No parlo, simplement camino.
Hi han persones que els agrada tenir-ho tot controlat.-
Quan parlem de relacions personals o laborals aquest domini només es pot fer de dues maneres: o bé escollir a algú amb el que puguis fer o desfer com et plagui amb un somriure a la boca o bé senzillament fer que et tinguin por.
Si escollim la primera opció el resultat és anular per complet qualsevol capacitat d´evolució, millora o enriquiment personal. Ademés de tremendament avorrit, simplement és perdre el temps.-
Baixar sempre es pot baixar( amb el risc de quedar-t´hi), el que es difícil i arriscat és intentar pujar.
Si elegim el despotisme, fer sempre el que ens vingui de gust a nosaltres, sense tenir en compte l´altre, inhibint la bondat, la tendresa, la comprensió i el sacrifici, ens trobarem (instintivament) que tampoc ens ho donaran tot, els tindrem sempre molt per sota de les seves possibilitats. És el regne dels tontos, el suicidi tan físic com emocional és estadísticament mínim.
Cap de les dues opcions ha de ser necessàriament negativa. Tot és un problema de coneixença. Si això és el que coneixes sempre estarà bé, sempre será correcte. El problema te´l trobes quan per interés o simplement per atzar, creues la frontera del teu propi món i et trobes que hi ha vida més enllà de tu mateix. No ho pots evitar i t´agrada.
Com passa a la ciencia , cap avenç és fàcil ni segur, necessita, per propia definició tècnica, creuar aigües pantanoses, on et faran sentir débil, insegur i moltes vegades decebut i desesperançat de poder assolir la teva fita.
És aleshores quan has de decidir entre parlar-teoritzar-fer el que creus convenient, o simplement, posar-te a caminar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario