sábado, 30 de abril de 2011

Ivette Nadal-Senyor del castell

Com el Barça, tenim una pedrera que fa por.  M´agrada més la versió del disc però en acústic no està gens malament. Algun dia serem els reis?

PRADA XVII

Uf, ja sabia jo que Cohen té aquests efectes secundaris....

PRADA XVII

Sigues impertinent!
Tens la bellesa
per manar-me.
Menysprea tot
allò que espero.
Les ordres són clares:
Rendir-me,
obeir-te,
complaure´t.
I tot el que quedi de mi
també serà teu.
És tot el que se m´acut
per donar-te les gràcies.

viernes, 29 de abril de 2011

A THOUSAND KISSES DEEP -COHEN-

Si hi ha alguna cançó que em trastoca és aquesta.

Sempre que "necessito" escriure algun poema  començo amb ella.

Tots els Prada i molts altres, escrits i cremats perque no feien justicia al que sentia,  beuen de la seva fragilitat.

Mai s´havia escrit tan bé  sobre la debilitat, sobre les  profunditats on resideix tota la veritat , aquella que se sent, aquella que mai es diu.

He trigat en traduir-la. Em feia molta por no estar a l´alçada.

La seva extensió poètica és inavastable.


A mil petons de profunditat

Els cavalls corren, les noies són joves.
Les apostes que fem  estan per batre-les
Sembla que guanyes una mica però aleshores
ja s´ha acabat la teva petita ratxa de sort
i quedes emplaçat a la  teva invencible derrota.
Vius la teva vida com si  fos real
a mil petons de profunditat.

Faig el carrer. M´estic punxant
he tornat a Boogie Street
les coses se t´escapen de les mans
i caus en la  teva  gran obra.
I potser tenia que conduir molts Km,
potser tenia promeses que  guardar
però ho deixes tot per seguir viu
a mil petons de profunditat.

Confinats al sexe ens vam apretar
contra els limits del mar però
aleshores vaig veure que no quedaven oceans
per carronyers com jo.
Vaig arribar a la coberta de proa,
vaig beneir a la resta de la flota
i vaig consentir  en naufragar
a mil petons de profunditat.

Faig el carrer. M´estic punxant
he tornat a Boogie Street
Crec que no et canviaran els regals
que deuries haver guardat.
I algunes vegades, quan la nit es lenta
els miserables i els sumisos
recollim els nostres cors i marxen
a mil petons de profunditat.

El teu record és tranquil,
el teu expedient  està complet
excepte tot allò que vam oblidar fer
a mil petons de profunditat.





jueves, 28 de abril de 2011

PRADA XVI

Son la 1'55 de la matinada, acabo just ara de treballar i d´aqui tres hores em torno a llevar. 

Realment estic físicament cansat i el matí no es presenta gaire alentador ja que ens tallen la llum just en les dues hores en que tinc concentrades totes les  firmes.

Però en situacions adverses el cap em va a cent per hora . Us  prometo que no es pedanteria, però de vegades m´espanto de la seva capacitat. No és bo, ni prudent,  ni convenient que pensi tant.

Així que torno al blog, on em quedo quiet, tot sol, disfrutant  escrivint per mi, recordant Lope ( para andar conmigo me bastan mis pensamientos) i reprenent una gran cita d´Ana Mª Matute que he llegit avui mateix: "El que no inventa no vive".

M´he inventat moltes  coses, algunes que ni els que estimo saben, ni sabran mai. En aquestes he tingut la decència de sortir-hi personalment perjudicat. Mai he inventat per amagar-me o putejar. I si ho he fet us asseguro que aquesta no era la meva intenció.

Vine Sara L. , explica´m un conte per anar a dormir.


PRADA XVI

Si, sóc jo.
mig escrit,
mig aigua.
El lluny,
l´aprop,
l´ara.

