Poema entre-actes

Torna a ploure i com no, un breu poema entre-actes

Així haurà de ser

Així haurà de ser

que aquesta pluja

em retorni a tu,

quan deies

que t´agradava

mirar-la.

Així haurà de ser

que quan plogui

em mulli sencer

recordant

sentir-te

Novembre

 Ja deia l´altre dia que la Maria Taylor és el meu petit secret. Abans d´actuar en solitari tenia un grup que es deia  Azure Ray.-

Si a la  tardor li hem de posar  alguna cançó aquesta és NOVEMBER,

Quina  delicada, magnífica  i deliciosa preciositat….

November.-

Estic esperant que s´acabi aquest examen

perque comencin aviat els dies més lleugers.

Estaré sola però tal volta més despreocupada

com una  cometa que  flota sense  cap esforç.

Tenia por d´estar sola , però ara estic espantada

 perque estar sola  era el que  volia.

De totes aquestes  cares no n´hi ha cap d´igual.

Com poden haver-hi tantes personalitats,

tantes mans  buïdes sense vida,

tants cors que demanen tant?

I ara sembla que el meu patiment està lluny

fins que  sigui presonera d´aquests candaus de  dolor.

Els trencaré i els llençaré ben lluny

fins que  vinguin els dies de pluja que els faran quedar,

aleshores  ploraré ben  fort totes aquestes cançons tan tristes

on totes les paraules encara ressonen  cada dia com un  eco en el meu cap

i no crec  que  marxin  mai més.

És com quan penses en la casa on vas  passar l´infantesa

Mai podem  tornar a on realment pertanyem .

Estic a  punt de  fer una  foto més  a  això

i trobar-ho en mi mateixa. Ho trobaré en mi mateixa.

Ara  s´apropa aquella época de l´any que em recorda que ja no estàs aquí

Així que crec que voldré estar sola. Entén que no  et contesti el telèfon.

Em sentaré  i contemplaré els meus murs profunds i  tristos

fins que no pugui veure absolutament  res,

només particules, algunes ràpides, algunes lentes .

Tot el que els meus ulls veuen és  tot el que sé.

Així que estic a  punt de  fer una  foto més  a  això

i trobar-ho en mi mateixa. Ho trobaré en mi mateixa.

de bon mati

Bon dia a tothom, benvinguts al show!

Com tots els  dilluns, les sis del  matí, és una hora propícia per la solitut. El  meu cap es desborda amb un vertígen  suïcida.-

Ho poso tot a la safata dels meus  ulls i repasso amb insistencia els meus  sentits.

De  vegades m´espanta la persistència,  intensitat i claredat del que  sento i molts  cops  crec que és  una sort que tot quedi dins meu, sense que ningú s´hi interessi  . En aquest  sentit el silenci és un aliat enorme.

Encara que sovint pensi que  pago un preu massa  alt per les coses bones que em passen a la vida sempre  acabo concloent que és l´única manera que sé i puc fer. El conjunt és imperfecte però sempre  hi ha  un perquè.

I el meu perquè és una simple  qüestió de globalitat, veure-ho tot com un tot. No vaig saber mai veure un cos sense percebre les  ganes que tenia per estimar. Vaig veure intel.ligència més  enllà d´una broma  simpática.  En els desaires sempre imperava  més  la tristesa del perquè no havies  fet  que una  simple venjança.

Però sobretot tenia  una visió clara i meridiana del  seu cor i de totes les seves  possibilitats, tota la seva magnífica extensió. Per aquest motiu  sempre m´he quedat un pas  enrera, sentint-me un privilegiat per saber veure el que els altres no sabran ni podran veure  ni en el millor dels seus  somnis, però alhora també molt sol quan ells  mateixos no ho saben o el que és pitjor, no s´ho volen creure

Dedicatòria

El meu millor regal serà fer el que faci falta pel teu somriure, sense  importar-me qui el rebi.
El meu millor regal mai seré jo, sempre seràs tu

Una petita història de rendició

La Jane li va besar la mà. Cap paraula podria haver dit més. En els  seus llavis  hi va escriure tot el que ella era i no havia dit mai a ningú.

