En FURIUS IRACUNDUS i el SR JINKS
Tothom sabia que Furius Iracundus tenia papada. Ell adduïa però que eren pells mal despenjades fruit d´una evident i inqüestionable pèrdua de mig kg. de pes.
La veritat és que per les barbetes de greix gandul encara no s´havien inventat les peses. Agafar el mànec amb les dents era, abans de tot poc higiènic, però sobretot anti-estètic.
El Sr Jinks no es podia aguantar el riure imaginant-se una filera de bulldogs rancis , com si tinguessin un os la boca, tots ells rient fent el moviment del “ si senyor” amb les cordes vocals tenses com les d´una Fender Stratocaster.
En Furius era un tio solemne, de tarannà catedralici, que no deixava anar una paraula fins que no havia sentit l´eco de l´anterior.
El Sr Jinks sempre havia tingut ganes de preguntar-li si de petit havia sigut escolanet. Se li notava una seguretat, una cadència discursiva i una grandiluqüència que no l´agafes si no has llegit a missa, com a mínim una cinquantena de vegades, la primera carta de Sant Pau als cristians de Corint.( sempre m´ha quedat el dubte de a qui devien d´haver fet Sant).
En Furius era un malpensat obsessiu i el Sr Jinks tenia que mesurar les paraules com si fossin grans de safrà. Eren temps en els que a Irlanda hi havia moguda amb els capellans i qualsevol referència “sotana-nen-cul” hagués estat molt malinterpretada pel seu amic.
La primera vegada que es va emprenyar va ser quan va tenir consciència del seu propi nom. Va plantejar-se intercanviar l´ordre dels cognoms però aviat va veure de dir-se Furius Petitpitus no millorava gaire les seves credencials.
La qüestió era que tots els que l´envoltaven el temien més que al Torquemada amb mal de queixals. Com que se´l veia venir d´una hora lluny , a la que s´enunciaven tempesta o incendi tots els animalons fugien en desbandada. Alguns s´amagaven a sota la taula, els altres feien veure que treballaven.-
Però si et pillava, ai mare de Déu!!!!.
El millor que et podia passar era que et vingués a sobre, d´imprevist, una descàrrega adrenalítica de crits més dispersos i incongruents que un debat a Tele 5.
El gran error era preguntar-li què li passava. Aleshores et mirava, s´aixecava parsimoniosament de la cadira com si fos el “Cracken”, t´acorralava entre la porta i l´infinit i ja sabies que tenies mitja hora de sermó, queixant-se més que un andalús amb mal de veritat i repetint-se fins l´eternitat com els fregits d´un restaurant xino.
Però en el fons el Sr Jinks sabia que en Furius era més inofensiu que en Winnie the Pooh esnifat fins el cul de mel i se l´estimava de veritat.
Li va deixar llegir aquesta petita broma i tots dos es van posar a riure. Però abans de plegar en Furius li va fer una petita observació( sempre amb to patriarcal): - Estic segur, Jinks, que a la teva mare, la Sra Titaxica
Crec reconèixer aquests dos personatges. Jo també me'ls estimo molt!!!
ResponderEliminar