I tu silenci
qui ets ?
si no sóc jo,
ni l´altre,
només
pots ser:
estimar-te

miércoles, 27 de abril de 2011

ANIMALS- SARA LOV

Estic absolutament enamorat d´aquesta cançó.
Me la poso expressament sempre que vull tranquilitzar-me i avui era el dia,  després d´una jornada laboralment nefasta.
La pressió a la que estem sotmesos el George , en Furius ,  la Coral i jo és moltes vegades insuportable, de veritat.
Potser  el tema de la cançó no és precisament  per tranquilitzar-nos. M´és igual, per m,i té un què especial.
 És una cançó  que només sembla  trista, però en el fons és una gran cançó  d´amor.
Moltes vegades mentim, dissimulem, deixem de dir, fem el que no sentim simplement perque estimem massa o perque humanament volem que no ens fereixin
Però el que normalment no ens plantegem és que l´altra pot estar fent exactament el  mateix que( i per) nosaltres i pel mateix motiu.
Per què tenim la punyetera mania de creure´ns millors?
Tothom estima.
Escolteu-la i trobeu-li l´àngel
ANIMALS- SARA LOV
Ella
Vull saber. He de saber. De què estàs fet? De què estàs fet?
Mai m´has mirat als ulls i jo no vaig veure mai
el que hi havia dins la teva mirada.
Realment mires a algú, a algú? De què estàs fet? De què estàs fet?
Ell
Quina mena d´animal som?
Jo sempre vaig saber que faries de mi un idiota.
I mai vaig poder veure el que realment hi havia dins la teva mirada
Em vas donar la raó,així que no preguntis perquè.
Ella
Quina mena d´animal som? Mai t´hauria d´haver deixat entrar dins meu
Però mai vaig a aprendre a nedar fins que vas venir  i em vas empènyer dins l´ aigua
Tots dos
O enamorats o mai enamorats, sempre fugint, sempre fugint
Ella (i ell suaument darrera)
Tu i jo mai ens adonarem de  que només
 tindrem  moments fugaços que ens passen pel costat
O  amb dubtes, o sense dubtes, però sempre fugint, sempre fugint.
Tots dos alhora
Quina mena d´animal som? Jo sempre vaig saber que faries de mi un idiota
Mai vaig poder veure el que hi havia realment dins la teva mirada
Em vas donar la raó així que no preguntis perque
Quina mena d´anima som? Mai t´hauria d´haver deixat entrar dins meu
Però mai vaig a aprendre a nedar fins que vas venir  i em vas empènyer dins l´ aigua
O enamorats o mai enamorats, sempre fugint, sempre fugint
Vull saber. He de saber
Vull saber. He de saber. De què estàs fet? De què estàs fet?

lunes, 25 de abril de 2011

RAGGLE TAGGLE GYPSY-WATERBOYS

El folk és tradició. Històries i llegendes que han anat passant i transformant-se de  generació en  generació.

Aquesta preciosa  cançó data del 1720 i és una  balada que es  cantava a les fronteres d´Escòcia. Se´n desconeix l´autor si bé  va ser recopil.lada per i adaptada pel gran poeta i ídol romàntic d´Escòcia , Sir Robert Burns

Sembla ser que “el gitano” no era  sino un  foragit escocès( John Faw) que va raptar i seduir a la promesa del comte de Cassillis .

Algunes versions( les més carques) diuen que el foragit va acabar  penjat i la núvia tancada de  per vida, mentre d´altres, més romàntiques,  diuen que es van escapar de les urpes del Senyor i que  van viure feliços per les Highlands escoceses...

De totes maneres la  cançó dels Waterboys és una  passada de xula.


RAGGLE TAGGLE GYPSY
( THE WATERBOYS)
Hi havien tres vells gitanos que van entrar al vestíbul
Van entrar envalentonats i atrevits
Un va cantar alt, l´altre va cantar baix
I l´altre va cantar la cançó del brut i esparracat gitano
La dama , que estava a  dalt,  va baixar
Portava  posat el seu vestit de pell
Es va  sentir un crit de l´altre costat de la porta:
Ella ha marxat  amb el  brut i esparracat gitano !!!
Era ja de nit quan el Senyor va entrar
Preguntant per la seva  dama
I la serventa   va dir al Senyor
Ella ha marxat  amb el  brut i esparracat gitano
Donç ensella´m el  meu cavall blanc com la llet
El  meu cavall gran no és tan ràpid
I cavalcaré  fins  trobar la meva promesa
Ella ha marxat  amb el  brut i esparracat gitano
Va cavalcar a l´Est, va  cavalcar per l´Oest,
També va anar al Nord i al Sud
Fins que  va arribar a una ampla i oberta planúria
I va ser allà on va espiar a la seva  dama
Com has pogut deixar el teu llit de plomes d´oca
amb els llençols tan bonics desparramats arreu?
Com has pogut deixar el teu recentment desposat Senyor,
tot per un brut i esparracat gitano?
I a mi què m´importa el teu llit de plomes d´oca
i els teus bonics llençols desparramats?
Aquesta nit jeuré en un camp obert de bat a bat
En els braços  d´un brut i esparracat gitano.
Com pots abandonar casa teva, la teva terra,
Com pots deixar tots els teus diners"
Com pots deixar el teu recentment desposat Senyor,
tot per un brut i esparracat gitano?
Què m´importen la teva casa i la teva terra
Què m´importen els diners?
Prefereixo tenir un petó dels llavis grocs d´aquest gitano.
                                                   He marxat amb un brut i esparracat gitano