En el  mateix silenci que ella va desmuntar la seva  ànima, en John  sabia que havien estripat  la seva.

Mai tanta  fragilitat  havia estat  tan desprotegida, però mai havia estat tan bella.

En John va  esculpir a la seva  sang aquell instant, conscient de que l´amor no es pot definir. Només són  els moments viscuts, els moments recordats.

Sabia que hi retornaria  cada vegada que necessités sentir-se estimat de veritat.

En FURIUS IRACUNDUS i el SR JINKS

En FURIUS IRACUNDUS i el SR JINKS

Tothom sabia que Furius Iracundus tenia papada. Ell adduïa però que eren pells mal despenjades fruit d´una  evident i inqüestionable pèrdua de mig kg. de pes.

La veritat és que per les barbetes de greix gandul encara no s´havien  inventat les peses. Agafar el mànec  amb les dents era, abans de  tot poc higiènic, però sobretot anti-estètic.

El Sr Jinks no es podia  aguantar el  riure imaginant-se una filera de bulldogs rancis , com si tinguessin un os la boca, tots ells rient fent el moviment del  “ si senyor” amb les  cordes  vocals tenses  com les   d´una  Fender Stratocaster.

En Furius  era un  tio solemne, de tarannà catedralici, que no  deixava anar una paraula  fins que no  havia sentit l´eco de l´anterior.

El Sr Jinks sempre  havia tingut ganes de preguntar-li si de  petit  havia  sigut escolanet.  Se li notava una seguretat, una cadència  discursiva i una  grandiluqüència que no l´agafes si no has llegit a missa, com a mínim una  cinquantena de  vegades, la primera  carta de  Sant Pau als cristians de  Corint.( sempre m´ha quedat el  dubte de  a qui devien d´haver fet Sant).

En Furius era un malpensat obsessiu i  el Sr Jinks  tenia que  mesurar  les paraules com  si fossin grans de safrà. Eren temps en els  que a  Irlanda  hi havia moguda amb els  capellans  i qualsevol referència  “sotana-nen-cul”  hagués estat molt malinterpretada pel seu  amic.

La  primera  vegada  que es  va emprenyar va ser  quan va tenir consciència del seu propi nom. Va  plantejar-se intercanviar l´ordre dels  cognoms però aviat  va  veure de  dir-se Furius Petitpitus no millorava  gaire les seves  credencials.

La qüestió  era que tots els que l´envoltaven el temien més  que al Torquemada  amb mal de  queixals.  Com que se´l veia  venir d´una  hora lluny , a la que s´enunciaven  tempesta o incendi  tots els animalons  fugien  en desbandada. Alguns  s´amagaven a  sota la  taula, els altres feien veure que treballaven.-

 Però si et pillava, ai mare de Déu!!!!.

El millor que  et podia  passar era que et vingués a sobre, d´imprevist,  una  descàrrega adrenalítica de  crits més  dispersos i  incongruents que un  debat a Tele 5.

El gran error era preguntar-li què li passava. Aleshores et mirava, s´aixecava parsimoniosament de la  cadira com  si fos el “Cracken”, t´acorralava entre la porta i l´infinit   i ja sabies que tenies mitja hora  de sermó, queixant-se més que  un andalús amb mal de  veritat i repetint-se  fins l´eternitat com els fregits d´un restaurant xino.

Però en el fons el Sr Jinks  sabia que en Furius era més inofensiu que en Winnie the Pooh  esnifat  fins el cul de mel i se l´estimava de  veritat.

Li va deixar llegir aquesta petita broma  i  tots dos  es van posar a  riure. Però abans de plegar en Furius  li va fer una petita observació( sempre  amb to patriarcal): -  Estic  segur, Jinks, que a la teva mare, la Sra Titaxica  li hagués  fet molta il.lusió que haguessis intercanviat l´ordre dels teus cognoms.

