viernes, 26 de noviembre de 2010

En FURIUS IRACUNDUS i el SR JINKS

En FURIUS IRACUNDUS i el SR JINKS

Tothom sabia que Furius Iracundus tenia papada. Ell adduïa però que eren pells mal despenjades fruit d´una  evident i inqüestionable pèrdua de mig kg. de pes.

La veritat és que per les barbetes de greix gandul encara no s´havien  inventat les peses. Agafar el mànec  amb les dents era, abans de  tot poc higiènic, però sobretot anti-estètic.

El Sr Jinks no es podia  aguantar el  riure imaginant-se una filera de bulldogs rancis , com si tinguessin un os la boca, tots ells rient fent el moviment del  “ si senyor” amb les  cordes  vocals tenses  com les   d´una  Fender Stratocaster.

En Furius  era un  tio solemne, de tarannà catedralici, que no  deixava anar una paraula  fins que no  havia sentit l´eco de l´anterior.

El Sr Jinks sempre  havia tingut ganes de preguntar-li si de  petit  havia  sigut escolanet.  Se li notava una seguretat, una cadència  discursiva i una  grandiluqüència que no l´agafes si no has llegit a missa, com a mínim una  cinquantena de  vegades, la primera  carta de  Sant Pau als cristians de  Corint.( sempre m´ha quedat el  dubte de  a qui devien d´haver fet Sant).

En Furius era un malpensat obsessiu i  el Sr Jinks  tenia que  mesurar  les paraules com  si fossin grans de safrà. Eren temps en els  que a  Irlanda  hi havia moguda amb els  capellans  i qualsevol referència  “sotana-nen-cul”  hagués estat molt malinterpretada pel seu  amic.

La  primera  vegada  que es  va emprenyar va ser  quan va tenir consciència del seu propi nom. Va  plantejar-se intercanviar l´ordre dels  cognoms però aviat  va  veure de  dir-se Furius Petitpitus no millorava  gaire les seves  credencials.

La qüestió  era que tots els que l´envoltaven el temien més  que al Torquemada  amb mal de  queixals.  Com que se´l veia  venir d´una  hora lluny , a la que s´enunciaven  tempesta o incendi  tots els animalons  fugien  en desbandada. Alguns  s´amagaven a  sota la  taula, els altres feien veure que treballaven.-

 Però si et pillava, ai mare de Déu!!!!.

El millor que  et podia  passar era que et vingués a sobre, d´imprevist,  una  descàrrega adrenalítica de  crits més  dispersos i  incongruents que un  debat a Tele 5.

El gran error era preguntar-li què li passava. Aleshores et mirava, s´aixecava parsimoniosament de la  cadira com  si fos el “Cracken”, t´acorralava entre la porta i l´infinit   i ja sabies que tenies mitja hora  de sermó, queixant-se més que  un andalús amb mal de  veritat i repetint-se  fins l´eternitat com els fregits d´un restaurant xino.

Però en el fons el Sr Jinks  sabia que en Furius era més inofensiu que en Winnie the Pooh  esnifat  fins el cul de mel i se l´estimava de  veritat.

Li va deixar llegir aquesta petita broma  i  tots dos  es van posar a  riure. Però abans de plegar en Furius  li va fer una petita observació( sempre  amb to patriarcal): -  Estic  segur, Jinks, que a la teva mare, la Sra Titaxica  li hagués  fet molta il.lusió que haguessis intercanviat l´ordre dels teus cognoms.

1 comentario:

  1. Crec reconèixer aquests dos personatges. Jo també me'ls estimo molt!!!

    ResponderEliminar