sábado, 23 de abril de 2011

Una frase de John Irving

Estic llegint un llibre que m´està agradant molt "El Mundo según Garp" de John Irving. És divertit, parla de tios i ties raros, els  frikis que  diríem avui.
Moltes  vegades es  confon tradicionalisme  amb personalitat, però aquesta va molt més enllà, afortunadament. ....
La qüestió es tenir caràcter, estiguis o no dintre de les modes...
I avui, dia dels enamorats, declaro públicament la meva devoció eterna a les dones fortes, amb criteri i personalitat.
A alguna li hauré de  fer classes d´auto estima perquè són molt més bones del que elles mateixes  es pensen.
Al lio... una  frase que  em mola d´aquest llibre, posada en boca de la Jenny Fields, la mare d´en  Garp.

"En este mundo de cochina mentalidad , pensó, eres la esposa de  alguien o la puta de  alguien; o vas  camino de converirte en una de las dos cosas. Si no encajas  en ninguna de  ambas  categorías, todo el mundo trata de hacerte creer que algo te pasa. Pero( pensó) a mí no me pasa nada..."

Olé per  elles!!!

Una de risa

Mangada directament dels meus fills..jejejeje. que bo que tinguin sentit de l´humor.
La mare empastillada és genial . Gràcies nens.. dejaaadmeee que estoyy muuu locooo.
A disfrutar que avui fa sol.

Una rosa particular

Arrenca´t de tu mateix per oferir-te a ella.
Sigues fort, aguanta-la, no la deixis caure.
Diga-li que no són espines sino escales per pujar on ella vulgui.
I si  arriba a tu posa´t vermell en veure-la somriure.
Abriga-la amb tots els teus pètals
i , estigui o no estigui amb tu, protegeix-la i estima-la sempre.

jueves, 21 de abril de 2011

STUART MURDOCH- primer conte

Com l´Stuart jo   també sóc una mica  gandul.
Per això escriure més d´una pàgina seguida (amb  sentit)  era per mi  un gran repte.
Fa  més d´un mes que , ara el deixo, ara l´agafo, i entremig 15 prades....
Més bleda que catxondo?. no, una mica de tot plegat... multidisciplinar, per no avorrir-se jajaja
Aquesta vegada, tímids meus, espero que em digueu si us  agrada ....
Si no us  agrada, us prefereixo tímids.
Un petó i molt bona Setmana Santa...
STUART MURDOCH I LA GERMANDAT DE LA PIZZA BONITA