Miniatura a les dotze

Un petit break a la feina per paliar l´estrés:

He pensat molt amb  una frase de la cançó del Cohen d´ahir:

“Estimo la  teva  solitut, estimo el teu sentit de l´orgull”

Per tota aquella  gent que s´abandona pels  altres i en especial per un amic meu de Cardedeu que ho està passant malament, ànims nano!.

Miniatura a les dotze

Llàgrimes imaginades

degoten pausadament

d´aquest  silenci

Som tot el que no es  diu,

només els moments

d´una mirada.

Som el que som però,  jo

només se estimar

sense  estimar-te

Joana d´arc i un petit miracle aquest matí

Aquest matí, mentre anava  a l´estació,  m´ha passat una cosa  molt rara. Feia  molt fred però de sobte he entrat en calor. He  sentit que no estava  sol, que  hi havia algú amb mi.- He sentit  que m´acompanyava i que la gelor que tenia a la cara  es convertia en carícies. Creieu-me  hi havia tendresa per tot arreu.

Ja sabeu que  em poso les cançons de l´ipod de forma aleatòria  i mentre estava  flipant  amb el que em passava  ha  sortit el Joan of Arc del Leonard Cohen  . Direu que son  casualitats  però aquesta  cançó parla d´una  dona  que s´entrega a un home.

Molt poques  vegades  hem tingut el privilegi que algú se´ns lliuri a  nosaltres fins a quedar-se  desprotegida del seu propi cor.

L´home  que  hagi tingut aquesta  sort haurà d´estar agraït sempre.

No podia fer una altra cosa que traduir-la.- Ni més ni menys.

JOANA D´ARC – LEONARD COHEN

I les  flames van  seguir  Joana d´Arc

mentre venia a cavall a través de la foscor.

No hi havia  cap lluna per mantenir brillant la seva armadura.

Cap home per prendre-la aquesta nit fumejant.

Ella va dir: Estic cansada de la  guerra,

vull la classe de treball que  tenia abans,

un vestit de núvia o quelcom que sigui blanc

per  portar a  sobre la meva gana sense mesura.

Estic content de sentir-te parlar d´aquesta manera.

Tu saps que  he vist com muntaves a cavall  cada dia.

I alguna cosa  dins  meu desitja conquerir

aquesta  freda i solitària heroïna

I tu qui ets? Va  dir ella severament

a aquell que  s´amagava  sota el fum.

Ell va contestar: sóc  el foc

I estimo la  teva solitut i el teu sentit de l´orgull

Aleshores,  foc, refreda el  teu cos

que jo et donaré el meu perque l´abracis

i dient  això ella va saltar dins seu

per convertir-se en la seva única núvia.

I a les  profunditats del seu cor  furiós

ell va  prendre tota la pols de Joana d´Arc

I per damunt de tots  els  convidats a la boda

ell va  penjar les cendres del  seu vestit de núvia

I a les  profunditats del seu cor  furiós

ell va  prendre tota la pols de Joana d´Arc

i aleshores ella va  veure clarament

que si ell era  el foc

ella havia de  ser la fusta per cremar

La vaig veure estremir-se.

La vaig veure  plorar.

Vaig  veure la glòria a la seva mirada.

Jo mateix  trobo a  faltar l´amor i la llum

Però ha de venir d´una  forma  tan cruel?

Ha de venir d´una  forma tan brillant?

Frases fetes-els altres amics

Em mola  la  gent directa, incisiva, punyent, clara  i meridiana.

En canvi em  posen  molt nerviós  els que no  volen  però  poden  donar  el seu nom a les   coses.

N´hi han que  per dir  quelcom li donen  tantes  voltes que , o bé es maregen ,o bé  s´acaben  perdent ells  mateixos i el que  acaben dient són tonteries  .

Però fins  i tot en   aquest  últim  cas  cal valorar el fet de que, encara que  no l´encertin mai,  com a mínim “ tiren al patito” , per més que  el  tiro rebenti la dentadura al  firaire.

Els més perillosos de  tots ,  els que em fan més por, són els que  callen i s´ho miren tot des de la barrera i que només  surten  quan s´ha de rematar al toro moribund. Aquells que només  juguen si saben que guanyaran  segur.

