Bon dia a tothom, benvinguts al show!
Com tots els dilluns, les sis del matí, és una hora propícia per la solitut. El meu cap es desborda amb un vertígen suïcida.-
Ho poso tot a la safata dels meus ulls i repasso amb insistencia els meus sentits.
De vegades m´espanta la persistència, intensitat i claredat del que sento i molts cops crec que és una sort que tot quedi dins meu, sense que ningú s´hi interessi . En aquest sentit el silenci és un aliat enorme.
Encara que sovint pensi que pago un preu massa alt per les coses bones que em passen a la vida sempre acabo concloent que és l´única manera que sé i puc fer. El conjunt és imperfecte però sempre hi ha un perquè.
I el meu perquè és una simple qüestió de globalitat, veure-ho tot com un tot. No vaig saber mai veure un cos sense percebre les ganes que tenia per estimar. Vaig veure intel.ligència més enllà d´una broma simpática. En els desaires sempre imperava més la tristesa del perquè no havies fet que una simple venjança.
Però sobretot tenia una visió clara i meridiana del seu cor i de totes les seves possibilitats, tota la seva magnífica extensió. Per aquest motiu sempre m´he quedat un pas enrera, sentint-me un privilegiat per saber veure el que els altres no sabran ni podran veure ni en el millor dels seus somnis, però alhora també molt sol quan ells mateixos no ho saben o el que és pitjor, no s´ho volen creure
No hay comentarios:
Publicar un comentario