Els vampirs de Glasgow havien deixat de tenir  carisma. La dieta havia arribat a Escòcia i s´havia estès la màxima de que era millor lluir una samarreta d´imperi, de Dolce i ajustada, que abusar d´ una bona queixalada de iugular sucosa, espesa de brownies farcits  i carretades de maionesa .
L´Stuart ,com sempre, s´havia passat pel folre les instruccions de la comandància  . Les samarretes italianes no queden mai bé a un escocès.
Si era un prim, pàlid i escanyolit autòcton( d´ascendència londinenca)  semblaria un candidat patós i penós per fer el remake de Full-Monty. Per contra, si era un genuí fill de la gran dama groga i del suc de malta, la ditxosa imperi  li quedaría com un condó usat esparracat  d´una punta.
Era  un freelance que no havia perdut el sentit de l´estètica. Fa tres quarts de  segle es va  encapritxar d´una cosidora de la Burberry´s, i com que el noi era vampir però tímid , va passar-se dos anys doblegant corbates abans no li va dir bon dia. Quan li va tornar la salutació i va sentir aquella xirriant veu de pito destrossant-li tot el sistema nerviós, va perdre  els papers,  i li va atrevessar els dos  llavis amb els seus uials perque mentre la matava, la precursora de la Caballé, no cridés .
Encara se´n recordava del mal de panxa que li havia provocat l´infame soprano. Es va exiliar vint anys als boscos de Perth per pair-ho i per poder arribar a entendre el perquè el perseguia Scotland Yard quan estava orgullos d´haver contribuït, decididament , al benestar de tota la regió.  Si algún dia aquella boja sonada hagués tingut qualsevol atac d´histèria, hauria rebentat finestres i timpans indiscriminadament.
Li agradava presentar-se com Sr Murdoch, per no intimar i perque era molt  sexy trobar-se  , a les nits de Glasgow,  un guaperes reservat i molt educat que  no anés  borratxo  i que marqués el seu territori només en dir el seu nom. Ademés , per acabar de rematar l´irressistible morbo que despertava a les dones,  sempre  les saludava  a cau d´orella i amb una afeminada però molt dolça apretada de mans.
 El que elles  no sabien eren els  veritables motius que manaven aquella cerimònia perfecta de flirteig. Els donava  la mà per mesurar la seva temperatura corporal  i , com que era daltònic, s´apropava dissimuladament al coll  per assegurar-se que no tenien berrugues. La sang massa calenta  li provocava gasos i qualsevol tipus de protuberancia granícula li feia  un fàstic insuperable.
Menjava  dia si , dia no.  Tot i ser immortal sabia que la digestió vampírica és molt complexa. Tampoc era qüestió d´espantar les dones amb un pet inoportú, amb la peste que fa el plasma!.
Per aquesta raó, just quan es feia fosc, s´acostava cada dia  a la Central Station per pendre´s una infusió de camamilla i llegir The Guardian. Li agradava la tradició però el tè li feia tremolar la cama esquerra  i cada vegada que el provava només per veure si havia desaparegut la tara, li començava a tiritar com si l´hagués abandonada en pilotes enmig de l´Antàrtida.
L´Stuart era més gandul que golafre.Si podia acabar amb les seves necessitats a les  vuit no esperaria a les nou , entrar en  algún tuguri apilonat de  gent  amb el fum del tabac irritant-li els ulls. Per això , alguns dies, quan tocava teca, no calia que marxés de  l´estació de trens.
Els viatgers sempre han sigut els millors candidats a víctimes. Com que tothom és un malpensat de mena, les vídues i vidus que mai  van veure tornar esposos i esposes,  sempre es van creure traits i abandonats( segur que per un de més ric o una de més jove), amb la qual cosa, el despit  i la ràbia havien fet passar ràpidament el dolor  de la seva pèrdua.
En Murdoch, en el fons, era un tio sensible. Excepció feta de la cosidora, mai li van trobar un sol cadàver.
Un dimarts a la tarda, que no era tretze, desprès de l´enèssima prova fallida amb les herbetes índies i,  agobiat pel parkinson de la cama esquerra, va veure baixar del rodalies d´Edimburg un grupet de quatre noies.
Anaven  vestides amb texans acampanats que els hi feien el cul massa ample , botins de plàstic xino i samarretes groc llimona amb un estampat horrorosament  rosa de la Hello Kitty. L´Stuart va calcular que tres d´elles eren de talla 40 tirant cap a la 42 i una sola de la 34. A aquesta última el Sr Murdoch se l´imaginava com un xupito de bloody mary per aperitiu.
Les observava  com s´apropaven a la zona de serveis de l´estació on en Murdoch s´havia acabat de prendre el punyetero tè que li havia descontrolat la cama. Les nenes no sabien caminar. Venien  fent saltirons, la de la 34 com un pardalet anèmic i les altres tres com  galls dindis el dia abans d´Acció de Gràcies. Si els saltets haguessin estat linealment frontals  semblaria una carrera de sacs però  no era així. L´esquelet comandava l´expedició  mentre les altres toies jugaven al ma i manetes o s´empenyaven  les unes a les altres al crit unànim de : Què fort tia!.
No començaven bé. Eren incapaces d´articular una frase de  més de tres  paraules  seguides  i quan ho aconseguien eren inintil.ligibles  i molt, molt  cridaneres( craso error nenes).
L´instint exterminador però sostenible pel Medi Ambient  de l´Stuart ja ho havia decidit. Amb una sola tarda ompliria  el rebost.
Quatre de cop requeria una acurada preparació  i una certa  logística. Quedaven descartats baretos i tuguris. Els carrerons del vell Glasgow  que freqüentava eren  massa  foscos i laberíntics per si alguna se li escapava  corrents. Tothom sap l´escàndol que monta una gallina ponedora quan intueix el rostit
El Sr Murdoch  va meditar l´estratègia mentre la cama li botava com  un Camaron descabellat,  en èxtasi i passat de tripis. L´Hornimanns l´estava putejant.
Ere un repte important. L´única  mostra de distinció i elegancia que sabrien apreciar les quatre muses del Pocoyó era que llencessis el xiclet abans de morrejar-les, no fos que amb l`ènfasi t´emportessis algun empaste.
Quan va veure que  mentre s´apropaven només trepitjaven  les baldoses vermelles, saltant-se les blanques,   també va descartar l´ironia per  seduir-les.