Tot i que  normalment són gent amb sort, el que desconeixen és que viure és un  simple  joc d´intercanvi, moltes  vegades  injust perque es dona més del que es  rep.  Però al cap i a la fi és un  joc, en el que si no hi entres no  jugues

Personalment el fet d´implicar-me m´ha donat molts disgustos però també he conegut gent molt i molt vàlida de la que n´estic molt orgullós

Em venen a la ment algunes  frases dels desertors, els  altres “amics”.

- No m´hi  vull fotre perque sempre surto escaldat( si realment no t´hi vols fotre aquesta  frase  sobrava i la  sobèrbia amb la que parles  també)

- Ja s´ho faran ( si, si, faran  el que podran però sense la teva comprensió i ajuda, gràcies.)

- No vull saber res( si que ho vull saber, amb pèls i senyals, però sense tenir-hi res a veure)

- Quan estava malament a mi ningú em va ajudar( perque segurament  vas  ser massa  orgullos/a per aceptar/demanar ajuda o perque no t´ho mereixies)

- Són coses de parella( és veritat però de vegades es  necesita un tercer per  fer veure diferents  punts de vista i aclarar l´ofuscació)

- Tothom té els seus problemes( enhorabona si pots solventar tu solet/a els  problemas, però algun dia  no ho podràs  fer, t´ho asseguro, moltes vegades ens  creiem més forts del que realment som)  

DIBUIXOS ANIMATS I PLANS PER TOTA LA VIDA

Bon dia  princeps i princeses.-

Anem a  començar  bé el dia , que  ja n´hi hauran que ens l´intentaran espatllar.-

Si teniu un moment  busqueu aquesta  cançó  de la meva  secreta  debilitat, la Maria Taylor, aquest cop acompanyada del Michael Stipe dels Rem a la

segona veu.

Aquesta  cançó m´anima  i em posa content.

 Com deia en Makinavaja, “ en un mundo podrido y sin ética sólo nos queda la estética”.

Un petonarro per tots--- MUAAAACCC!

CARTOONS AND FOREVER PLANS

( MARIA TAYLOR)

Te´n recordes de la primera vegada que et vaig veure?

Te´n recordes de la mirada que et  vaig fer?

Sabies que el meu  amor mai moriria?

 Sabies que no  puc fer això sense riure?

Sabies que no importa a on ens porti ara?.

Sabies que el nostre amor  mai morirà?

 Aquesta  temporada  ficticia que  omplim

amb  dibuixos animats i plans per tota la  vida

l´he vista  en els teus ulls

i  jo ja  en tinc prou amb  això.

Sabies  que l´electricitat ens  senta bé?

Sabies que no estic fent cap  lectura de  res?

Sabies que el nostre  amor mai morirà?

Jo no marxaré, jo no marxaré, jo no marxaré-

jo ja  en tinc prou amb  això

 Sabies que la meva  copa no està  mai  buida?

Sabies que no sóc tan frágil com jo pensava?

Sabies que el meu amor no morirà mai?

MAKE YOU FEEL MY LOVE-

Em fan molta gràcia tots aquells  que  quan s´auto-defineixen no s´ atreveixen  a introduir-hi factors  contradictoris. Podria semblar un símptoma d´inconsistència, de debilitat . Tot  per el mur perfecte.

El Bob Dylan em va  ensenyar  que  tots sóm una  mica de cada  cosa, que el canvi és un  fet intrínsec en nosaltres mateixos , tot en el moment que toca.

Per aquest motiu no em fa  cap vergonya  dir que sóc  una mica borde, tou, fred, simpàtic, càustic, irritable, solitari, ploraner, neuròtic, sobrat,  pastelosament  romàntic però sobretot,  formo part del gran misteri, estimar i ser estimat, “pa lo bueno y pa lo malo”.

Vinga Bob, ensenya´ls que  tu també  pots ser un romàntic.

To make you feel my love

( per fer-te sentir el meu amor)

Quan la pluja et ve de cara

i tot el  teu món està a la  teva maleta,

podría  oferir-te  una  tendra abraçada

per fer-te sentir el meu amor.

