lunes, 1 de noviembre de 2010

JA NO PLOU A TOSSA( A BEER´S TALE)

La cervesa m´ infla les parpelles i semblo un mussol artrític i  dormilega que  farfulla incongruents i repetides demandes d´afecte.
Mentre ballo però, pre-etíl.lic i pre-idiota , el mussol es transforma , com un pokémon, en un ànec hiper-vitaminat amb les òrbites  descontrolades  i amb un  somriure pre-psicòtic amb el que sempre  va  somiar Jack Nicholson. Si al paisatge  li afegeixes les  sempre inquietants pluges de  suor i la  camisa absolutament descomposada, en Jack s´ha   convertit en una  nena maricona  sense  cap  futur en el "business".
Si el pobre Lear  venia  tot  el seu  regne  per  un cavall, jo en  conec uns quants que  canviarien la dona  per un bon  suc de  civada. El que  no tinc tant clar és si , en determinats  caso, ho  fan a propòsit per al.legar "transtorn mental transitori" una vegada no es pogués desfer el canvi.
L´altre problema de la gloriosa gasolina  groga és de  física pura  i dura: el gas.
Diuen els principis  teòrics que  tot el que  puja baixa i això és  mentida podrida. Els donuts, quan  pugen, diuen que d´allà no els treu  ni cristo. Estan sempre  en permanent  diumenge a la tarda d´ hivern, abrigadets amb la mateixa  manta ronyosa, menjant crispetes amb una  bona  peli  mentre a fora  diluvia.
Qui se´n va del paradís?. Només els tontos i els poetes.
Donç amb  les bombolles  passa  el mateix-. A la  tercera andanada  ja t´entra  el complexe  de  globus pixaner. Tu et deixes anar , mirant el sostre, esbufegant, alleugerit  amb un puríssim plaer físic però no trobes contrapartida.
La teva  panxa, amant ocasional, s´ha quedat volumètricament  igual i et pregunta, entre decebuda i mosquejada: i jo què?
Així que  frustrat i ja  gairebé serè tornes a la manada. Dissimules  i continues  ballant  mentre  les ninetes de  Freixenet(sort que porten  casc) van donant-se  cops  de cap a les parets de la  caverna. Tu els  hi dius: tranquiles  princeses, que  això passarà...
I arriba el moment  en que em moro de  ganes de  sortir d´allà, jo i els meus  gasos  en perfecta harmonia  celestial.
Tots els meus companys, que  m´han triplicat en  intensitat ingestiva, continuen  tant panxos, descollonant-se  de riure  mentre acompanyen a "Paquito el Chocolatero". Fins i tot n´hi han que s´acaricien  el  ventre  com una prenyada, com si diguéssin:´- Ui nena, el  bebé no para de moure´s, m´està donant patades, avui no  toca, anem-nos-en a  dormir.


No hay comentarios:

Publicar un comentario