S´agafaven de la blusa i a la de tres(crits  horripilantment aguts inclosos) anaven avançant com una oruga beguda - L´Stuart es va posar molt nerviós.
Si us plau, que algú digui  a aquestes anormals  que les sanefes blanques discontinues son un puto dibuix decoratiu, no un camí senyalitzat!!!
Les tenia a menys de cinc metres quan es van acabar les baldoses i començava l´anhelat quitrà, tot tot tot negre.. Uf..quin mal son!.
Hi havia poc temps per reaccionar i en una fracció de segon també va descartar  l´atracció física. Les va veure incapaces de tenir una visió global de res i que  només  enfocarien la part que va de la cintura a pam i mig per sobre el genoll.
 I la visualització que va tenir de si mateix el Sr Murdoch va ser terrible:  La tremolor de la cama, aguditzada pels recents  aconteixements,  no les deixaria veure l´entrecuix(ja de per si petit).
Ell es veia  com un rosset britànic, prim però estilitzat, impecablement vestit, al que només li faltava tocar les palmes per semblar un “bailaor flamenco”.
Trastocat, esfonsat en el seu ego, però alhora famèl.lic, va decidir jugar brut. Es va palplantar davant de les quatre nimfes, la del xupito , dos plats i postres.En el mateix  moment que les saludava  va posar els seus ulls a rodar de forma vertiginosa , blancs i roses com una piruleta de  fira.
Feia segles que no utilitzava l´hipnosi per jalar. Les seqüel.les  de tantes voltes i voltes li perjudicava el daltonisme, li irritava els ulls com si els haguessin fregat amb  wasabi, i segur tindria tres dies seguits una migranya inaguantable. Era un vampir massa delicat.
Ja estaven a casa de l´Stuart, un palauet victorià  al costat del parc Clifford, una zona residencial gairebé deshabitada on hi havien  més ànecs que persones, i d´aquestes tres quartes parts eren criades filipines que ni t´entenen , ni tenen intenció de fer-ho i que es passaven les tardes fumant algun tipus d´herba que les atontava de  tal manera que, si haguessin sabut parlar, haurien jurat de Déu es passejava en calçotets pel carrer amb un triangle groc de pampallugues de neó al cap i   tocant la pandereta.
Era un marc idil.lic per l´Stuart. Sis-cents  metres quadrats de  jardí dona lloc a guardar moltes calaveres.
De l´esforç i la poca pràctica, el Sr Murdoch tenia ja els ulls  com dos girasols ,més  oberts que un manga . Tenia que parar com fos.
La casa estava tancada a pany i forrellat. Les possibilitats de que aquelles bledes vestides com putilles japo s´escapessin eran nul.les. Mentre es despertaven l´Stuart es  va relaxar, es va posar el batí  amb els quadradets del clan i es va encendre un Winston que el va mig marejar de tanta tensió acumulada.
Necessitava que li baixés la pressió així que  va fer  temps convidant-les  gentilment a un vi negre de Borgonya que li donaria un suau toc afruitat  a la sang que després es beuria .
No semblaven gaire espantades i sorpresivament van acceptar la invitació. No obstant  però abans li van preguntar si no tenia una botella d´aquelles a la nevera. Quan indulgentment va  respondre que no, les lerdes li van demanar uns glaçonets. Un Borgonya amb gel… En Murdoch es  va tornar a exaltar.
Mentre es bevien el vi la gorda més culona  va dir que tenia ganes de pizza. No era un antull perque era impossible que algú prenyés a allò. Les altres tres van començar a berrejar com col.legiales en un concert del Justin Bieber picant de mans amb un centenar de polseres de ninots insofribles i a terra amb els botins xinos.
Tots aquells sons impossibles es van clavar en el cervell  de l´Stuart que , per moments, s´anava escalfant, amb histrionisme psicòpata . La cama esquerra tornava a botar….
Resulta que, segons van dir,  cada dimarts, dijous i dissabte les quatre pollines venien  d´Edimburg únicament a menjar-se una pizza “bonita”. El Sr Murdoch  ja suposava que paraules com paté i canard no eren compatibles amb la Hello Kitty ,  però cascar-se cent km d´anada i cent de tornada tres cops per setmana per menjar pa ,formatge, i tomàquet calents era, si més no, surrealista.
Amb el poc  cinisme que li quedava  va concloure que el problema era que a Edimburg no hi havien baldoses vermelles amb sanefes  blanques que portessin a cap pizzeria.
Ja n´hi havia prou , tenia gana. Es va excusar un moment per anar-se a canviar de  roba. Necessitava agilitat per acabar ràpidament amb la seva vida( segur que feia un gran favor a l´humanitat)  i oblidar-se per sempre d´aquella  nit.
Si la reina Victòria l´hagués vist  al mig d´aquell menjador , vestit amb un xandall gris ribetejat amb ratlles verdes i mocasins marrons, l´hagués fet matar immediatament.
Les pànfiles semblaven encantades amb la vetllada i , desconeixent el seu proper, inevitable i tràgic  final, van proposar el que , sense  cap mena de  dubte, seria el seu últim  brindis. Amb Borgonya, of course.
Instants després del primer  glop, el Sr Murdoch ja va veure que alguna cosa no anava  bé. Va veure al Déu del triangle groc grapejant filipines, tres ànecs fumant herba  i cinc piruletes de fira ballant la Macarena mentre aplaudien les baldoses. Va caure en rodó.
Quan es va despertar estava gairebé despullat , estirat al mig de la sala amb la Reina Victòria mirant-lo de reüll. Tenia tot el cos petonejat de pintallavis  vermells  amb quatre polseres a  cada canell. Només li havien deixat posats els mocasins marrons i un adhesiu de la Hello Kitty  penjant de la mini tita.
En incorporar-se, mig grogui, i sentint-se el vampir més idiota del món, va veure que hi havia una nota a sobre de la taula del menjador. Treient-li cinquanta-cinc faltes d´ortografia, més o menys deia:
“ Que fort tio! Si haguéssim sabut que eres un dels nostres ens hauríem anat junts de  sangria!!!!. Ens ho haguéssim passat xaxipiruli!!!!. Perdona  per no acomiadar-nos però ja saps que quan es  fa de dia a tots els vampirs se´ns corre el rímel. T´hem deixat molts petons i les nostres polseres  preferides perque no ens oblidis mai. Muuuuuuaaaaaac!!!!!!
Pd.- Els mocasins et quedaven moníssims, però la propera vegada fes  el  favor de  posar el vi en fred.”