Quan les estrelles  i les ombres del  vespre apareixen

i no  hi ha ningú que pugui assecar les tevés llàgrimes

jo podría abraçar-te durant un milió d´anys

per fer-te sentir el meu amor.

Jo sé que encara no t´has refet del  tot

però jo mai et faria cap mal,

No tinc cap dubte, desde el primer  moment que ens vam trobar,

a quin lloc  realment pertanyies.

Passaria  gana, aniria de  negre, em posaría  trist,

M´arrastraria per les Avingudes…

No hi hauria  res que no pogués  fer

per fer-te sentir el meu amor.

Les tempestes están furioses en aquest mar esvalotat

i a l´autopista  de les lamentacions

els vents del canvi  bufen  salvatges i lliures.

Tu encara no has trobat ningú com  jo.

Podria fer-te  feliç, podría  fer  realitat tots els teus somnis.

No hi ha res  que jo no faria,  fins i tot anar als confins de la terra

per fer-te sentir el meu amor

Poema a les cinc

Bon dia amor,

encara queda

fins que l´alba

planti de roses

el cel.

Quan es llevin

els teus ulls

fosos en mel

no em trobaran.

No em busquis,

jo estaré

dins teu

escrivint tots

els t´estimo

que facin falta

pel teu somriure.

Bon dia, amor.

Drowning man U2

Aquesta és una cançó de l´àlbum War dels U2. No és de les més conegudes però és una  debilitat personal meva. Ara se´ls hi anat l´olla però els irlandesos eren fantàstics escrivint cançons d´amor

Drowning man

( l´home afogat)

U2

Agafa la meva mà,

saps que estaré allà.

Si tu pots jo creuaré el cel pel teu amor

Perque he promès

estar amb tu aquesta nit

i tot el  temps que  vindrà.

Agafa´m de la mà,

saps que estaré allà.

Si tu pots jo creuaré el cel pel teu amor

I jo entenc que aquests vents i marees

Aquests temps canviants

No t´arrossegaran

Abraça´m, abraça´m ben fort

Abraça´m i no et deixis anar del meu amor

Les tormentes passaran,

Ja no duraran massa,

El seu amor s´acabarà per sempre.

Agafa´m de la mà,

saps que estaré allà.

Si tu pots jo creuaré el cel pel teu amor

Et donaré tot el que tinc estimada.

Abraça´m, abraça´m ben fort

Aixeca´t , aixeca´t

Amb ales com les àligues

Corres, corres

Corres i mai et canses.

Agafa´m de la mà,

Abraça´m, abraça´m ben fort

                                                                                       El seu amor s´acabarà per sempre.

En veu alta

Sabeu què és el que trobo a  faltar? Sentar-me en un cafè o un pub, fer que  dues hores passin en un sospir, que se´ns  facin curtes parlant de  tot menys de  feina, de  tele, del temps i dels punyeteros mundials de cotxes i de motos. Afegir l´adjectiu " interessant " a una persona o a una conversa, poder  disfrutar aprenent dels altres.

Una frase del Michael

Michael Stipe és un tio raro però amb una sensibilitat tremenda. E-Bow the letter és una cançó que m´impresiona. Aquesta estrofa és genial. Amor, entrega, submissió, pèrdua de la dignitat...

" No vull decebre´t, no he vingut aquí a  fer-te la pilota. LLeparia els teus peus... no és aquest el moviment més malaltís que  puc fer? Jo porto la meva pròpia corona de tristesa  i de  dolor. Qui  hagués  pogut pensar que el demà seria tan estrany???Tot el que he perdut i aquí hi tornem una altra vegada"

Traduint una conversa

La Natàlia i la Marta no m´han deixat dormir. La mare que les va parir.

M´he oblidat l´Ipod a la  feina així que demano perdó a la meva son (per no perdre la costum.)

Desvetllat i odiant-les profundament m´he posat a traduir la seva conversa.

Perdoneu-me si no sóc objectiu, segur que són bones persones, però avui no.

Natàlia: Ui Marta, no t´havia vist!!!!( Hòstia la pija de la Marta m´ha vist)

Marta: Ei Natàlia, quan de temps!!!!(  quins pantalons de Zara més horribles!!!)

