jueves, 7 de octubre de 2010

Ain´t talking, just walking(Bob Dylan)

No parlo, simplement  camino.

    Hi han persones que els agrada tenir-ho tot controlat.-
   Quan parlem de  relacions personals o laborals aquest domini només es pot fer de dues maneres:  o bé  escollir  a  algú  amb el que puguis  fer o desfer com  et plagui  amb un somriure a la boca o bé senzillament fer que   et tinguin por.

    Si escollim la  primera opció el resultat és anular per complet qualsevol capacitat d´evolució, millora  o enriquiment personal. Ademés de tremendament  avorrit, simplement és perdre el temps.-
 Baixar sempre es pot baixar( amb el risc  de  quedar-t´hi), el que es  difícil i arriscat és intentar pujar.  

    Si elegim el despotisme, fer sempre el que ens vingui de gust a nosaltres, sense  tenir en compte l´altre,  inhibint la bondat, la  tendresa, la comprensió i el sacrifici, ens trobarem (instintivament)  que tampoc  ens  ho donaran tot, els tindrem sempre molt per sota de les  seves possibilitats. És el  regne dels tontos, el suicidi  tan físic com emocional és estadísticament mínim.

    Cap de les  dues opcions  ha de ser necessàriament  negativa. Tot és un problema de coneixença. Si això és el que coneixes sempre estarà bé, sempre será correcte. El problema  te´l trobes quan per  interés  o simplement per  atzar, creues la  frontera del  teu propi món i et trobes  que hi  ha vida més enllà de tu mateix. No ho pots evitar i  t´agrada.

 Com passa  a la ciencia , cap avenç és    fàcil ni segur, necessita, per propia definició tècnica, creuar aigües pantanoses, on et faran sentir  débil, insegur i moltes vegades decebut i desesperançat de poder assolir la teva  fita.

És  aleshores quan  has de  decidir entre  parlar-teoritzar-fer el que creus convenient, o simplement, posar-te  a  caminar.




No hay comentarios:

Publicar un comentario