miércoles, 20 de abril de 2011

KATHLEEN-JOSH RITTER

He rebut personalment( no pel blog... mira que sou tímids ehhh ) quatre comentaris sobre el video The Curse del Josh Ritter. Tothom m´ha dit que li ha encantat , tant la cançó com el vídeo, que és una preciositat.

Jo de peles no en tinc però bon gust.....jejejeje-- es  broma ----

Bé donç per aclamació popular( toma fardada improcedent !)  i perque  ara estic esperant l´última  punyetera  firma del dia abans d´agafar  vacances ( mira que són pesats)   aquest matí pel tren  he traduït la cançó per la qual el  vaig conèixer( Cd Hello Starling).
M´agrada molt.
N´hi han que es conformen amb molt poc, però el poc que tenen ho valoren  .
Per ells , amb ells i en ells( com diuen a Missa).. la nostra amiga Kathleen
( no siguis tonta que el que val és el del cotxe.... jajajaja)


Kathleen

Totes les noies aquí son estrelles
Però tu ets les llums del Nord
Elles intenten brillar a través de les tevés cortines
Però tu estàs massa a prop i brilles massa
Elles ho intenten i ho intenten però tot el que  fan
És el fantasma  d´un rastre, d´una pàlida imitació teva
Jo seré qui et porti a casa aquesta nit: Kathleen.

Aquesta festa està feta amb el vent de la nit
I l´oportunitat  que un somriure farà el seu camí
cap un dels nois  del teu grup
Fas veure que passes d´ells i que ets forta
Però el cor verge d´una Wurlitzer mai va tenir una cançó
Jo seré qui et porti a casa aquesta nit Kathleen.

I et portaré a casa quan trenqui l´alba,
De totes maneres em ve de pas
Però si t´agradés venir
Jo seria teu per una cançó.
Però jo se  que estàs esperant, però no m´estàs esperant a mi
Però estic aquí i estic preparat
I t´he guardat el seient del meu costat.
Jo no vull ser el teu últim ball, simplement
Vull ser la teva última bona nit..
cada cor és un paquet lligat amb nusos que un altre va lligar
Jo seré l´únic que et porti a casa aquesta nit

Passa per sota el teu enreixat i tranquilament torna a la  teva habitació
Que jo et portaré tot el  camí al costat de la llum de la lluna
I la próxima vegada que et vegi et diré hola d´una altra manera
Els nostres cors tenen un secret que només tu i jo sabem
D´aquella et nit que et vaig portar a casa: kathleen.





martes, 19 de abril de 2011

PRADA XV

He intentat  en va  destruir una i altra vegada  les barreres de l´auto-defensa.

