla sobre el prat

I el món continua  donant  voltes, continua  donant voltes.

Posa´t el barret
Pintaràs  amb mi de vermell aquesta maleïda  ciutat?

La banda  ha deixat de  tocar  però nosaltres dos  continuem ballant

I el món continua  donant  voltes, continua  donant voltes.

A la  seva  mà porta l´anell d´algú altre

I el món continua  donant  voltes, continua  donant voltes.

Petit poema aquest matí

Ahir  estava  mirant aquest magnífic quadre de Velázquez  i m´impresionava  tant la pietat dels guanyadors com la  dignitat dels vençuts. És una pintura molt humana.
Aquest matí ho recordava  en el tren i ha  sortit aquesta miniatura. Una  cosa  és el que  jo voldria i l´altra és acceptar el que em vulguin donar. La renúncia a mi sempre serà part del meu amor

LA RENDICIÓ DE  BREDA

Sé que  he lluitat.

Tant que ni

el cor

em pot vèncer.

Però ara toca

desaparèixer

i convertir-me

en el que

volgueu

de mi.

Una petició-HEY THAT´S NO WAY TO SAY GOOD-BYE

Un amic  meu m´ha demanat que li tradueixi aquesta  cançó. Tens molt bon gust.
L´he tornat a  escoltar vàries vegades  i continuo pensant que el Leonard té un sisè sentit per acompanyar-nos en moments molt  puntuals i molt concrets de la nostra vida. Que cadascú agafi el seu. A la  teva salut Jordi.

Escolta, aquesta no és  manera de dir-nos adéu.(Leonard Cohen)

Et vaig estimar pel matí. Els nostres petons eren profunds i tendres.

El teu cabell sobre el coixí semblava una  tormenta  daurada que estava adormida
Jo ja  sé que molts d´altres  es van  estimar abans que nosaltres, que no som  cap novetat ,que a  la ciutat  i en els boscos  molts d´altres van somriure com tu i jo,

però ara la distàcia ha arribat entre nosaltres i tots dos ho hem d´intentar,

Els teus ulls són suaus amb el dolor,

Escolta, aquesta no és  manera de dir-nos adéu.

No n´estic buscant a  cap altra i intento pasar el temps com puc,

Passejo fins la  cantonada, les nostres passes  sempre  rimaran.

Tu  saps que el meu  amor  continua  amb tu de la  mateixa  manera que jo sé que el  teu amor  està amb mi, simplement  que  les  coses canvien com la riba i el mar

Però no parlem de l´amor, o de les  cadenes, o de les coses que no podem desfer.

Els teus ulls són suaus amb el dolor,

Escolta, aquesta no és  manera de dir-nos adéu.

Sobre la lucidesa

Si teniu un moment , perdeu deu minuts del vostre temps  per llegir   fragments de l´assaig que  va fer Adolfo Aristarain  sobre la lucidesa. Bona part d´aquestes idees les va  escenificar a la seva pel.lícula “ Lugares Comunes”. Alguna cosa hauria de tenir  perque és de les poques  que s´han quedat dipositades per sempre en el meu interior i que mai em  canso de recomanar. El texte és simplement  genial. Pot semblar  pedant si us dic que m´hi sento plenament identificat però així és la dolorosa, trista i puta veritat.Ja li vaig dir un dia al meu pare.. el que m´has donat és una  autèntica putada...

“.....El despertar de la Lucidez puede no suceder nunca, pero si llega, no hay modo de evitarlo. La conciencia alerta lleva  al conocimiento profundo del absurdo, del sinsentido de la vida, de la inutilidad de la lucha.  Todo esto vive aletargado por las rutinas cotidianas hasta que algo golpea, sacude y provoca la reflexión en voz alta y la amargura o la angustia aparecen, se manifiestan. Pero para que esto sirva hay que estar ahí en el momento justo para verla y tener además el coraje de aceptarla y romper conductas, de lo contrario todo parecerá seguir igual que ayer y que siempre: otra vez a vivir, aunque cueste, y a tratar de que no se note. Guardar la lucidez en un cajón de la mesa de luz para que no joda.

El Lúcido Adulto tiene una percepción de los hechos y un razonamiento tan veloz que hacen que se le revelen simultáneamente los motivos o las causas que han generado esos hechos.

Tiene conciencia clara e inmediata de los motores de la gente, de la mentira, de la hipocresía, de la verdad.

Su visión es total: es global y detallista al mismo tiempo.

No conoce la sorpresa. Como todo lo ve, puede percibir los mecanismos ocultos, desnudar los disfraces y ver detrás de las máscaras que usa casi toda la gente. No conoce el deslumbramiento que causa lo inesperado.

Siente cierto placer en comprobar que los hechos sucedan de acuerdo con lo que él ha sido capaz de prever, en que todo suceda de acuerdo a lo que su intuición le insinuó.

La lucidez le da la capacidad de conocer a la gente a primera vista. Casi sin cruzar palabra, la radiografía está hecha y es clara, perfecta y rara vez falla.

Ésta es una cualidad involuntaria, incontrolable, instintiva, intuitiva y no analítica

Así como cualquiera distingue el rojo del verde, el lúcido sabe si quien tiene enfrente es listo, tonto, fatuo, sensible, inteligente, genial o imbécil.

Este nivel de percepción (sensibilidad e inteligencia), recluye al lúcido, inevitablemente, en un mundo propio, solitario y aislado.

El lúcido necesita descansar, detener por unos momentos el funcionamiento de su lucidez. El refugio suele ser el arte.

El lúcido vive acosado por el riesgo de saber demasiado y por la soledad resultante de sus cualidades.

El Lúcido no puede engañarse a sí mismo, no puede anular la actividad constante de su percepción.

La lucidez no viene sola, viene acompañada por una fuerza vital, por una especie de motor que transforma esa conciencia, esa angustia, en energía. Esa energía, ese impulso, genera a su vez alegría, una sensación de orgullo por saberse capaz de vivir sin mentirse aunque duela.

Es el vivo ejemplo de que la palabra puede ser un arma letal.

Está instalado con elegancia y naturalidad en la cuerda floja, ejercitando sin descanso la lucidez más brutal.

Destroza hipocresías sin aviso previo, como un perfecto salvaje.

Tiene un humor ácido, irreverente, pero humor al fin.

Tiene una gran capacidad de ternura, pero muy oculta, férreamente protegida, porque la sabe desmesurada al liberarla.

El lúcido, cuando pierde la paciencia, no soporta al imbécil que tiene enfrente y dice lo que piensa con tranquilidad y desparpajo, actitud estética que acentúa la brutalidad de los conceptos enunciados.

No lo hace por crueldad o por maldad. Simplemente desprecia la piedad y se niega a participar del juego de la simulación.

Tampoco siente el orgullo de ser el único capaz de haber descubierto la verdad.  Está convencido de que la gente, íntimamente, frente al espejo, a solas, sabe lo que es.

La travesura del lúcido es quitarles las máscaras sin pedir permiso.

El lúcido no ataca al que usa mascara por debilidad o timidez o simplemente pánico o por ser un escéptico automarginado que oculta su condición para evitar preguntas. Como considera que no intentan joder a nadie sino que sólo tratan de protegerse de la vida o de sí mismos (del conocimiento profundo que pueden llegar a tener sobre sí mismos), el lúcido los perdona, los ayuda y los respeta.

El lúcido está obligado a insertarse en la sociedad para subsistir, aunque su soledad sea irremediable, pero se crea enemigos que no le darán trabajo y alertarán a otros “enmascarados” para que no se acerquen al lúcido porque es peligroso.

La lucidez es conocimiento y lleva en sí misma la condición que la condena a ser aceptada por unos pocos: la angustia.

Petit poema

Aquest poema  ha sortit  ràpid i precís de tots els meus dintres. Dedicat a tots els soldats que fan sempre el que han de fer, ni més ni menys.

Ja no hi sóc.

Em costa

l´absència

d´un anhel

proscrit.

Obedient

m´amago

com l´anònim

que no hi és.

Que tot continuïi

el seu destí,

tot igual de devastat,

però sense mi.

PROPOSTA

PROPOSTA DE JOC(Songs from the road-Cohen)

Conec a tres  Alberts. El més  jove d´ells ,i  a qui més  estimo, em deia l´altre dia… No me la puc treure del cap, no me la puc treure del  cap!!!!

Tanqueu els ulls…

Les primeres  notes del Javier Mas a la guitarra. Al cap d´uns breus  instants entra Dino Soldo al clarinet. Entre tots dos  comencen a  parlar, s´acompanyen lleugers en la recerca.

Sentiu el camí, el perfum de la seva  pell, el record del seu  tacte.

Les  platges d´Hydra.

Moveu lleugerament les caderes, el ritme  ferm però tranquil,  sentiu  tots els petons que us  facin, fins i tot els  invisibles, i els  impossibles també.

Els ulls  han de continuar tancats. Una pregària.

Lover,lover, lover, lover, come back to me.