Carmen

El dia cinc de maig la meva neboda Laia  entrarà a la residencia  de Canet.

Tots  sabíem que això passaria un dia o un altre, però el dia ja té dia.

Com diu la meva germana, se´ns en va a un pis de soltera. Segur que estarà molt ben cuidada i que , en el seu  món de les fades cabrones que ens la van treure, serà igual de feliç que ho és ara.

Però la primera nit d´un llit buit és la més trista.

I la nostra feina és  soterrar les llàgrimes  i posar-nos al servei dels dos Xavis, de la Núria i sobretot de la meva germana Carmen. Es impossible estimar més a algú i deixar-lo anar.

Ho dic ben fort. Ho dic ben alt. Els nostres pares ens han deixat moltes tares i defectes  però ens han ensenyat a estimar els altres  més que a nosaltres mateixos,  amb el sacrifici com a premisa,  fent el que s´ha de fer, amb una brutalitat devastadora, orgullosa, terriblement bella.

No t´havia fet mai cap poesía i segurament la Tere es queixarà una mica abans d´abraçar-te, però aquesta és per tu. Espero estar a l´alçada.T´ESTIMO

CARMEN

Tens el nom del mar

que Déu va cosir

a  les estrelles.

I per estimar del cel

es van obrir

tres finestres.

No les paris de mirar,

la nit s´acaba

d´encendre

i les tres fan

justa la llum

que necessites.

Tanca els ulls,

estigues tranquila.

ho has fet molt bé,

tothom t´estima.