Natàlia: Què fas aquí? ( que tu portis leggins  és una  ofensa a l´humanitat)

Marta: Vinc de l´Hospital, he tingut guàrdia.( quines tetes té la  tia!!!) i tu?

Natàlia: D´un curset de tècniques capil.lars( continues gorda!)

Marta: Molt bé! Reciclar-se és important( com que quan estudiàvem et dedicaves a follar-te els que m´agradaven a mi….)

Natàlia: Si, però vaig molt cansada( de  sortir de  festa, pija, que jo no  he estudiat mai!!!)

Marta: Normal, però si després et compensa….( 3.000 contra 1.000  i treballant els caps de  setmana, et  fots, burra)

Natàlia/Marta: Ui, quina il.lusió!!!!( jajajajajajajaja)

Marta: Saps una cosa?. M´he  casat( i tu no  elis, elis, elis, elis)

Natàlia: Que bé!!!!( merda) amb qui?( qui pot suportar això?)

Marta: Un company de la  facultat.( 3.000 + 3.000= 6.000)

Natàlia: De veritat que m´alegro molt!( merda, merda)

Marta: He de  baixar que tinc classe de ioga. A veure si fem un cafè!!!( quans anys he esperat veure aquesta cara que te s´ha quedat!!!!!!)

Natàlia: Quan vulguis!!!( estàs casada,si, però continues  gorda …..)

I WILL SURVIVE

Segona cançó aleatòria de l´Ipod camí de l´estació. Un clàssic de clàssics en la versió original de la Gloria Gaynor.
Sort que a les sis del matí no hi ha  ni Déu pel carrer( només els tontos que es lleven a les cinc).
Per paliar la desgràcia de fer cada dia el mateix i de pujar sol com un mussol, m´he posat a ballar-la de manera una mica gay, que és lo seu.
La cançó té la seva mala llet.
En fi, un petó des de les plataformes .....

I will survive(sobreviuré)

Primer  vaig sentir por, em vaig quedar petrificada.

Pensava que mai podria viure sense tu al meu costat.

Després vaig passar moltes nits pensant en el mal que em vas fer.

I em vaig fer forta i vaig aprendre a tirar  endavant.

I ara tu tornes de l´espai exterior.Acabo d´entrar

i et veig aquí amb aquella mirada trista a la  teva cara.

Devia haver canviat abans aquell estúpid pany,

devia haver-te fet deixar la clau

si hagués imaginat que  tornaries per incordiar-me.

Així que, vinga, fot el camp!

Surt per aquesta porta. Torna per on has vingut

perque mai més tornaràs a ser benvingut.

No vas  ser tu qui va intentar ferir-me amb els adéus?

Creies que m´esfonsaria? Creies  que m´estiraria i moriria?

Sobreviuré. Mentre sàpiga com  estimar sé que seguiré viva.

Tinc tota la vida per viure-la i tinc tot el meu amor per donar.

Sobreviuré, sí, sobreviuré.

No esfonsar-me em va treure totes les forces que tenia.

Ara estic intentant  durament arreglar totes les peces del meu cor trencat.

Vaig passar moltes nits sentint llàstima de mi mateixa.

Acostumava a  plorar, però ara porto el cap ben alt.

Ja em veuràs, sóc algú completament nou.

No sóc ja aquella petita persona encadenada

que encara està enamorada de  tu.

Així que t´anava bé deixar-te caure per aquí?

què esperaves, que estigués lliure?

Ara guardo tot el meu amor per algú que realment m´estimi.

Així que, vinga, fot el camp!

Surt per aquesta porta. Torna per on has vingut

perque mai més tornaràs a ser benvingut.

No vas  ser tu qui va intentar ferir-me amb els adéus?

Creies que m´esfonsaria? Creies  que m´estiraria i moriria?

Sobreviuré. Mentre sàpiga com  estimar sé que seguiré viva.

Tinc tota la vida per viure-la i tinc tot el meu amor per donar.

Sobreviuré, sí, sobreviuré.