Aquesta és una de les meves cançons preferides de Dylan.
La va escriure en els anys més difícils de la seva vida, quan es va separar de la mare dels seus quatre primers fills, Sara Lownds.
Parla de les diferències que hi ha entre l´amor que rep i l´amor que realment necessita i del dolor que causa aquesta contraposició.
És molt més fàcil quan algun dels dos deixa d´estimar a l´altre.
És el teu amor en va?
Realment m´estimes o només estàs mostrant bona voluntat?
Realment em necessites o simplement ets sents culpable?
M´he cremat abans així que sé de què va i no sentiràs queixar-me.
Podré comptar amb tu o és el teu amor en va?
Ets tan ràpida que no pots veure que necessito estar sol?
Quan estic a la meva foscor, per què entres?
Coneixes el meu món, coneixes com sóc, o encara te l´he d´explicar?
Em deixaràs que sigui jo mateix o és el teu amor en va?
He estat a les muntanyes, he estat a tots els vents,
He estat dins i a fora de la felicitat
He dinat amb reis, he fet ofrenes,
Però tot això no m´ha impresionat massa.
Esta bé, em donaré una oportunitat i m´enamoraré de tu.
Si sóc un idiota pots agafar-te la nit, i també tot el matí.
Pots cuinar, pots cosir i fer que les flors creixin?
Que no entens el meu dolor?
Es que vols arriscar-ho tot o és el teu amor en va?.
No hay comentarios:
Publicar un comentario