STUART MURDOCH- primer conte

Com l´Stuart jo   també sóc una mica  gandul.
Per això escriure més d´una pàgina seguida (amb  sentit)  era per mi  un gran repte.
Fa  més d´un mes que , ara el deixo, ara l´agafo, i entremig 15 prades....
Més bleda que catxondo?. no, una mica de tot plegat... multidisciplinar, per no avorrir-se jajaja
Aquesta vegada, tímids meus, espero que em digueu si us  agrada ....
Si no us  agrada, us prefereixo tímids.
Un petó i molt bona Setmana Santa...

STUART MURDOCH I LA GERMANDAT DE LA PIZZA BONITA

Els vampirs de Glasgow havien deixat de tenir  carisma. La dieta havia arribat a Escòcia i s´havia estès la màxima de que era millor lluir una samarreta d´imperi, de Dolce i ajustada, que abusar d´ una bona queixalada de iugular sucosa, espesa de brownies farcits  i carretades de maionesa .

L´Stuart ,com sempre, s´havia passat pel folre les instruccions de la comandància  . Les samarretes italianes no queden mai bé a un escocès.

Si era un prim, pàlid i escanyolit autòcton( d´ascendència londinenca)  semblaria un candidat patós i penós per fer el remake de Full-Monty. Per contra, si era un genuí fill de la gran dama groga i del suc de malta, la ditxosa imperi  li quedaría com un condó usat esparracat  d´una punta.

Era  un freelance que no havia perdut el sentit de l´estètica. Fa tres quarts de  segle es va  encapritxar d´una cosidora de la Burberry´s, i com que el noi era vampir però tímid , va passar-se dos anys doblegant corbates abans no li va dir bon dia. Quan li va tornar la salutació i va sentir aquella xirriant veu de pito destrossant-li tot el sistema nerviós, va perdre  els papers,  i li va atrevessar els dos  llavis amb els seus uials perque mentre la matava, la precursora de la Caballé, no cridés .

Encara se´n recordava del mal de panxa que li havia provocat l´infame soprano. Es va exiliar vint anys als boscos de Perth per pair-ho i per poder arribar a entendre el perquè el perseguia Scotland Yard quan estava orgullos d´haver contribuït, decididament , al benestar de tota la regió.  Si algún dia aquella boja sonada hagués tingut qualsevol atac d´histèria, hauria rebentat finestres i timpans indiscriminadament.

Li agradava presentar-se com Sr Murdoch, per no intimar i perque era molt  sexy trobar-se  , a les nits de Glasgow,  un guaperes reservat i molt educat que  no anés  borratxo  i que marqués el seu territori només en dir el seu nom. Ademés , per acabar de rematar l´irressistible morbo que despertava a les dones,  sempre  les saludava  a cau d´orella i amb una afeminada però molt dolça apretada de mans.

 El que elles  no sabien eren els  veritables motius que manaven aquella cerimònia perfecta de flirteig. Els donava  la mà per mesurar la seva temperatura corporal  i , com que era daltònic, s´apropava dissimuladament al coll  per assegurar-se que no tenien berrugues. La sang massa calenta  li provocava gasos i qualsevol tipus de protuberancia granícula li feia  un fàstic insuperable.

Menjava  dia si , dia no.  Tot i ser immortal sabia que la digestió vampírica és molt complexa. Tampoc era qüestió d´espantar les dones amb un pet inoportú, amb la peste que fa el plasma!.

Per aquesta raó, just quan es feia fosc, s´acostava cada dia  a la Central Station per pendre´s una infusió de camamilla i llegir The Guardian. Li agradava la tradició però el tè li feia tremolar la cama esquerra  i cada vegada que el provava només per veure si havia desaparegut la tara, li començava a tiritar com si l´hagués abandonada en pilotes enmig de l´Antàrtida.

L´Stuart era més gandul que golafre.Si podia acabar amb les seves necessitats a les  vuit no esperaria a les nou , entrar en  algún tuguri apilonat de  gent  amb el fum del tabac irritant-li els ulls. Per això , alguns dies, quan tocava teca, no calia que marxés de  l´estació de trens.

Els viatgers sempre han sigut els millors candidats a víctimes. Com que tothom és un malpensat de mena, les vídues i vidus que mai  van veure tornar esposos i esposes,  sempre es van creure traits i abandonats( segur que per un de més ric o una de més jove), amb la qual cosa, el despit  i la ràbia havien fet passar ràpidament el dolor  de la seva pèrdua.

En Murdoch, en el fons, era un tio sensible. Excepció feta de la cosidora, mai li van trobar un sol cadàver.

