Reflexions d´una copa de cava

Pels que llegeixen la Nit de Nadal.

Reflexions d´una copa de cava.

T´agafo freda amb el tintineig de les teves bessones enlairant-se .

Hem pogut aillar-nos  tu i jo d´aquests  focs d´articifici,  per un moment foragits d´aquest vendaval de somriures que les engresca.

Ningú diria que fins fa deu minuts estaveu totes oblidades i menystingudes en una capsa de cartró , gairebé grisa de polseguera.

D´ igual manera els somriures d´ara  eren corredisses nervioses , esbufecs de tensió i renecs contra tantes exigències.

A tu i a mi ens  falta  quelcom per acompanyar-los, potser el record pels que no hi són, potser la necessitat d´una multitudinària solitut, suficient perque no es noti, suficient perque no preguntin.

Coincidim còmplices en afirmar que les solucions dràstiques són les més temibles, les més  injustes, les més inútils.

Que és molt millor tenir,  encara que només sigui un breu instant , segurament imperfecte i al  capdevall tal volta dolorós , que quedar-nos en el buit , en el zero  més terrible.

La incomunicació ens  hagués fet marxar cap a casa, grisos i servils pel nostre propi orgull , llestos per fer el que toca.

Però tres grans amics meus ens  han comprat un pastís, per tu i per mi. Ens  haguéssim equivocat en fugir i perdre´ns com ens estimen.

Continues freda i segueixes amb mi . Agafa´t  ben  fort que ara ens toca volar.