Era un inconscient pretenciós, un idiota

Finalment( no fa gaire)  he après que et donen el que poden, no el que volen.

I ara no tinc més pretensió que  gaudir-ho, i sobretot agrair-ho ….

Si et poden donar et donaran, si t´ho poden  dir, t´ho diran



PRADA XV.-

Si ara  tingués
el teu coll
per mi
no se si tot
el que no se
de tu
ho sabria.
Però estàs
bella així,
mig fora,
mig dintre

lunes, 18 de abril de 2011


Un clàssic de clàssics. El Bird on a  wire-.

Sempre havia dit que la frase “ com un borratxo en un cor de mitjanit, he intentat a la meva manera de ser lliure”  m´agradaria com epitafi.

La lletra d´aquesta  cançó l´ha anat  canviant  amb el  temps  i apenes  queda el 50% de l´original.

Però amb el temps  tot millora i la  versió que  va fer el 2010 en el Songs from the road copsa tot el sentiment de la cançó... i és aquesta la que  tradueixo. Es de les típiques cançons que t´agraden més quan coneixes tota la seva profunditat lírica

En directe veiem el Leonard  tal com és ( i com m´agrada!),  a l´ombra, agraït, , admirador, reverencial, deixant que cadascú sigui el protagonista de la seva pròpia petita història


Com un ocell en un filferro

(Like a bird on a wire-Leonard Cohen)

Com un ocell en un filferro.
Com un borratxo en un cor de mitjanit
He intentat, a la meva manera, de ser lliure.
Com un cuc en un ham
Com un cavaller d´algun llibre passat de moda
Va ser la forma d´estimar-nos la que em va torçar.
I si no he estat del tot amable
Espero que no m´ho tinguis en compte
I si no he dit tota la veritat
És perque pensava que un amant
Havia de ser d´alguna manera un mentider

Com un nen nascut mort,
Com una bèstia amb la seva  banya
He fet plorar a tothom qui vaig intentar ajudar,
Però juro per aquesta cançó.
Per tot allò que he fet malament
Que faré tot el que  calgui per vós
No ploris, no ploris, no ploris mai més
Tot s´ha acabat, ja està fet
Ja s´ha pagat per tot això
No ploris, no ploris, no ploris mai més
Sempre vas ser la primera
Es per tu per la que va
Tota la meva enyorança

Com un ocell en un filferro.
Com un borratxo en un cor de mitjanit
He intentat, a la meva manera, de ser lliure.



CLOSING TIME

Aquesta setmana santa, a les hores de migdiada ( si la  faig després no dormo per les nits) m´he proposat fer un intensiu Cohen. Me´n queden  moltes per traduir i m´agradaria completar  la traducció al català de tota la seva discografia.  En falten moltes de  clàssiques, el So long Marianne, el First we take manhattan , el Bird on a wire , Everybody knows etc etc i d´altres no tan conegudes però que a mi m´agraden molt com The Gypsy wife ( sexy, sexy) o The window ( el summum de la delicadesa).

En fi accepto suggerències de les vostres preferides.

Comencem amb l´última cançó que tocava en els seus concerts ( abans dels bisos i la tremenda I tried to leave you). El títol com  veureu és adient  i recrea la faceta del Leonard més verd i sàtir.

En definitiva els poetes no són res més  que la barreja d´un romàntic amb un sàtir cabró i elegant.

Si no recordeu-vos del gran Lope.

A disfrutar-la.

CLOSING TIME- ES HORA DE TANCAR
LEONARD COHEN


Ah, estem bevent i estem ballant
I la banda ho està fent de conya
I la saviesa del Johnny Walker va a sac
I la meva  dolcíssima companyia
Ella és l´àngel de la compassió
i refrega la meitat del món contra les seves cuixes
i cada bevedor, cada ballarí
li dubuixa una cara feliç per agrair-li
el violinista toca  quelcom massa sublim
i totes les dones es treuen les bluses
els homes ballen la polka
una parella es trova, una parella es perd
hi hauran greus conseqüències si el violinista para,
es hora de tancar.
Som solitaris, som romàntics
I el suc el barregen amb àcid
I l´Esperit Sant crida: on està el bestiar?
I la lluna balla despullada
I la nit d´estiu està perfumada
Amb la gran esperança  de desfogar-nos
Així que lluitem i fem trontollar
les serps  i pugem a l´escala
fins a la torre on toquen les beneïdes hores
i juro que  va  pasar així:
un sospir, un lament, un petó afamat
les portes de l´amor es van moure un pam
No puc explicar massa del que va pasar
Era l´hora de tancar
Et vaig estimar per la teva bellesa
Però aquest fet  no em fa ser un idiota
Tu també estaves en això per la teva bellesa
I et vaig estimar pel teu cos.
Hi ha una veu que per mi sona com si fos Déu
Declarant, declarant que el teu cos és realment tu
I et vaig estimar quan el nostre amor estava beneït
I t´estimo ara quan no queda res  ,
Només dolor i un sentiment d´haver passat el temps
I et trobo a faltar des de que el lloc es va trencar
No m´importa el que passarà tot seguit
Sembla com si fos la llibertat pero es fa sentir com la mort,
Suposo que és alguna cosa entremig.
És hora de tancar.