Un dimarts a la tarda, que no era tretze, desprès de l´enèssima prova fallida amb les herbetes índies i,  agobiat pel parkinson de la cama esquerra, va veure baixar del rodalies d´Edimburg un grupet de quatre noies.

Anaven  vestides amb texans acampanats que els hi feien el cul massa ample , botins de plàstic xino i samarretes groc llimona amb un estampat horrorosament  rosa de la Hello Kitty. L´Stuart va calcular que tres d´elles eren de talla 40 tirant cap a la 42 i una sola de la 34. A aquesta última el Sr Murdoch se l´imaginava com un xupito de bloody mary per aperitiu.

Les observava  com s´apropaven a la zona de serveis de l´estació on en Murdoch s´havia acabat de prendre el punyetero tè que li havia descontrolat la cama. Les nenes no sabien caminar. Venien  fent saltirons, la de la 34 com un pardalet anèmic i les altres tres com  galls dindis el dia abans d´Acció de Gràcies. Si els saltets haguessin estat linealment frontals  semblaria una carrera de sacs però  no era així. L´esquelet comandava l´expedició  mentre les altres toies jugaven al ma i manetes o s´empenyaven  les unes a les altres al crit unànim de : Què fort tia!.

No començaven bé. Eren incapaces d´articular una frase de  més de tres  paraules  seguides  i quan ho aconseguien eren inintil.ligibles  i molt, molt  cridaneres( craso error nenes).

L´instint exterminador però sostenible pel Medi Ambient  de l´Stuart ja ho havia decidit. Amb una sola tarda ompliria  el rebost.

Quatre de cop requeria una acurada preparació  i una certa  logística. Quedaven descartats baretos i tuguris. Els carrerons del vell Glasgow  que freqüentava eren  massa  foscos i laberíntics per si alguna se li escapava  corrents. Tothom sap l´escàndol que monta una gallina ponedora quan intueix el rostit

El Sr Murdoch  va meditar l´estratègia mentre la cama li botava com  un Camaron descabellat,  en èxtasi i passat de tripis. L´Hornimanns l´estava putejant.

Ere un repte important. L´única  mostra de distinció i elegancia que sabrien apreciar les quatre muses del Pocoyó era que llencessis el xiclet abans de morrejar-les, no fos que amb l`ènfasi t´emportessis algun empaste.

Quan va veure que  mentre s´apropaven només trepitjaven  les baldoses vermelles, saltant-se les blanques,   també va descartar l´ironia per  seduir-les.

S´agafaven de la blusa i a la de tres(crits  horripilantment aguts inclosos) anaven avançant com una oruga beguda - L´Stuart es va posar molt nerviós.

Si us plau, que algú digui  a aquestes anormals  que les sanefes blanques discontinues son un puto dibuix decoratiu, no un camí senyalitzat!!!

Les tenia a menys de cinc metres quan es van acabar les baldoses i començava l´anhelat quitrà, tot tot tot negre.. Uf..quin mal son!.

Hi havia poc temps per reaccionar i en una fracció de segon també va descartar  l´atracció física. Les va veure incapaces de tenir una visió global de res i que  només  enfocarien la part que va de la cintura a pam i mig per sobre el genoll.

 I la visualització que va tenir de si mateix el Sr Murdoch va ser terrible:  La tremolor de la cama, aguditzada pels recents  aconteixements,  no les deixaria veure l´entrecuix(ja de per si petit).

Ell es veia  com un rosset britànic, prim però estilitzat, impecablement vestit, al que només li faltava tocar les palmes per semblar un “bailaor flamenco”.

Trastocat, esfonsat en el seu ego, però alhora famèl.lic, va decidir jugar brut. Es va palplantar davant de les quatre nimfes, la del xupito , dos plats i postres.En el mateix  moment que les saludava  va posar els seus ulls a rodar de forma vertiginosa , blancs i roses com una piruleta de  fira.

Feia segles que no utilitzava l´hipnosi per jalar. Les seqüel.les  de tantes voltes i voltes li perjudicava el daltonisme, li irritava els ulls com si els haguessin fregat amb  wasabi, i segur tindria tres dies seguits una migranya inaguantable. Era un vampir massa delicat.

Ja estaven a casa de l´Stuart, un palauet victorià  al costat del parc Clifford, una zona residencial gairebé deshabitada on hi havien  més ànecs que persones, i d´aquestes tres quartes parts eren criades filipines que ni t´entenen , ni tenen intenció de fer-ho i que es passaven les tardes fumant algun tipus d´herba que les atontava de  tal manera que, si haguessin sabut parlar, haurien jurat de Déu es passejava en calçotets pel carrer amb un triangle groc de pampallugues de neó al cap i   tocant la pandereta.

Era un marc idil.lic per l´Stuart. Sis-cents  metres quadrats de  jardí dona lloc a guardar moltes calaveres.

De l´esforç i la poca pràctica, el Sr Murdoch tenia ja els ulls  com dos girasols ,més  oberts que un manga . Tenia que parar com fos.

La casa estava tancada a pany i forrellat. Les possibilitats de que aquelles bledes vestides com putilles japo s´escapessin eran nul.les. Mentre es despertaven l´Stuart es  va relaxar, es va posar el batí  amb els quadradets del clan i es va encendre un Winston que el va mig marejar de tanta tensió acumulada.

Necessitava que li baixés la pressió així que  va fer  temps convidant-les  gentilment a un vi negre de Borgonya que li donaria un suau toc afruitat  a la sang que després es beuria .

No semblaven gaire espantades i sorpresivament van acceptar la invitació. No obstant  però abans li van preguntar si no tenia una botella d´aquelles a la nevera. Quan indulgentment va  respondre que no, les lerdes li van demanar uns glaçonets. Un Borgonya amb gel… En Murdoch es  va tornar a exaltar.

Mentre es bevien el vi la gorda més culona  va dir que tenia ganes de pizza. No era un antull perque era impossible que algú prenyés a allò. Les altres tres van començar a berrejar com col.legiales en un concert del Justin Bieber picant de mans amb un centenar de polseres de ninots insofribles i a terra amb els botins xinos.

Tots aquells sons impossibles es van clavar en el cervell  de l´Stuart que , per moments, s´anava escalfant, amb histrionisme psicòpata . La cama esquerra tornava a botar….

Resulta que, segons van dir,  cada dimarts, dijous i dissabte les quatre pollines venien  d´Edimburg únicament a menjar-se una pizza “bonita”. El Sr Murdoch  ja suposava que paraules com paté i canard no eren compatibles amb la Hello Kitty ,  però cascar-se cent km d´anada i cent de tornada tres cops per setmana per menjar pa ,formatge, i tomàquet calents era, si més no, surrealista.

Amb el poc  cinisme que li quedava  va concloure que el problema era que a Edimburg no hi havien baldoses vermelles amb sanefes  blanques que portessin a cap pizzeria.

Ja n´hi havia prou , tenia gana. Es va excusar un moment per anar-se a canviar de  roba. Necessitava agilitat per acabar ràpidament amb la seva vida( segur que feia un gran favor a l´humanitat)  i oblidar-se per sempre d´aquella  nit.

Si la reina Victòria l´hagués vist  al mig d´aquell menjador , vestit amb un xandall gris ribetejat amb ratlles verdes i mocasins marrons, l´hagués fet matar immediatament.

Les pànfiles semblaven encantades amb la vetllada i , desconeixent el seu proper, inevitable i tràgic  final, van proposar el que , sense  cap mena de  dubte, seria el seu últim  brindis. Amb Borgonya, of course.

Instants després del primer  glop, el Sr Murdoch ja va veure que alguna cosa no anava  bé. Va veure al Déu del triangle groc grapejant filipines, tres ànecs fumant herba  i cinc piruletes de fira ballant la Macarena mentre aplaudien les baldoses. Va caure en rodó.

Quan es va despertar estava gairebé despullat , estirat al mig de la sala amb la Reina Victòria mirant-lo de reüll. Tenia tot el cos petonejat de pintallavis  vermells  amb quatre polseres a  cada canell. Només li havien deixat posats els mocasins marrons i un adhesiu de la Hello Kitty  penjant de la mini tita.

En incorporar-se, mig grogui, i sentint-se el vampir més idiota del món, va veure que hi havia una nota a sobre de la taula del menjador. Treient-li cinquanta-cinc faltes d´ortografia, més o menys deia:

“ Que fort tio! Si haguéssim sabut que eres un dels nostres ens hauríem anat junts de  sangria!!!!. Ens ho haguéssim passat xaxipiruli!!!!. Perdona  per no acomiadar-nos però ja saps que quan es  fa de dia a tots els vampirs se´ns corre el rímel. T´hem deixat molts petons i les nostres polseres  preferides perque no ens oblidis mai. Muuuuuuaaaaaac!!!!!!

Pd.- Els mocasins et quedaven moníssims, però la propera vegada fes  el  favor de  posar el vi en fred.”