I continuem bevent i ballant
Però no hi ha res que funcioni
Aquest lloc està més mort que el Cel un dissabte a la  nit
I la companyia que tinc a prop meu
Em grapeja i em fa riure.
Té una talla 100 però va molt apretada
I aixeco la copa a l´horrible veritat
Que no  pot ser revel.lada als joves
Excepte per dir-lis: no importa res!
Aquest lloc  es torna boig dues vegades,
Però al jefe no li agraden aquestes altures vertiginoses
Estem trencats per les llums cegadores
És hora de tancar

domingo, 17 de abril de 2011

DIUMENGE DE RAMS

D´esquerra a dreta; l´Arnau,la Laia, en Xavi, l´Albert i la Núria.
Quan canvio un tortell per un petó i un somriure sempre hi surto guanyant

THE CURSE-JOSH RITTER

M´encanta el trobador d´Idaho, Josh Ritter.

Aquesta tarda de  diumenge  es un bon moment per explicar-vos un conte.

el Video es d´una bellesa tremenda.

 El vals sempre continua....



La Maledicció
( The Curse-Josh Ritter)

Ell obre els seus ulls i s´enamora a primera vista
de la dona que està a l´entrada.
Quines faccions més boniques i que  plena de vida!
Després de milers d´anys quina cara amb la que despertar-se!
Sospira i li toca un  braç,
treu la pols del llit on fins ara ha estat dormint
i sota milles de pedra, la seca figuera del seu cor
(Sota l´escarbat i l´os ) comença altre cop a bategar

Ella se l´emporta a casa en un bonic vaixell,
ell contempla el mar desde una comporta del celler,
 pot escoltar tot el que ella diu sentada al costat del seu llit
i un dia els seus llavis la contesten en el seu propi idioma
Els dies passen depressa. Ell adora fer-la  riure
El primer cop que es mou es per acariciar-li el cabell
Ella li pregunta: Estàs maleït? I ell diu:crec que estic curat.
Aleshores ell li parla del Nil i de les dones amb espadanyes
A Nova York està estirat en una urna coberta de vidre.
Es fa  el mort per tota la multitud de  gent que el va a veure,
però cada  nit ella torna i els dos passegen
per l´entrada de la tomba  a la que ella diu museu.
Sovint ell es para a descansar pero cada vegada menys
Aleshores es ella la que sembla cansada d´estar dempeus i fer-li preguntes
Ell aprèn a llegir dels papers que ella escriu
sobre ell  i li fa les correccions

Es la seva  cara en el seu llibre que més i més visiten
families d´Iowa , gent de l´Alt oest...
Un dia es cansa de  tot i decideix aixecar-se
I mentre el caos segueix, ell surt a  fora per trobar-la
Ja fa servir un bastó i la seva  cara és massa pàlida
Però ella està feliç de veure´l  i mentre els dos caminen
ell l´aguanta perque no es caigui. Li pregunta: Estàs maleït?
Però la seva  resposta queda oculta en una  tormenta de sorra
De flashos i escandalosos  reporters

Degut a la reanimació els dos donen la volta al país
Ell viatja amb limusina i es troba a altres dones.
Ell parla tendrament d´ella i de les seves nits al Museu
Però ella està feta pols i s´arrastra rera d´ell.
Ella ja no surt , simplement es queda en el llit
dels Hotels de qualsevol ciutat en les que fan conferències
Aleshores la seva cara comença a apagar-se,
les seves mans es comencen  a doblegar
i un dia, la seca figuera del seu cor para de bategar

Fa molt temps, en el vaixell li va preguntar: Perquè piràmides?
Ell va dir: Pensa en elles com una immensa invitació
Ella li va preguntar: Estàs maleït? I ell  va dir:crec que estic curat.
Aleshores ell la va besar esperançat de que oblidaria aquella pregunta.